Dia 28 de novembre vaig tenir ocasió d’assisitir a una xerrada que va fer a La Fornal, dins els Dilluns de l’Obra, N’Aurora Ribot, que és la Consellera de Sostenibilitat i Medi Ambient del Consell. Va repassar damunt-damunt els mals que pateix el medi ambient en el món en general avui en dia. I va dir que, de Mallorca, una illa tan petita, no hi podem fer gaire cosa, per arreglar els mals del planeta. Però que això no vol dir que no hi puguem fer res, tant les institucions que hi governen, com les persones, cadascú de ca seva i amb la seva manera de viure.
Entre les causes generals de l’encalentiment de l’atmosfera per tot el món, en va nomenar dues que a Mallorca qualque cosa hi podrien fer els governants, que són els avions i els creuers. Va dir l’avionada que passa per Son Sant Joan de cap a cap d’any, i sobretot en l’estiu de ple, i la quantitat de contaminació de l’aire que causa aquesta casta de transport, com també el turisme de creuers. La contaminació que s’ha d’engolir el planeta amb aquestes modes turístiques, no se pot dir. Un remei que, a la llarga, hi podria posar Mallorca seria no créixer tant i tant sempre seguit només en turisme i tornar tenir una mica de tot, agricultura, i indústria a més de turisme. Maldament ens hagin fet creure que no servim per res pus més que per servir copes, això no és vera: a Mallorca hi ha hagut temps que hi hem tenguda una agricultura ben potenta i una indústria ben igual.
Però, en això, poca cosa hi podem fer com a persones. Una cosa que sí que hi podríem fer les persones, al seu dir, és anar-nos acostumant a agafar el transport públic sempre que n’hi hagi allà on, per anar-hi, hem d’agafar cotxe. I aquí tornam al punt que hem tocat fa una estona: perquè el transport públic ens meni onsevulla dins Mallorca, el Consell i el Govern n’haurien de posar molt més del que tenim fins ara. Darrerament hem millorat molt, però encara hi ha una feinada a fer: n’hauran de posar molt més, que arribi a molts de més punts, i moltes més espesses vegades cada dia, si volem que la gent s’hi acostumi.
I com a coses més del dia a dia de cadascú dins ca seva, va dir que aniria molt bé que tothom s’avesàs a separar la brutor en poals diferents, segons si se tracta de vidre, o de plàstics, o de paperum i cartons, o de restes de menjar. I també que, a poc a poc, sempre que puguem, ens acostumem a anar a fer la compra amb senallons i que no facem servir tantes de bosses de plàstic. Va posar com a exemple una ceba tota sola, grosseta aiximateix, que va mostrar a la pantalla, que la venien dins una palangana blanca de porexpan, embolicada amb un plàstic transparent d’allò tan prim, i amb un tiquet tan llarg com la ceba, amb el nom del supermercat i amb el preu, aferrat allà damunt. Treu cap enlloc, tant d’embalum per una simple ceba de no res?
Tot allò me va fer pensar en ‘ca sa macianera’, una botiga que hi havia a prop de ca nostra, a Fartàritx. La duia madò Catalina, al Cel sia. Me’n record com si fos ara, que ella no servia res dins plàstic de tot quant tenia per vendre: tot ho embolicava dins paper d’estrassa. Ho pesava a la bàscula, feia el compte davant la parroquiana amb un llapis, i cobrava. Aquella compradora agafava el paquetet, el posava dins el senalló, i au.
També me’n record, que ma mare o les padrines ens enviaven, a mi o a qualque germà meu o cosí, a dur llet amb una lletera. D’aqueixa manera, no havíem de menester per res els ‘tetrabriks’, que ara fan servir per vendre-hi un glop de llet, i com més va més begudes. Sabeu les muntanyes de plàstic que, cada dia, a qualsevol lloc del món, se deuen acaramullar de capses buides d’aquestes?
Una altra cosa que també me’n record, és que bescanviàvem les botelles buides de moltes de begudes, com ara vi, o graciosa, o també els sifons. Ara sé cert que ja n’hi ha molts que ni saben què vol dir, ‘bescanviar’: vol dir baratar una cosa per una altra, en aquest cas, vidres buits per altres de plens. Si ho fèiem així, ens descomptaven un tant per cada botella buida a l’hora de comprar-ne una de plena. I així no fèiem aquesta tudadissa de vidre que feim ara.
I també, amb això que ara en diuen ‘restes orgàniques’, passava que a moltes de cases, els roïssos, que en dèiem llavors, els aprofitaven per donar al ca, o al moix, o al porc si n’engreixaven un, o a les gallines, si en tenien pel corral.
Tot això me fa sospitar una cosa: no és que ho sospiti; és que n’estic segur: en aquell temps, sense voler, i sense gens de teòrica ecologista, sols amb la mica de seny que tenia cadascú en general, defensàvem mil vegades més el món i el medi ambient que no ara.
