Entrevistas

2a part de l’entrevista a Antoni Mesquida, al 25è Aniversari de l’ONG Llevant en Marxa

Continuam amb la 2a. part de l’entrevista al Dr. Antoni Mesquida Ferrando, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de l’ONG manacorina Llevant en Marxa. En aquesta segona part, continuam compartit els records amb el Dr. Mesquida, tal i com anaren sorgint, sense respectar la cronologia del fets.

Quin any decidíreu crear la “Fundación Levante en Marcha para niños marginados de Guapi”?

Van ser els anys 98/99. Anàrem a la costa del pacífic, al departament de Cauca, a una ciutat que es diu Cuate. Era un lloc de delinqüents, narcotraficants etc. Allò era “la ciudad sin ley”. Però nosaltres no vàrem tenir cap problema mai (gràcies a Déu). I allà a Colòmbia el que fèrem va ser constituir amb una directiva colombiana, i això de nins marginats que havien posat ells, em va fer empegueir i li canviàrem el nom per “Fundación Levante en Marcha”. Els negrets d’aquesta zona eren descendents d’esclaus, però eren molt diferents entre ells, uns baixets, uns super alts, eren descendents replegats de diferents indrets d’Àfrica. A la junta directiva de la fundació hi havia el president, el secretari, de vocals dues al.lotes també colombianes, i una representant de les monges del Sagrario Corazón, i un representant nostre de Llevant en Marxa d’aquí. Començàrem fent escola en precari a un local que ens va deixar el bisbat, amb 19 nins i 2 nines; eren infants d’entre 8 i 12 anys, terribles, ja què… per no res treien el ganivet. Els havíem de donar menjar, perquè sinó no venien. Després vam créixer en nins i varen arribar a ser uns 300 alumnes, vam comprar terrenys -si no vaig errat, entre 6 i 10 hectàrees a la selva-, netejam un tros i vam començar a construir-hi aules, una se diu Sant Llorenç perquè ens va ajudar a fer-la l’Ajuntament de Sant Llorenç, altres tenen el nom de Manacor, Palma etc., en definitiva, noms dels pobles que ens ajudaven. En vàrem arribar a construir per 9 cursos. També férem una pista d’esports -hi havia futbet, basquet-, teníem una granja amb porcs, gallines, i altres animals, i a més teníem monitors i un tècnic agrícola que ensenyava als al.lots a cultivar papaies, pinyes, plàtans etc. En definitiva, anàvem fent coses. A dia d’avui, hi ha més de 2.000 nins i nines en aquestes escoles.

Tot ho pagava Llevant en Marxa per mantenir les escoles?

Sí, cada any a les escoles, el qui pagava als mestres, cuineres etc. era Llevant en Marxa de Manacor. Les cuines i menjadors estaven molt bé, amb taules i grans bancalades d’al.lots. Era gratificant veure’ls quan acabaven de dinar, hi havia una paret amb el nom al raspall de cada alumne, l’agafaven i anaven a les cuineres, els posaven un poc de pasta al raspall, i tots anaven a netejar-se les dents; disfrutaves de veure aquestes coses. També teníem tallers de costura, fusteria, i un taller de metalls, però aquest el van haver de treure’l fora de les sales, ja que no teníem corrent bona per a dur-ho tot.

Vareu tutelar molt de temps aquesta escola?

Sí, dos anys abans de fer els 15 anys d’estar allà, xerràrem amb ells i els vàrem dir que ja era hora de començar a volar. Nosaltres anavem pagant una gran quantitat de recursos econòmics i no ens permetia poder ajudar i fer feina a altres llocs. Hi havia una “quebradita”, que és com una espècia de rierol, on no hi havia cap pont i nosaltres havíem hagut de comprar una barca de ferro grossa i motor per dur els nins dels pobles i de les afores fins a l’escola; amb la barca eren només cinc minuts. Com he dit, tot ho havíem de pagar nosaltres i arribà un moment que dius “ja està bé”. Els vam dir que havien de començar a treure els recursos de l’administració. Arribava a Guapi la ministra d’Educació, i el primer que feien era anar-li a mostrar la fundació, però ajudes del govern no en tenien ni una. Pensàrem que un tutelat-ge de 15 anys era suficient i els avisàrem 2 anys abans. Però recentment hem tingut problemes.

Què ha passat…

Nosaltres estàvem dins la fundació i com he dit formaven part de la directiva, i es va morir el president, i els seus fills varen dir que les instal.lacions i l’escola eren seves, que el seu pare els ho havia deixat a ells en herència. Em va telefonar el nostre representant explicant el problema, i li vaig dir “això no pot esser”, ja què els nostres Estatuts que tenim allà diuen, que si la fundació es liquida, els doblers que queden van destinats a la infància. Els terrenys i les instal.lacions estan a nom de l’ONG Llevant en Marxa d’aquí. D’Això fa dues setmanes, i vaig anar a veure al Cònsol de Colòmbia, destinat aquí, i li vaig explicar la situació; eren ell, el vicecònsol i un advocat, i em digueren que no em preocupés, que aportés els documents que tenia de l’escola i instal.lacions d’allà com a representant de l’ONG Llevant en Marxa, i que m’ajudarien. Mentrestant, vaig parlar amb un que fa feina allà i li vaig dir que a nosaltres ens agradaria que anés a l’Ajuntament d’allà, perquè si va a les monges -ara mateix hi ha una sola monja- no vol dir que d’aquí a quatre mesos se’n vagi i tornaria a quedar tot penjat. Vaig parlar amb el batle nou, i a més, hi haurà un document que diu que les instal.lacions no es poden vendre i han d’anar destinades a la infància.

És veritat Antoni, que per tal de fer coses, fins i tot cercàreu ajuda dels fusters de Manacor?

Sí, efectivament, es veritat. De Manacor vàrem recollir màquines de fusters d’aquestes que ja no utilitzaven, les posàrem dins contenidors i les enviàrem a Guapi, per a les cooperatives de moblistes d’allà i els ensenyaren a utilitzar les màquines, ja que tenen molta llenya. O sia, que vàrem fer moltes de coses. Pensa que en aquells anys que no hi havia cap ajuda de l’administració d’allà.

També Llevant en Marxa ha fet campanyes per regalar joguines als nins del tercer món…

L’any 2002, un tal Jeroni, que era el delegat de correus de Manacor, es va posar en contacte amb nosaltres per a saber si volíem fer una campanya per a recollir joguines. Per recollir joguines pel tercer món, el contenidor et costa 6.000 euros, i no té sentit quan tenen altres necessitats. A Llevant en Marxa, el que sí volíem fer era una campanya de recollida de menjar, i la volíem destinar per exemple a Etiòpia. El que és més curiós, és que, quan ens proposen això, comença a sortir en premsa la notícia d’una gran hambruna a Etiòpia i que l’ONU, UNICEF etc., demanen ajuda. Nosaltres férem una campanya aquí i vàrem recollir uns 23.000 quilos de menjar. El problema és que va ser un error; no ho tornarem a fer mai més recollir menjar. Anàrem allà i ho volíem repartir, però el govern ens va dir que val, ho pagam, però són ells que han de repartir el menjar. El problema és que repartir un menjar tan bo de les característiques que teníem, s’ho queden ells (els que comanden) i no arriba als pobres necessitats. Pagàrem i ens cobraren el 28% del que consideraven costava el menjar. Així vàrem poder repartir 23.000 quilos de menjar. Però a més, varem recollir doblers d’una institució autonòmica, i de particulars, i en total crec que recollírem uns 50.000 euros, i aquests doblers també els destinàrem a Etiòpia. Allà hi havia fam, era una situació espantosa, et trobaves nins dins flassades en braços dels pares que eren cadàvers. El que vam veure allà va ser espantós…; hi havia quantitat de nins i dones davall unes teles; no tenien ni xaboles. “Hem de fer qualque cosa més”, vam dir, i Llevant en Marxa comprà als magatzems dels cacics que manaven allà i anaven amb collarets d’or, anells… (n’hi ha per tots els països d’aquests cacics) i els vam comprar 400 mil quilos de gra, férem sacs de 50 quilos i anàvem a repartir-ho amb els camions a cada família. Quan ens aturaven deien “Abbá, Abbá” (que vol dir pare); allà hi havia molts de capellans i es pensaven que també ho érem.

Pel que contes, hi havia molts de problemes…

Però la cosa és que no acabà aquí. Ara contaré un altre problema. Amb els primers nins i nines que començaren a l’escola, fa dos any començàrem un projecte que es diu “Empoderament de la Dona”. Un dels principals problemes que tenen allà, són la mutilació sexual. Vam anar a una aula amb el director de l’escola i una al.lota gran i i els vaig dir que demanessin a cinc al.lotes de 12 a 13 anys, quantes n’hi havia que estaven mutilades sexualment, i la resposta… totes!. I vam decidir començar a fer feina amb la gent d’allà. Ara tenim una “comare”. Vaig estar amb ella i la gent d’allà a una reunió, i és una al.lota boníssima amb la gent d’allà, a més clara i crua amb aquest sentit; està fent una feinada. No és l’única, també tenim un jutge que està fent feina amb nosaltres, ja que a més, casen a les nines molt joves -als 9 o 10 anys-, i hi ha molts raptes, per això estam fent feina amb aquest tema. A més, tenim un taller de costura, per això les màquines de cosir que vàrem comprar (d’aquestes de peu) i duites de Manacor, i un grup de dones manacorines voluntàries, van anar a ensenyar-les a cosir xandalls pels nins que van a escola, pantalons etc. És per intentar que amb la costura de roba, les nines i dones puguin guanyar uns doblers per du a casa. Amb això el que fas es donar un poc de poder a les nines i dones, perquè allà la seva feina és anar carregades com a mules a 10 ò 15 quilòmetres a cercar aigua, si no tenen pous a prop.

Això és el que heu fet els dos darrers anys a Etiòpia?

Els dos darrers anys sí, però abans, durant un any i mig o dos varem participar amb la gestió d’un hospital de Etiòpia, la situació era bastant crítica; teníem problemes. Hi havia allà un gerent etíop que vàrem posar perquè posés ordre, i això de l’ordre allà està malament. Ens varen amenaçar de mort, i a més, a Etiòpia varem aportar en aquell temps quasi 400 mil euros amb el funcionament de l’hospital.

I a damunt… per poc sortiu a tirs. Has passat por qualque vegada?

No, ja què per sort no ens arribaren, però jo era allà i hi havia na Margalida Colmillo, la infermera i monja mallorquina -de la qual parlàrem-, a més d’un metge anestesista, sa meva filla, i pens que també hi havia un pediatre. Bé, la cosa és que un vespre hi havia molt d’embolic, no contra l’hospital, però és que allà hi ha moltes ètnies a nivell del país i van començar a cremar pels carrers oficines i coses, i vingueren cap a l’hospital. En principi pensàrem que venien cap a l’hospital per robar l’armament que guardaven allà, ja que molta gent va amb un fusell pel carrer -les tribus del sur per guardar les vaques van amb metralladores-. La qüestió és que el vespre jo estava dins una caseta amb el metge que ja s’havia ficat al llit, i vaig sentir dos tirs i li dic, “Miguel Ángel, ¿has oído disparos?”, i em diu “no”, però el cap de cinc minuts ja eren “ta, ta, ta…” de metralladora. M’acost a ell, i li torn a dir “Miguel Ángel, ¿has oído disparos?”, i respon “ahora sí”, i li vaig dir, “que quieres que haga, dejo la puerta abierta y no la tendrán que derribar o cierro”, i em diu, “cierra”. Jo estava acollonat a davant la nostra habitació, a una altra hi havia sa monja, sa meva filla i una altra dona. Idò sí, vaig passar por, però vaja, no ens va passar res. Nosaltres al cap de dos dies ens anàvem cap a Adís Abeba, i per les carreteres hi havia camions cremats, i va morir una dona nord-americana perquè a les manifestacions anaven contra els blancs. De fet, i havia un metge valencià que estava a l’hospital i se’n va anar un dia després dels fets, i quan trobaven manifestacions, el conductor que era etíop -es posava les mans creuades davant la cara i ajupia el cap- els deixaven passar. Nosaltres també férem el mateix, per sort no tingueren cap problema i ens van deixar passar, però al cotxe de darrera li foteren una pedrada i li van trencar el vidre. Aquesta acció de creuar les mans davant la cara, la va fer un atleta etíop als Jocs Olímpics, ja que va voler denunciar amb aquests fets que a Etiòpia estaven presos i necessitaven ajuda. Això que t’he explicat són anècdotes; no tinguérem mai cap problema.

Resumint Antoni, que féreu moltes coses per ajudar-los…

Efectivament. Férem els pous, escoles, vam comprar un tractor, un camió, barques, el primer programa de vacunació sanitària va ser l’any 97 a Amazones. Però hi ha una cosa que no t’havia dit. També en aquell temps, l’any 2005/2006, vam fer expedicions sanitàries a Colòmbia; només hi estàrem una setmana, però se feien moltes intervencions quirúrgiques -unes 120-, però ho dúiem tot, bisturís, material quirúrgic, un microscopi per operar cataractes, un biòmetre etc.

Tornàreu el microscopi i material quirúrgic?

Sí, d’allà vam tornar el microscopi i material quirúrgic. El que no t’havia dit és que una clínica d’aquí ens havia regalat llits, i van ser per deixar allà. Treballàvem molt. La gent venia remant quatre hores pel riu amb les seves barques a la zona de Guapi -que és on feiem feina- només per veure’ns. Ens deien “La Brigada”. Ens vam fer famosos. Vam fer una feinada per part de tot el personal que va venir. Hi havia en Jaume Vila, que estava d’oftalmòleg a l’Hospital de Manacor, i també el Dr. Andrés Calvo, ginecòleg que operava. Aquestes expedicions les vam fer dues vegades, entre el 2005 i 2007. A Etiòpia també vam fer dues d’aquestes expedicions, però allà era més complicat pel tema de poder entrar el microscopi i altre material. Vam anar a un hospital públic que atén a una població de dos milions de persones i l’hospital no té res a veure amb els nostres. Jo vaig anar al departament de Pediatria… i aquí hi ha solls de porcs que estan molt millor que aquest hospital; feia por. Aquí vam decidir fer un departament de pediatria. Has vist sa foto, no es veu per dins, però a fora hi ha un rètol que posa a “Llevant en Marxa por su colaboración”, amb una bandera mallorquina i una espanyola.

És emocionant… el que heu fet i feis; una gran tasca i no només sanitària…

Efectivament, emociona veure com amb ajudes i també l’esforç de molts. A més del sector sanitari, hem pogut fer arribar ajudes al sector educatiu, agrícola, i per altres causes.

Continuarà…

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba