Els pobles tenen símbols que marquen una identitat, potser no són elements artístics de primer ordre, ni elements patrimonials catalogats, però la gent els veu com seus i formen part de la visió col·lectiva del seu poble, o són un element integrador dels veïnats d’una barriada, fins i tot a vegades només ho són per a les persones que viuen a una plaça o un carrer. Aquests símbols tenen un valor que ha de ser protegit de manera especial per part de les administracions públiques, essent sensibles a la seva preservació i al millor manteniment periòdic possible. I quan xerr de símbols es pot tractar de coses molt diferents: una escultura, un edifici, un arbre…
Per exemple, a la barriada de Sa Torre, a Manacor, estimen especialment la seva plaça principal. I en aquesta plaça hi havia fins ara un cadafal d’obra que havia tengut gran utilitat pels actes públics que s’hi feien, havia prestat un servei. Però, a més, hi havia una rosa dels vents de grans dimensions, de marbre, a l’enrajolat de la plaça… i sí, era un símbol. No era un element patrimonial catalogat ni una obra d’art artística, però això no la feia menys important, era un símbol de veïnatge. Idò han començat les obres de reforma de la plaça i s’ha destruït. Diuen que en faran una altra més petita, però és igual, ja no serà la mateixa. No es podia respectar? No es podia extreure i tornar a col·locar a l’obra definitiva?
Em recorda el mosaic d’animals marins, també de marbre, de la vorera de les Perles Manacor, a la plaça del Palau. Peixos, pops, eriçons que havia dissenyat en part el nostre estimat Pífol i que també sucumbí baix la pala excavadora de l’Ajuntament. No era cap gran obra mestra d’un gran escultor internacional, potser no hauria sortit mai als llibres d’història de l’art… però ja s’havia convertit en un símbol manacorí. Un símbol humil, senzill, potser poca cosa, però estimat pels manacorins.
O el brollador de la plaça del mercat, aquell gran ribell on de vegades, devers la festa dels innocents, qualcú hi vessava una botella de sabó i es convertia en un immens pastís de nata que vessava pel mig del carrer i els cotxes havien d’esquivar, quan encara podien passar per la plaça del mercat sense un embós monumental. Tampoc no era res de l’altre món, aquell brollador, però feia que Manacor no fos gris, monòton, i era un element conegut del nostre poble, no com l’actual safareig buit d’aigua i ple de fulles i fems.
La mata escrita de la cova del beat Ramon Llull a Cura ho és, un símbol. L’arbre de Gernika també, pels bascs. De la Sagrada Família ni en parlem per a la majoria dels catalans! L’escultura de Sor Francinaina a Sencelles no es pot tocar, igual que estimen la seva escultura de Juníper Serra a Petra. I el monestir de Lluc i la nostra Moreneta han estat un símbol pels mallorquins durant segles, similar al monestir de Montserrat i la seva Moreneta. I quin valor tenen aquests símbols? Idò que creen identitat de poble, i per això són importants. Els pobles necessiten elements identitaris, diferenciadors, immutables en la història, perquè són la seva referència de pertinença, com ho varen ser dels seus pares, padrins… avantpassats.
Arribat aquí estic segur que alguns de vostès m’acusaran de vell o de nostàlgic. Bé, potser tenen raó, però és innegable que cada poble té els seus símbols, que formen part de la seva identitat, i que només els pobles que no respecten la pròpia història els destrueixen. Qui no ho entengui, s’ho ha de fer mirar, començant per aquest ajuntament actual, que sense miraments destrueix la rosa dels vents de la plaça de Sa Torre. Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal, vet aquí els vuit vents del món que ja no tenen els veïnats de Sa Torre.
Podria semblar que qualcú ha perdut el nord, que ja no saben cap a on van, que fan i desfan sense cap ni peus. Però no crec que sigui així. Saben què passa realment? Idò que aquí hi ha gent interessada a canviar la identitat dels manacorins i dels mallorquins, i una manera de fer-ho és canviant els símbols, destruint els vells i creant-ne de nous, lligats a les seves ideologies polítiques. No és una tasca ràpida i ells ho saben, potser han de passar dues o tres generacions, però posant els llums llargs ho entenen com una inversió de futur.
I és ètic aquest intervencionisme, voler construir una nova identitat de poble? Si el mateix poble n’és majoritàriament conscient i vol canviar, podríem dir que ho és, ètic. Però si la ciutadania no és conscient de la manipulació de les elits governants i s’hi veu abocada sense adonar-se’n, no ho és, ètic, no. Creuen vostès que són conscients, els manacorins, d’aquesta operació d’enginyeria social? Jo no.
