ActualidadOpinió

«Un dia a les trinxeres», per Jaume Rigo

S’acosta una senyora al mostrador del Registre de l’Ajuntament i li diu unes paraules incomprensibles a la persona que l’atén, la qual li respon que no ha entès el que li diu. Davant la insistència de la primera, la treballadora li explica que en mallorquí o en castellà la pot atendre, que si no sap cap d’aquests idiomes necessitarà qualcú que li ajudi a traduir el que vol dir. Aquella dona (que alguna cosa deu haver entès) se’n va indignada per haver hagut de fer coa i que no li hagin fet el que volia.
Un senyor acudeix a l’Ajuntament a sol·licitar l’empadronament, i la treballadora municipal li demana la documentació que indica la normativa. Immediatament veu que un dels documents és fals. No hi ha cap efectiu de la Policia Municipal permanentment de guàrdia a les dependències municipals, a diferència de l’Ajuntament de Palma, per exemple. Per tant, a la treballadora no li queda més remei que revestir-se de valor i afrontar una possible agressió, informant al ciutadà que aquell document no és vàlid. Aquella persona, ben tranquil·la sabent que tanmateix no hi haurà conseqüències, perquè no hi ha cap policia per identificar-lo o detenir-lo, abandona l’edifici amb un somriure. Segurament ho tornarà intentar un altre dia, a veure si té més sort.
No surten tan bé les coses quan un altre dia un senyor acudeix a l’Ajuntament per empadronar-se a una casa llogada. És informat de la documentació necessària i en aquell instant es posa violent, comença a cridar i li tira un bolígraf al cap a la treballadora municipal. La cosa no acaba pitjor per miracle.
Una senyora (no exactament una ciutadana qualsevol) acudeix al taulell del Registre a demanar un certificat d’empadronament, encara que es pot fer gratuïtament per internet. El servei presencial té una taxa de 2 € fixada cada any pel propi Ajuntament, encara que sobre l’imprès no hi figura escrit enlloc aquest cost, ni s’expedeix un tiquet de compra. Quan li diuen que té un cost de 2 € es posa a riure, fa una resposta condescendent i se’n va sense pagar. I no passa absolutament res. A bon entenedor, poques paraules basten…
La cara de sorpresa de la treballadora municipal en veure que, a la mateixa casa on ara un senyor vol empadronar a tota la seva família, ja hi ha més d’una dotzena de persones empadronades. Com que té ordres d’empadronar tothom mentre li presentin els papers en regla, ho fa. Fa uns dies la senyora Neus Truyol, portaveu de MES a l’Ajuntament de Palma, feu una roda de premsa dient que s’ha d’empadronar a tothom allà on visqui, és igual si és un habitatge, una autocaravana, davall un pont o al banc d’una plaça. Aquest és el seu model i el de MES, ara ja ho tenim tots ben clar.
Seria el més lògic que cada habitatge tengués una cèdula d’habitabilitat, que definís quantes persones hi poden residir, i en funció d’això limitàs l’empadronament allà. Però com que a l’era de la informàtica no interessa fer això, en infrahabitatges de pocs metres quadrats hi ha oficialment una gentada empadronada. Potser els amables lectors no ho sabran, però en els darrers temps, a Manacor s’han destapat dues trames organitzades d’empadronaments il·legals gràcies a la informació que ha rebut la Policia Nacional, i no per iniciativa dels partits que governen, precisament. I els que llogaven eren manacorins de moltes generacions, que quedi clar.
Mereix un estudi a part el fet que la majoria de les persones d’una determinada nacionalitat que acudeixen a fer tràmits al Registre Municipal siguin homes. Per a ells les dones són evidentment éssers de segona categoria, inferiors, que no tenen capacitat per fer cap tràmit legal, ni drets. Supòs que al seu país d’origen això deu ser així, però em pensava que noltros vivíem en un altre país, occidental i garant dels drets. El masclisme inherent a aquestes persones sembla no preocupar gaire a l’equip de govern, perquè no s’hi fa absolutament res al respecte. I la ironia és que els partits governants a Manacor aixequen ben alta la bandera del feminisme i es declaren com a únics defensors de la igualtat de dones i homes. Només té una explicació, electoralista evidentment.
També pens en l’admirat Biel Barceló, que tants anys dirigí el Departament de Normalització Lingüística i l’Escola de Mallorquí. Ell intentà fins a l’extenuació que tota l’administració municipal utilitzàs com a llengua vehicular el català, tant en l’atenció al públic com en tota la documentació; però ara els treballadors municipals es veuen obligats a fer servir el castellà o ser acusats de racistes, i el sarcasme és que això està passant amb un govern municipal d’esquerres independentista que també aixeca la bandera de la defensa de la llengua. Pens en la reacció d’un treballador municipal britànic o francès davant la mateixa situació, que enviaria immediatament el seu interlocutor a porgar fum si no entengués el seu idioma.
Seria molt interessant convidar a passar un dematí al Registre a aquelles persones que aquests dies s’han queixat a través de les xarxes socials, moguts per una acusació de racisme filtrada per part de l’equip de govern, en contra dels seus propis empleats, a través d’un mitjà de comunicació que no n’ha dit ni el “deu per cent” de la veritat. Segurament estar un dia a les trinxeres els faria veure les coses d’una altra manera.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba