“Manacor Comarcal” del 5 d’Octubre de 1985
Carme Llinàs
“Sense cap compromís” / Entrevista a Miquel Àngel Nadal
“Si estic enamorat? Pot ser un poc”
«To be or not to be» repeteix al final i fa molta de gràcia, s’ho passa pipa perquè el susto ja li ha espassat, però li ha costat molt.
Se’n riu i me confessa que no emplea «Agua di Selva», que ell no s’esforça mai per posar-se guapo «només m’hi mir un poc» i té el capritxo de fer-me contestar a jo les preguntes més conflictives: «I tú quina saps? Tu què contestaries? A n’aquesta contesta-la tú».
A mitja entrevista me demana que quan acabarem, i al final, s’ha fet tant l’amo de la situació, que ja no li hagués importat continuar fins a omplir tota la cinta: «Ui!! encara falta tot això». «Sí, però no hi ha més preguntes». Per això he hagut de deixar mitja entrevista dins la gravadora, perquè, a no ser que ho publiquem per capítols, no crec que ho poguem treure tot a la llum pública.
I així és En Miquel Àngel Nadal, un caràcter molt diferent però, sobretot, jove.
– I tu quí ets?
– Quí som jo? En Miquel Àngel Nadal, un jove que té 19 anys, i… no ho sé. (Diu que no ho sap, ìdò així va bé)
– Quins restes de la teva infància te queden encara?
– Es jugar a futbol. Me queden poques coses, crec. Ja no som cap al.lot, no acab de ser un horno però no som cap al.lot.
– Quan te’n vares donar compte de que havies crescut i ja no eres cap nin?
– Això és un procés que vas seguint a poc a poc…
– Es a dir que encara no te n’has donat compte.
– Me n’he donat compte de que ja no som cap al.lot però… crec que això és un procés que va molt a poc a poc, dia a dia.
– Quin viciet te sabria més greu haver de deixar?
– Vicis, vicis…? Pot ser que en tengui qualcun de petit però, en general, no en tenc cap.
– I d’aquests petits, quin te sabria més greu deixar?
– No, no en deixaria cap, d’es que tenc no en deixaria cap.
– I el d’anar-te’n de juerga es dia abans del partit?
– NO, TAMPOC!! No ho podem escriure a n’això, es dia antes d’es partit… No, no hi vaig de juerga.
– Encara no m’he trobat mai amb un futbolista sincer que me digui: «Sí, jo vaig de juerga».
– A jo m’agrada anar de juerga, però es dia abans d’un partit mai.
– T’has esforçat mai per posar-te guapo perquè havies de sortir amb una nina?
– No, esforçat no. Jo no m’esforç…
– Idò t’hi has mirat.
– Un poquet, un poquet, posa que m’hi mir un poc.
– Quan vas a uns lavabos públics, per exemple els de l’aeroport, te mires al mirall abans de sortir?
– No, mai.
– Quina és la teva cançó preferida?
– Pues.., una de… quina?… je, je, je.
– Amolla-li ja, tampoc és tan difícil.
– Pues m’agrada es disco d’es Dire Strites (no sé com s’escriu).
– I això com s’escriu?
– -Dire, Dire, Es…, Estrite o Estrate, no ho sé, qualque cosa parescuda a n’això.
– Què donaries per no haver de passar per aquí?
– Ja, ja, ja… Bastant, ja, ja, ja…
– Quant?
– No puc donar massa perquè no tenc molt, però de lo que tenc…
– Un 80 %?
– No putes, no, ni un cinc per cent. No donaria res però tampoc me fa cap il.lusió.
(Això és un homo de negocis que sap cuidar la bossa).
– Snif, snif…
– No…. encara, encara que s’entrevista estigui bé; és que jo no som gaire publicitari, no m’agrada sortir a sa premsa. Es a dir, no m’agrada que me facin preguntes i haver-les de contestar, sortir a sa revista m’és igual, però no m’agrada que…
– Que te facin s’entrevista, está ben clar, perqué dus una suada que…
– Sí, sí, no ho veus?
– Com és que sues?
– Perquè ho pas malament, ho estic passant molt malament, ho pas molt malament. No, realment sempre solc suar, quan xerr amb s’entrenador també suu i no sé com és.
– T’agrada que ses dones se maquillin, se posin tacons i duguin les ungles llargues i pintades?
– Tacons m’agrada.
– Per qué? Que les trobes massa petites per tu si no?
– No, perquè les fa més elegants trob jo. Hombre! sempre que tenguin s’estatura apropiada per dur tacons, si medeixen un metro vuitanta no li posaràs tacons. Ses ungles llargues… no massa llargues. Després… qué més has dit?
– Pintades…
– M’és ben igual. Bé si són dones sí que m’agraden pintades, però si són nines joves no. I maquillades…, no amb excés.
– Estás enamorat? (Llarguíssim silenci. Després se posa a riure i això que jo ja l’havia advertit de que no s’enrigués)
– Si estic enamorat? Pot ser un poc.
– De quí?
-Hombre, de quí!! Me sabria greu dir-ho, llevonses no en trobaríem d’altres, només trobaríem aquesta, no en vendrien d’altres.
– A na quina cosa has hagut de renunciar per culpa del futbol?
– No ho sé, a coses com per exemple veure que es dissabtes es companyeros se’n van i tu has de quedar per ca teva…
– Què te suggereix un calendari antic?
– Me suggereix coses passades; records, segons sa fetxa que sigui. Si veig un calendari de 1966 dic: «Xist, tal any vaig néixer», m’entens? Records, molts.
– Amb quines coses te sols posar trist?
– Fer-me enfora d’una persona que estim… no ho sé.
– I quan s’acaba s’estiu no?
– També, quan s’acaba s’estiu i comença a venir s’hivern, es canvi d’hora, tot influeix. Es molt trist això, començar a fer fosca.
– Quina és la teva fruita preferida?
– M’agrada es melicotó, es plátano… quasi totes ses fruites.
– Ses figues?
– No ses figues no, no. Jo que no sigui massa madura sa cosa.
– I aquelles pomes vermelles tan pastoses?
– No, a jo ses pomes m’agraden àcides.
– Què és més guapo, Andratx o Formentor?
– -Vols que te digui sa veritat? A Andratx fa molta d’estona que hi he anat i a Formentor sols no sé si hi he anat. Es molt trist això, sols no coneixer ni Mallorca.
– Quins són els renous de la nit?
– Es renous de sa nit? No ho sé, jo es vespre, com que solc dormir, no sent massa renous.
– De dia els renous són diferents que de nit, no t’hi has fixat mai? Sempre estás a dins el poble? No has passat mai una nit devora la mar o a foravila?
-Sí, a n’es Port. Ah!, bé, sí. Possiblement es vespre lo que sent més és… la mar,.., no ho sé. Per qué ho dius?. Segurament en sa nit se senten es renous més perquè tot está aturat, però…
– Mira, de dia se senten bocines, renous de cotxe, gent que xerra, al.lots que criden per la platja… I de nit què sents tu?
– Música, música forta al menos p’es Port. Meam contesta tú en això, jo no ho sé.
– Jo per exemple estic a foravila i es vespres sent renous de grins, picarols d’ovelles que van pasturant, qualque òliba…
– Sí, idò jo es vespre dec sentir qualque grí; animals d’això no en sent cap ni un; un poc de música d’es hotels, que darrerament la posen molt forta; la mar, si va moguda…
– I me sabries dir quines són les olors de l’estiu i quines les de l’hivern?
– S’olor, tú ho sabries? (Li demana a n’es nostro fotògraf) Meam idó, diguels (a la fí, entre tot es merdé de gent que donava la seva opinió de quina és l’olor característica de l’estiu, he pogut pescar amb la meya gravadora, que no és res de l’altre món però que sap fer miracles, la veu d’En Miquel àngel repetint)
Olor de tigre, olor de tuf, de gent suada, olor de fum que normalment sa gent fuma més en s’estiu, olor d’aquella crema que se foten ses sueques, olor de coco…
– I de l’hivern?
– En s’hivern no se sent tant s’olor perquè sa gent sol anar més tapada. Peró …olor de…
– De gambes torrades quan puges s’escala de ca teva per anar a dinar…
– No, de gambes torrades no, d’hamburgueses. Olor de banyat quan ha plogut i te’n vas per sa carretera.
– L’olor de la boira de Manacor els dematins a les 9, quan te’n vas a classe…
– Jo no vaig a classe però sí, quan m’aixec sent s’olor de sa boira.
– Diguem un secret, va! Així jo tendré s’exclusiva. (M’agafa el casset, se’n va un troç enfora i quan he passat a màquina l’entrevista he descobert que el seu gran secret és:)
– M’ha sabut molt de greu que me fessis aquesta entrevista.
– Bueno, no sempre mos surt tot així com mos agrada.
