Quan els sismògrafs de l’Institut Geogràfic Nacional detectaren quatre lleus terratrèmols al Real Observatorio de Madrid, al turó de Sant Blai, just al costat del Parque del Retiro, podem pensar que una cosa grossa estava passant. Però quan es comprovà la coincidència amb quatre moments concrets del partit Espanya-Argentina de la final del Mundial de futbol, ja ens podem fer una idea de la magnitud que ha assolit l’esdeveniment, perquè Madrid tremoli. I no em referesc a xifres econòmiques, sinó a l’impacte en la vida de les persones. Per la televisió s’entrevistà a un al·lot que digué tot emocionat que allò era el més gran que li havia passat en tota la vida (“quina vida més trista que has tengut, rei meu!”, vaig pensar).
És clar que a no tothom li agrada el futbol, ni tothom que li agrada ho viu amb la mateixa intensitat, però al mateix temps, no hi ha dubte que l’alegria és contagiosa i almanco una mica d’energia positiva sí que es deu haver estès arreu del país. Una positivitat que haurà fet oblidar una mica allò que ens fa fer mala cara cada dia quan veim o sentim els informatius o les tertúlies radiofòniques o televisives, llegim els diaris o sortim als carrers de Manacor i veim els mateixos contenidors envoltats de trastos i fems, o travelam amb la mateixa vorera que està espenyada des de fa anys.
Es podria dir que l’èxit d’Espanya al Mundial ha estat un autèntic bàlsam col·lectiu. Durant uns dies, els informatius han canviat els casos de corrupció, les dificultats per accedir a un habitatge, la pressió migratòria, els conflictes internacionals o les disputes parlamentàries per imatges de gols, celebracions i carrers plens de gent. No és estrany, les grans victòries esportives tenen una virtut que la política fa dècades que enveja: són capaces de crear un sentiment compartit sense necessitat de convèncer ningú amb discursos. Durant uns dies desapareixen les diferències ideològiques, els debats i les disputes. Aquestes victòries generen un sentiment d’unitat i optimisme que, encara que sigui de manera temporal, relega a un segon pla les preocupacions quotidianes. Però l’eufòria, com totes les celebracions, té data de caducitat. Quan s’apaguen els focus, els problemes continuen esperant exactament allà on els havíem deixat.
Si es reflexiona una mica, els actuals esdeveniments esportius són com les antigues campanyes militars. S’envia una tropa a l’estranger a conquerir, tot el país segueix les notícies de com van les diferents batalles (ara en directe per la televisió). Si es venç, l’honor i la glòria del país surt reforçat internacionalment. S’obté un botí en forma de copa o trofeu, que és passejat i mostrat fins a no poder més. I fins i tot es fa una desfilada triomfal a la capital del país, passant per l’Arc del Triomf, en honor de multituds, que ara no és una parada militar, sinó un autobús descobert on s’exhibeixen els guerrers bevent cervesa i desafinant cançons. En poques paraules, una adaptació moderna del que ja es feia en temps de l’Imperi Romà.
Els infants antigament intentaven emular els seus herois jugant a fer lluites amb una espasa i un escut de fusta. Més tard, amb l’aparició del cinema, es popularitzaren les pel·lícules d’indis i vaquers, i aquests foren a partir de llavors els protagonistes dels jocs de carrer infantils, amb arcs i fletxes i pistoles de petards. I avui que els nins ja no poden jugar pels carrers, els guerrers esportius són els nous ídols que s’han d’enaltir, i si no tens la camiseta no ets ningú (oficial si pot ser, encara que n’hi ha deu vegades més de top manta). Una camiseta que, per cert, ja ha caducat des del mateix moment del xiulet del final del partit, i de la què tot d’una que les màquines aconsegueixin fer un estoc suficient es posarà en venda la nova versió amb les dues estrelletes. Cash!
Mai com en aquests temps hi havia hagut tants joves que estudiassin una FP de la família d’activitats físiques i esportives. Ni tants joves havien estudiat el títol universitari de grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. Naturalment, hem arribat a una quantitat de gimnasos i una varietat d’activitats físiques a l’abast de tots els públics i nivells que no hauríem somiat fa uns anys. Aquest és un fet sociològic digne d’un estudi, i posa de manifest que l’esport s’ha convertit en una prioritat de gran part de la població.
Potser, en una societat cada vegada més individualista i fragmentada, les victòries esportives són dels pocs moments en què encara compartim una emoció col·lectiva. I precisament per això s’han convertit en un espectacle de dimensions gairebé nacionals. Ja no conquerim territoris. Conquerim copes. Però la necessitat de sentir-nos vencedors continua essent exactament la mateixa. L’esport s’ha convertit en un dels grans rituals cívics de les societats contemporànies, i qui ho menyspreï s’equivoca.
