Els qui no planyen els animals maltractats fa estona que tenen els seus «drets». Fins i tot tenen el seu «dret» de passar gust els qui se diverteixen amb veure com els moros torturen xots a mort, per divertiment, a punxides de ferro fins a foradar-los els pulmons i fer morir aquests pobres animals innocents i indefensos ofegats amb la seva pròpia sang, desesperats de mal i de por. (Ara vos he dita una mentida: els qui fan això, no són moros: ho fan uns altres que tenim molt més a prop. Ni ho fan amb xots: ho fan amb bous. Vos afigurau què diríem dels moros si fos vera que ells fessin això, en lloc de matar el xot amb una ganivetada? No ho vull ni pensar).
I resulta que aquí és obligatori admirar els torturadors, si no voleu anar contra corrent, ni voleu que diguin que sou «un poc especials». I els qui no planyen els animals no tan sols tenen assegurat el seu «dret» de veure fer aquestes barbaritats indescriptibles a un pobre bou, amb lleis de l’Estat que ho permeten i ho troben normal, sinó que el mateix Estat els ho considera «cultura», un «arte» i una «fiesta».
Així és que jo no gosaré demanar drets dels animals dins una societat que tota consent la tortura d’una criatura de Déu que no ha fet mal a ningú, i que una part hi passa gust i tot. No gosaré demanar miraments ni compassió pels animals dins una societat com la nostra, descendenta d’una religió que (llevat d’honroses excepcions com Sant Agustí) no troba «pecat» tant de sadisme, que no nega la comunió al torturador que, per exemple, fa un casament per l’Església per sortir damunt les revistes de famosum. Si jo insinuava que els animals tenen dret a viure, o tan sols dret a morir amb lo mínim de patiment en matar-los per menjar, si jo gosava fer això, tanmateix tothom se’n riuria de jo.
Però, en canvi, sí que gosaré demanar respecte pels drets que, vull suposar, també tenen els qui planyen els animals, els qui se’n compadeixen. Aquestes persones són, com a mínim, tan persones com les que no donen gens de valor a un animal, llevat que li servesqui com a carn per engolir-la-se. Sí que vull pensar que aquestes dues castes de persones tenen, com a mínim, totes dues els mateixos drets, així com en tenen per exemple tant els fumadors com els qui no tenen fumera. I si això que dic no és massa suposar, jo me deman: què pot fer un que se troba dins una situació que conec i que ara la vos diré?
Sé el cas d’un parell de veïnats que els seus corrals se toquen. Dins un, hi va comparèixer una colla de moixos. Aviat la colla en va tenir una partida de petits. Els petits se feren grans i aviat les moixes en tornaren fer una guarda perhom de petits. Nit i dia els senten meular de fam i de set. El propietari del trast els dóna qualque grapada de menjar. Però, amb tanta de moixada, tots pateixen fam. A més, és una persona ja molt d’edat i que no fa gaire bon tractar-hi perquè no vol que cap veïnat li faci els comptes. Cansats de sentir plorar dia i nit moixos acabats de néixer, que se moren de fam i de set, qualque veïnat, mogut per la compassió, i qualcun altre simplement perquè no pot dormir de sentir-los plorar tota la nit, els dóna qualque grapada de menjar o els du qualque bruiola amb aigua per beure. Però no saben si, per fer bé als animals, fan mal sense voler al propietari, que si els moixos no se moren de fam allà dins o pel carrer, cada mig any se multiplicaran dins aquell trast.
Qualque veïnat ha provat de demanar a la Sala si hi poden anar a agafar-los i sanar-los. I a demanar què pot fer ell per ajudar els animals sense perjudicar el veïnat. Però a la Sala se’n renten les mans i li diuen que, del moment que l’amo els dóna menjar, els moixos ja són d’aquest i que no hi ha servei municipal que hi pugui fer res.
Jo deman: on són els drets dels veïnats que se senten impotents de veure que no hi poden fer res més que girar-se allà deçà i fer el sord en sentir els moixets que supliquen ajuda? És que aquestes persones amb ànima no se mereixen, com a mínim, la mateixa atenció dels qui passen gust de torturar bous, que l’Estat els subvenciona amb els nostres doblers per tapar Mallorca de propaganda de sang i sofriment?
