Entrevistas

Entrevista a Bàrbara Duran, guanyadora del Premi Font i Roig 2020 amb l’obra “Les cantadores de Maria de la Salut”

Magdalena Ordinas

El dissabte dia 21 de novembre, es va presentar el llibre “Les cantadores de Maria de la Salut”, guanyador del Premi Font i Roig 2020 de l’Ajuntament de Maria de la Salut, de la manacorina Bàrbara Duran Bordoy, la qual començà a estudiar música a Manacor i Palma. Obté els Títols Superiors de Piano i Solfeig/Repentització pel Conservatori Superior de València, Musicologia a la Universitat de La Rioja, i màster en Gestió Cultural per la UOC/UdG/UIB. Graduada en flauta de bec pel Trinity College de Londres (Premi Exhibition Award 2003), és doctora en Art i Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigadora és membre del Grup d’Estudis Etnopoètics de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Ibèrica d’Etnomusicologia. Toca les flautes de bec amb el grup Polissonia de música medieval i renaixentista. Amb onze llibres publicats, a més de capítols a llibres col.lectius, és autora de diversos articles i treballs d’investigació. Col.labora de manera habitual amb articles a premsa local i conferències.

Actualment compagina la docència a l’IES Mossèn Alcover amb la investigació i l’escriptura; Ha estat guardonada amb els premis Alexandre Ballester 2018 per l’assaig “Vaig veure John Lennon”, el Ciutat de Manacor Antoni Maria Alcover 2019 per l’obra “Deixem lo dol”, la versió publicable de la seva tesi doctoral; i el premi Font i Roig 2020 per “Les cantadores de Maria de la Salut”. Escriu els programes de mà de la Orquestra Simfònica de les Illes i del darrer Festival de Pollença.

Durant tretze anys fou professora al Conservatori Superior de les Illes en les especialitats de Pedagogia i Musicologia. Els darrers dotze anys ha participat en projectes internacionals Erasmus amb l’IES Mossèn Alcover que li han permès impartir docència a Alemanya, Suècia, Hongria i Regne Unit. És una de les gestores de la restauració de l’orgue del Convent de Sant Vicenç Ferrer; i a l’actualitat cursa el darrer curs de l’especialitat d’orgue.

– Bàrbara, qui va influir als inicis de la teva carrera, i quins professors han estat més importants per tu?

– Bé, crec que sense les visites de D. Catalina Ferrer “Catita” al col.legi de La Caritat, quan tenia set anys, jo no hauria estudiat música. Ella va venir a una classe i ens va fer cantar i moure’ns amb la música… jo vaig quedar encisada. Li vaig demanar a ma mare per estudiar piano, i ella, la veritat, va intentar fer el que jo demanava, però també una mica espantada, perquè vénc de famílies molt senzilles i treballadores. A mi m’agrada molt tot el que té a veure amb l’art, la lectura i l’escriptura. Vaig començar també a classes de dibuix amb D. Guillem Puerto, que va marcar tots els seus alumnes, perquè era un mestre excepcional. Després, les classes de piano amb Joan Moll foren fonamentals, quan estudiava el grau superior. Però on vaig descobrir tot el que m’interessa de veritat i vaig redirigir els meus estudis fou amb Romà Escalas, llavors director del Museu de la Música de Barcelona. Ell va venir durant més de vint anys a fer-mos classes de flauta de bec a Mallorca, i em va despertar l’interès per a estudiar musicologia, quan els meus fills ja eren una mica més grandets. També vaig fer harmonia i composició amb D. Antoni Matheu i Xavier Carbonell, dues personalitats extraordinàries. Jo sempre dic que he tingut uns mestres excepcionals, malgrat viure a una illa.

– Què ha significat l’obtenció d’aquest Premi Font i Roig 2020 per a la teva carrera?

– La veritat és que estic molt satisfeta d’una cosa: el premi es va atorgar per unanimitat. Vol dir que acadèmics reconeguts com la vicerectora de la UIB Dra. Joana Maria Seguí, el Dr. Antoni Mas (professor de la UIB) i el Dr. Lleonard Muntaner consideraren aquest treball com a mereixedor del guardó. No puc tenir més que paraules d’agraïment, perquè veníem d’uns mesos molt difícils, i tot plegat ha fet d’aquest premi un moment especial. És veritat que havia guanyat el Ciutat de Manacor 2019, un premi molt important, però donades les circumstàncies, aquesta petita obra ha significat un reconeixement molt valuós en la meva carrera com a investigadora i escriptora.

– Parla’ns un poc d’aquest llibre, del seu contingut i de la feina de Baltasar Samper.

– Aquest llibre recull els documents elaborats per la missió de Baltasar Samper per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya el 14 d’agost de 1924. Va visitar Maria de la Salut, i tots els informants que va entrevistar foren dones, que cantaren un bon grapat de cançons. A partir del testimoni actual de Miquel Vives Alcover, vaig poder entrevistar el passat mes de febrer a dues mariandes, Catalina Cifre i Gabriela Mas (de 90 i 88 anys) que encara recordaven algunes de les madones del 1924: madò Picona i madò Barbera especialment. Miquel mateix, de petit, va jugar amb una altra de les informants, Catalina Roig. En el llibre podem veure el repertori de 1924, però també els records de Catalina Cifre, Gabriela Mas i Miquel Vives, que l’enriqueixen aportant la perspectiva actual. M’agradaria subratllar que aquest llibre té tres perspectives cronològiques: la de 1924, la del present (que aporten els informants actuals) i la del futur, perquè a partir d’aquesta publicació, els nins i joves de Maria de la Salut poden recuperar tot el material musical i lingüístic que forma part del seu patrimoni immaterial, i així tornar-lo a cantar i interpretar.

– A quins altres premis o publicacions has participat aquest darrer any?

– Bé, no es pot participar a premis d’assaig de manera continuada. Sí que he estat col.laborant en la preparació de dos projectes d’investigació diferents, i he treballat en l’assaig que acompanya el llibre “El ball de sala” de Ramon Codina. Enguany l’Associació Valenciana de Musicologia em va publicar un article d’investigació a la revista Quadrivium, “Paisatges sonors de l’antiguitat mediterrània: tintinnabulum i basíliques paleocristianes a l’Illa de Mallorca. Una aproximació interdisciplinària”. D’aquest treball n’estic molt contenta, em va fascinar aquesta investigació al voltant d’instruments musicals del Posttalaiòtic.

– La pandèmia ha obligat a ajornar moltes coses. Tens alguns projectes que hagin quedat endarrerits per aquest motiu?

– Doncs la veritat és que sí, molts. Tenc un llibre ja maquetat, llest, que no ha pogut sortir donades les circumstàncies, i preveiem que sortirà per l’abril (amb un any de retràs). Em sap molt greu no haver pogut anar a Oxford, perquè m’havia matriculat a un curs de composició de música coral; i també un treball meu havia estat acceptat al Congrés Internacional d’Aveiro, Portugal, per al mes d’octubre, ajornat fins el 2021. La darrera cosa ha estat la cancel.lació de la trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia de celebrar a Girona. En dues setmanes s’ha cancel.lat absolutament tot, i s’ha ajornat fins el proper any. També duim molt retardada la publicació del llibre sobre les Corioses, la història del monestir actual de les benedictines de Manacor.

– Com veus el panorama actual de la música, amb els temps que corren?

– Són temps molt difícils, especialment per a la música en viu. Nosaltres, des de la Comissió de l’orgue del Convent, hem hagut d’ajornar concerts rellevants… i no sabem quan i com ho podrem fer. Pens molt també en els artistes que viuen únicament de la interpretació en viu, si les institucions no són conscients que han d’ajudar a un bé cultural com és la música, no sé si en sortirem. Tots ens omplim la boca pel que fa la importància de la música, però a l’hora de la veritat els intèrprets i creadors estan molt sols. Tothom pensa que la música surt un poc de l’aire del cel; ningú veu les hores d’estudi, de preparació, de disciplina personal que implica dedicar-se a la música. Som un dels col.lectius més malmesos per la situació actual, i la pena és que en aquest país no existeix veritable cultura musical; a la gent li agrada la música però no s’ha cuidat l’educació musical del públic en general; anam canviant de lleis educatives cada tres anys i aquest fet és patètic. Les orquestres, bandes, conjunts i cors són presents solament quan tot va bé, a diferència dels països europeus, on hi ha polítiques culturals més estables que els permeten, com a mínim, sobreviure.

– Quins compositors manacorins creus que destaquen, i amb quins has col.laborat?

– Pens que el mestratge d’Antoni Parera Fons és indiscutible. Parera té una carrera que ho abraça tot: intèrpret, productor i compositor. Ha treballat amb músics formidables, i ara mateix està produint obres d’una qualitat excepcional. Cal esmentar també les obres de Josep Ros, Rafel Aguiló i Joan Bibiloni, molt interessants totes tres pel seu segell personal. Amb Xavier Gelabert duim la programació del cicles de música d’orgue al Convent, però també ell ha fet possible un projecte únic de creació compositiva amb els alumnes del batxillerat musical de l’IES Mossèn Alcover. Vull destacar també la tasca del pianista Andreu Riera, no em cansaré de dir que Riera fa moltíssimes coses pel seu poble, totes elles d’una gran qualitat artística. Pot ser no ho sabem valorar perquè sempre és present i no falla mai.

– Sabem que has publicat altres obres, articles i estudis. Quins t’agradaria destacar?

– Bé, jo crec que pel seu pes acadèmic l’obra més completa és “Deixem lo dol. Goigs i músiques de Pasqua al tercer mil.lenni”, que va guanyar el Ciutat de Manacor i és una adaptació de la meva tesi doctoral. Abraça gairebé set-cents anys d’història literària i musical, la transformació dels Goigs medievals en el que avui coneixem com Sales o cançons de Panades. El més interessant, per mi, és la visió antropològica i social de com aquesta música és viscuda encara avui dia.

– Quina és  la teva obra més original?

– Potser l’obra més original és la de “Posseïts pel dimoni”, que sé que ha tingut una gran acceptació entre el públic més jove, i aporta punts d’anàlisi molt contemporanis. En la mateixa línia estaria “Música per a un crim. La balada de Jordi Roca i la madona des Caparó”, on faig un estudi de com la música (i solament la música) és capaç de crear narratives fora d’ella mateixa; com teixeix grups humans afins ideològicament, com és capaç de comunicar missatges diferents a la intenció original de la composició… aquesta obra requereix d’un nivell alt de lectura sobre música, perquè hi ha una multiplicitat de significats que necessita de preparació intel.lectual. He de reconèixer que tota la meva obra està pensada des dels requeriments estrictes dels estudis acadèmics i del món de la investigació, i aquesta darrera obra no és entesa per tothom.

– I quines obres són les més assequibles pel gran públic?

– Crec que “Vaig veure John Lennon” i “Les cantadores de Maria de la Salut” són de lectura agradable i assequible. Agraesc molt a l’Orquestra Simfònica de les Illes que em fes l’encàrrec d’escriure els programes dels concerts durant tres anys, a més dels programes del passat Festival de Pollença 2020, una escriptura que m’apassiona. He participat, també, en articles publicats a revistes científiques.

– Al llarg de la teva carrera, has tingut el suport de la teva família?

– Estic casada; tinc una filla i un fill ja grans, que tenen les seves pròpies vides. Del meu marit i dels meus fills vull destacar el seu suport constant, que ha estat molt important aquests darrers mesos. També tenc a ma mare Maria i la meva germana Sebastiana Maria, molt involucrada en la dansa contemporània a Manacor.

– Voldria saber si ets la primera escriptora de la teva família… i si tens antecedents familiars…

– No tenc antecedents, la veritat. Compartesc l’amor per la lectura i l’escriptura amb el meu cosí poeta Joan Adrover, i també la meva neboda Maria estudia periodisme i m’agraden molt els seus treballs. Tots els cosins Porgadors tenim una vena molt artística i “alternativa”.

– Creus que la música i la composició s’aprèn només amb els estudis oficials?

– No, tot i que vaig estudiar al Conservatori Professional de les Illes i al de València. Musicologia la vaig cursar a la Universitat de La Rioja, i flauta de bec al Trinity College de Londres. El màster de Gestió Cultural el vaig fer a la UOC-UdG-UIB; i finalment el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però he de dir que bona part de la meva formació l’he seguida amb Romà Escalas, fora de tot programa oficial. Vull dir que no sempre tot s’aprèn dintre dels estudis oficials, moltes vegades no és així. També m’han aportat moltíssim els cursos de formació de professorat a les universitats d’Oxford, Edimburg, Kent i East Anglia. M’han fet veure les coses des d’una òptica totalment diferent, i m’han enriquit moltíssim com a persona, professora, escriptora i intèrpret. He passat molt de gust de treballar amb professors de diverses nacionalitats.

– Com a professora, que és el que intentes transmetre als teus alumnes?

– Sobretot, que el procés de formació és continuat. Mai no ho sabrem tot, sempre hem de créixer i ens hem de formar contínuament al llarg de la nostra vida. M’interessa que aprenguin a pensar, sobretot això, que siguin capaços de sospesar la informació que reben, tot allò que els arriba. Que lluitin per les seves il.lusions, perquè un dia aconseguiran la majoria dels seus somnis si treballen i són constants. Vull que aprenguin que la disciplina i creure en un mateix són fonamentals… i que han de seguir estudiant sempre. Sempre. Mai han de tirar la tovallola pel que fa a aprendre al llarg de la vida.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba