Assistir a determinats plens municipals és una experiència fascinant. Un hi va cercant explicacions i sovint acaba descobrint un univers alternatiu on els problemes desapareixen a força de repetir eslògans i les contradiccions es transformen en virtuts. I com que algunes afirmacions mereixen una reflexió pausada, val la pena repassar-ne unes quantes.
Hi ha una frase que ja comença a formar part del patrimoni immaterial de l’Ajuntament de Manacor: «sobren cotxes». És una mena de mantra institucional. Una resposta universal que serveix per a tot. Falten aparcaments? Sobren cotxes. Els comerciants es queixen? Sobren cotxes. La neteja dels carrers genera queixes? Sobren cotxes. Plou massa o massa poc? Sobren cotxes. I així, problema resolt. Perquè ja se sap que els ciutadans no necessiten aparcar. Han d’arribar caminant. Tant és que venguin de Son Macià, de Sant Llorenç, de Cala Millor o de Santanyí. Tant és que hagin d’anar a fer feina, comprar o anar a una cita mèdica. Han de venir a peu. I si pot ser, amb esperit esportiu i una cantimplora.
La teoria és preciosa. La pràctica, en canvi, té alguns defectes. Vivim a una illa on el transport públic continua essent, en massa ocasions, una promesa política disfressada de servei públic. Anar de Manacor a Porto Cristo és relativament senzill. Però intentau anar de Santanyí a Manacor i després ens explicau com ha anat aquesta aventura logística. Cervantes en va escriure una novel·la sencera amb menys peripècies.
Aquesta filosofia es va fer evident durant el debat sobre la proposta de permetre aparcar davant els guals comercials fora de l’horari d’activitat i autoritzar-ne l’ús als seus propietaris. Una mesura destinada a guanyar espai d’aparcament sense crear-ne de nou. Però això són matisos. El problema és que sobren cotxes.
I arribam a una contradicció curiosa. Per una banda, s’afirma que la saturació viària és conseqüència d’un model territorial dispers. Durant anys s’ha permès una expansió constant de l’habitatge en sòl rústic, un model que incrementa la dependència del vehicle privat i genera més desplaçaments. Ara bé, tampoc convé exagerar-ne l’impacte. Construir en sòl rústic continua estant a l’abast d’una minoria, i les dificultats urbanístiques, administratives i econòmiques fan que aquesta no sigui, ni de bon tros, la forma majoritària d’accés a l’habitatge. De fet, la pressió sobre la mobilitat no és exclusiva de la fora vila. Manacor fa anys que creix en població, activitat econòmica i serveis, una realitat que també genera més desplaçaments i més necessitat d’aparcament.
A aquesta realitat s’hi afegeix, durant els mesos d’estiu, l’increment dels vehicles de lloguer associats al turisme. Negar-ho seria absurd. Qualsevol que circuli per les carreteres de Mallorca sap que hi tenen un impacte evident.
Però atribuir-los tota la responsabilitat seria tan simplista com afirmar que sobren cotxes. Perquè quan arriba novembre els visitants desapareixen, però els problemes de mobilitat continuen essent allà. L’estiu intensifica una situació ja complicada; no la crea.
Però les contradiccions no acaben aquí. Anem a Porto Cristo.
Algú va decidir que l’estiu era el moment ideal per podar arbres. Ja se sap que, amb les temperatures que patim, l’ombra és un luxe perfectament prescindible. I, com que els aparcaments també semblen sobrar, les restes de poda varen quedar ocupant espai públic i diverses places. Una demostració més que és perfectament possible reduir l’ombra i els aparcaments en una sola actuació.
Finalment, mereix una menció especial el senyor Llodrà. No tant pel que diu, sinó per una manera d’entendre el desacord que sovint sembla més orientada a marcar càtedra que a considerar punts de vista diferents. Hi ha moments en què sembla un personatge de les comèdies de Molière, més preocupat per demostrar quant en sap que no per escoltar allò que se li diu. Governar exigeix conviccions, però també una certa dosi d’humilitat. La suficient per entendre que cap equip de govern té el monopoli de l’encert i que discrepar no converteix ningú en ignorant. Escoltant determinades intervencions, costa no pensar que aquesta lliçó continua pendent.
Afortunadament, encara hi ha temps per recuperar matèria.
Ara arriben les vacances d’estiu. Un període que, en teoria, convida al descans i a fer balanç dels encerts i dels errors. Tal vegada l’agost oferirà a l’equip de govern una oportunitat per reflexionar.
Al setembre en sortirem de dubtes… o no.
