“Ses mans s’aferren a sa carn i eviten ses llenegades que es greix proposa, mentre es cap s’allibera de tensions i s’alegria d’estar plegats desferma sa llengua” (Acorar. Antoni Gomila). Preciós, terrible, descarnat i clarivident cant del cigne d’una cultura moribunda. Un temps, ara era temps de matances. És sorprenent com la immensa majoria del públic d’Acorar segurament mai visqué unes matances a ca seva, i poquíssims en fan encara ara. Alguns amb gest embadalit en descobrir una realitat antany propera a cada família, a cada casa, i que mai havien entès. Altres amb unes bones rialles, com si d’una comèdia es tractàs, com si la mort que donava vida fos cosa de broma. Molts atrets per la curiositat, altres per una falsa defensa del “patrimoni immaterial” d’un poble, fins i tot aquells que havies vist com no els interessava gens ni mica anar a les matances de la família pròpia, tots glosaren la importància de mantenir la tradició i marcaren públicament els dentells de les respectives portes manifestant la seva mallorquinitat. Hipòcrites!
“Sobrassada? Deixa, deixa, que tenc es triglicèrids alts” deia una madona, “jo vaig a caminar pes Colesterol i m’he de cuidar” li contestava la seva amiga, mentre les dues berenaven a una cèntrica cafeteria un hipercalòric desdejuni seguit d’un cafè, això sí, amb sacarina. “Es porquim no és sà, a ca nostra ja no n’entra”, rematava la tercera. La que anava a caminar feia un poc la contrària tímidament, com avergonyida, “no, noltros sí que en menjam un poc a ca nostra, però molt poc, eh? Lo mínim. Per Sant Antoni un poc de llangonissa torrada al caliu i qualque botifarró…”. “Bé, això totes” va haver d’admetre la dels triglicèrids. Entre les tres no deixaren entreveure cap dubte de la mala fama que tenen avui aquells aliments que en altre temps havien suposat una part importantíssima de la dieta.
L’amo en Tomeu, dret davant la parada de les gallines del mercat dels dilluns, amb aquella cara de resignació que els surt innata als pagesos quan les coses no venen ben donades, li deia a en Xisco: “I què te pareix això de ses analítiques, que són obligatòries si vols fer matances? Ja no saben lo que han de fer per tirar-ho tot abaix!”. “Però això és per estar segurs que sa carn no té cucs, no ho enteneu?”, replicava l’altre. I rebia la resposta inevitable: “I que n’havia tengut mai de cucs? Jo no he sentit mai a ningú que n’hagi trobat dins sa sobrassada, i ara mos vénen amb aquestes? Sobretot, ningú les fa, ses analítiques!!!”. Sentència definitiva i inapel·lable!
“Què ja has duit ses ganivetes a esmolar, Biel?”. “No, Andreu, d’això no en vull xerrar, tenc un bon disgust”, o sigui, el que traduït al mallorquí vol dir que la fatalitat ha caigut sobre la seva família provocant alguna desgràcia, però que sí que en té de ganes de poder-li explicar al seu amic que no hi està d’acord, no fos cosa que després diguin d’ell que en té la culpa. “I això? Què ha estat?”. “Idò que de cada vegada som menys, jo som des més joves i ses nines no van de res! No n’han volgut aprendre en tots aquests anys i ara no saben fer res! Per paga sa padrina i sa seva germana ja són molt majors i sa part de sa família de Son Macià passen molta pena des coronavirus i no s’ajunten amb ningú. I això que estan tots vacunats, però…”. “Sí, saps que n’ha mortes de matances es coronavirus! L’any passat molta gent que en feia no en va fer per por i ara hauran refredat i ja no tornaran envestir”. “En poques paraules, que a ca nostra s’han acabat ses matances per sempre! Ja he pujat en es sòtil es ribells i sa capoladora, que les tenia tot l’any dins sa cotxeria”. “Què dius? Quina feta!”. “Tu espera, que ja te tocarà!”. “No, noltros en farem sempre!”. “Ja en xerrarem d’aquí un parell d’anys!”.
“Uep, Catalina, feia estona que no te veia!” li diu una dona a una altra quan entra a la carnisseria. “He vengut a cercar sa carn i sa xuia per fer sobrassada, ara ho feim així a ca nostra i mos podem arreglar es de la casa. Així la trempam com sempre ho hem fet, amb ses proporcions que mos agraden”. L’altra li dona la raó, “No, i aquí t’ho preparen tan bé! Tot pesadet, els budells prims i gruixats, ses espicis… Una preciositat!”. “Lo que passa és que sa carn d’avui en dia no és com sa d’aquell temps, eh? Un porc engreixat a la casa, ciurons, faves, aquelles ensegonades de farina d’ordi de mumpare…” es lamentava la que havia de fer la sobrassada. “Sí, però tu te’n recordes de tot es maneig que havíem de fer? Preparar ets ormejos tota sa setmana anterior, tenir-ho tot a punt, i llavors fer net! Això era lo pitjor! Haver de fer net tot allò! Una feinaaaaaada! Ca, ca, ca…”.
Rèquiem per les nostres matances, queden només quatre indígenes valents i arremangats que no ho volen deixar… de moment! Alguns grups d’amics han substituït a les famílies per fer una festa, alguna associació cultural o gastronòmica les fa com un dia de germanor dels seus socis. Les perxades a sòtils o cotxeries han passat gairebé a la història. Els canvis d’hàbits alimentaris, els necessaris controls sanitaris, els majors de la casa que van tornant més majors i en van quedant menys, els joves que no agafen el relleu com s’havia fet sempre, la feinada que du preparar-les, fer-les i després fer net, les matances de carnisseria… i el coronavirus, la sentència final.
