ActualidadOpinió

«Postal valenciana», per Joan Llodrà

Viatjar serveix per a moltes coses. Més enllà de les més grandiloqüents i pedants, serveix per passar-s’ho bé i conèixer paisatges, persones i tot allò que les relaciona. Un cap de setmana per les Comarques Centrals valencianes ens ha servit a onze manacorins per gratar dins les essències d’aquestes terres germanes, tan semblants estones i tan diferents d’altres, del nostre Llevant mallorquí. La primera impressió quan arribam a l’aeroport de Manises és que és d’una dimensió molt més racional que el de Palma. Una mirada a les xifres de trànsit ens ho confirma. Si l’aeroport de Son Santjoan mou prop de trenta milions de passatgers cada any el valencià està pels vuit. Comença bé la cosa…

L’Alcoià

La idea central del viatge és conèixer de primera mà la festa de Moros i Cristians d’Alcoi. Han sucumbit a la pressió econòmica i turística i passen la celebració al cap de setmana més proper a Sant Jordi. No ens podem imaginar fer el mateix a Manacor per Sant Antoni perquè hi pugui venir més gent i s’hi girin més doblers. De cap manera! El matí del dissabte de la festa, ara ja sempre en dissabte, es fa l’entrada cristiana i el capvespre, la mora. És una cosa grandiosa. Si deim que hi desfilen sis mil persones entre les quals hi ha dos mil músics segurament exagerarem molt poc. Si deim que es lloguen més de vint mil cadires per gaudir d’un lloc privilegiat durant les set hores entre les dues entrades tampoc exagerarem gaire. Si deim que tota una ciutat de prop de setanta mil habitants surt al carrer direm tota la veritat. I la gent que desfila no ho fa amb un senzill vestit de campinorat o abillada amb roba de carrer. No, hi ha doblers i els responsables de les filades no miren prim a l’hora de posar «boato», aquest és el terme, a rompre. No en parlem ja si aquell any et toca ser capità cristià o capità moro, això ja no està en mans dels mortals sinó que fa falta molta potència econòmica per poder sortir i lluir en condicions. S’hi ha d’anar mínim un pic en la vida…

La Costera

Si l’Alcoià, a les muntanyes d’Alacant, és la comarca més meridional de la visita, la més septentrional serà la Costera i més en concret la seva capital. Als xativins els diuen socarrats perquè Felip V de Borbó quan els va conquerir l’any 1707 va fer cremar la ciutat. La memòria col·lectiva roman intacta i el quadre del monarca girat damunt davall presideix encara el museu de la ciutat malgrat pressions periòdiques de les elits de l’altiplà castellà per revertir la cosa. Raimon, natural de la ciutat, cantava en una de les seves primeres cançons: «He deixat ma mare sola, a Xàtiva, al carrer Blanc». Ni una trista placa o detallet fa referència al seu lloc de naixença i vivència en tot el carrer. En canvi a la plaça de la Seu hi ha un mosaic per homenatjar la patrona de la ciutat i es detalla clarament que és una donació de la família Rus. Sí, Rus, aquell homenet de còrpora petita i tarannà desimbolt que fou batle de Xàtiva, president de la Diputació de València i posteriorment condemnat a un grapat d’anys per corrupció. La comarca de la Costera és també l’epicentre de la pilota valenciana. Un esport genuí i vistós que aixeca passions, mou doblers negres en apostes i té jugadors professionals.

La Vall d’Albaida

El camp base de l’eixida ha estat Atzeneta d’Albaida. Tant el nom com el sistema hidràulic evoquen la dominació musulmana de fa mil anys. Un poble de mil-i-pocs habitants enmig de bancals d’oliveres al peu del Benicadell. I una cuina d’arrossos senzills però espectaculars, lluny de l’embafada de tallades que veim adesiara en segons quines cuines i restaurants de la nostra contrada. De la seva capital, Ontinyent, en podíem conèixer el nostre bisbe Teodor Úbeda o les famoses mantes Paduana, mort el bisbe i tancada la fàbrica ens hem de conformar amb el tennista Juan Carlos Ferrero. Diuen que Ontinyent és la ciutat més valencianoparlant de tot el País Valencià. També ho són Xàtiva i Alcoi i encara més tots els pobles que les envolten. Hem fet un viatge que ens ha evocat com podria ser Mallorca amb una tercera part dels turistes que tenim. Seria una Mallorca amb un pes més gros de la indústria i l’agricultura. Una Mallorca on el mallorquí se sentiria molt més en el dia a dia de la gent. Una Mallorca no saturada, amb menys pressió demogràfica i sense preus disparats pels habitatges. En un altre ordre de coses també tendríem una Mallorca més d’un temps, amb més parròquia a missa i on la gent decent encara es muda els diumenges i el dia de la festa grossa.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba