Fa mal dir qui és la personalitat mundial de més volada que hagi circulat una temporadeta per Manacor. Rafel Nadal no compta perquè és producte local. De Michael Jackson, Madonna o el Dalai Lama no en sabem res. Allò que està documentat i encara recorden els més vells de la tribu és que Ladislau Kubala, un dels grans del futbol mundial, va passar un estiu entre nosaltres, en concret l’estiu de l’any 1950. Se n’han escrit coses que recordarem i procurarem afegir-hi algun detall no publicat fins ara.
El context
Acabada la Segona Guerra Mundial el futbol professional no entrava dins els plans de les noves autoritats prosoviètiques d’Hongria. Ladislau Kubala era un prometedor jugador nascut a Budapest que havia fet l’ullastre esbrancat per lliurar-se de fer el servei militar. Totes dues circumstàncies juntes feren que partís mig exiliat a córrer món. Com que estava sancionat per abandonar el club on tenia la fitxa quan va fugir, s’havia de cercar la vida fent partits amistosos d’exhibició. Ell i el seu cunyat formaren un equip amb altres exiliats de l’Europa de l’Est que es digué l’Hungària. L’aleshores president del Club Esportiu Manacor, l’industrial Isidre Abellanet, va moure els fils necessaris perquè l’equip recalàs a Portocristo a partir del juny de 1950. Dormien a pensions, anaven a dinar a l’Hotel Perelló, entrenaven a la platja, a un campet a foravila i de tant en tant anaven també a Na Capellera. A punt per quan sorgís un partit anar a jugar i fer calaix. Tot i que a cap biografia seva no hi surt una sola lletra d’aquest episodi, és ben cert que va deixar una certa petjada a la nostra contrada.
Detalls coneguts
Qui ha estudiat més l’estada ha estat Sebastià Sansó, primer pare i després fill. Han anat a les fonts, als testimonis de primera mà tot fent un retrat ben fidedigne de la qüestió. De manera més frívola Tomeu Ferrer publicà ja fa trenta anys una anècdota divertida del jugador dins el seu recull «Tal com m’ho contaren». Els entrenaments causaven tal expectació que hi anava molta més gent a veure’ls que no als partits del Manacor. La gent quedava esglaiada i meravellada per la tècnica dels jugadors. En especial la de Kubala. Conta Ferrer que el nostre protagonista feu una aposta amb un manacorí. Es tractava de fer una volta sencera al camp pegant tocs a la pilota sense que tocàs en terra. La guanyà i partí cap a Portocristo amb un rellotge que no tenia quan havia arribat. Una altra cosa que sabíem és que tant el Madrid com el Barça s’interessaren per ell. El president del Barça, Agustí Montal, envià el directiu Josep Samitier cap aquí amb la missió de fitxar el jove ros. Una hàbil maniobra fou clau per aconseguir el fitxatge: consentir que Kubala també designàs el nou entrenador culer. Ni més ni menys que el seu cunyat Ferdinand Daucik seuria a la banqueta per satisfer els desitjos del nou crac.
Detalls per conèixer
La foto ens mostra la formació de l’Hungària que s’enfrontà al CE Manacor el juliol de 1950. Com que només eren deu el Manacor els va haver de deixar un jugador. És el tercer dels que estan drets començant per l’esquerra. No hi ha unanimitat entre les fonts però una comparativa de fotos de l’època ens fa decantar més per Pere Obrador que no per Miquel Monroig «Rotlo». A la imatge, originalment en blanc i negre i acolorida amb intel·ligència artificial, hi podem intuir a l’esquerra el puig de Calicant que avui difícilment destriaríem des del camp de futbol. Es veu que el camp era de terra però amb un punt curiós. El president Abellanet tenia un camp d’alfals. El va fer segar i dugué l’herba segada cap a Na Capellera perquè una vegada escampada donàs la sensació de jugar damunt un camp de gespa. Testimonis de l’època manifestaren que Kubala, amb una certa ironia en veure l’estesa demanà: «verde?» Verd ho era, però durà poc… D’altra banda aquells joves tenien algun moment per fer vida de poble. Venien de terres diferents, amb valors també diferents. No entenien com en alguna tenda tenien coloms dins gàbies per vendre i cuinar. A ca na Cupa, a la plaça de Sant Jaume, compraren un parell de coloms. Però no per fer-ne un arròs sinó per amollar-los, per deixar-los en llibertat. Tot un xoc cultural! Honor i glòria idò a Ladislau Kubala i, com cantava Serrat: «honor i glòria als qui han fet que brilli el sol del nostre futbol de cada dia». I gràcies també a Miquel Cerdó per ampliar-nos la informació d’aquest episodi important de la història contemporània del futbol manacorí.
