Hem d’anar molt alerta amb els viveretxos, que són sempre els que ens foten. A la política quasi sempre s’hi apunten per veure si faran qualque tibada. Per això vos diré el que don Joan March Ordinas, en Verga, va dir: “Mentre n’hi hagi de beneits jo faré doblers”. I en va fer molts, en va fotre a molts.
Es tracta de fer el cap viu, per anar pel món. La cançó ja ho diu:
«Un home per anar pel món
ha de tenir bona testa,
moltes n’hi ha que fan festa
per les verges i no ho són»
Això que diuen que en March de petit feia de porqueret no és ver, ell mai va fer de porqueret. Son pare era un comerciant dels més rics de Santa Margalida. En March de petit ja anava a escola i de més major va anar a estudiar a la Universitat de Barcelona, i es va treure la carrera d’economista.
Fou el contrabandista més gros d’Espanya. Duia armament d’estraperlo a l’exèrcit espanyol quan hi havia la guerra del 36. Va finançar la Guerra espanyola.
Don Joan March va anar comprant les possessions més grans de Mallorca: Ses Comunes de Petra, Son Jaumell de Capdepera, Sa Vall de Santanyí i Santa Cirga de Manacor -lloc on va néixer Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, el 2 de febrer 1862-.
En March va enviar a construir el Sanatori de Caubet als afores de Palma, a Cala Rajada dalt el turó arrebossat de pinar un palau grandiós tot de pedra viva picada, jardins i estàtues pertot. Sols per a la seva esposa, donya Leonor Servera Melis, per estiuejar.
En March sempre era pel món a fer negocis. Tenia un palau senyorial al carrer de Sant Miquel de Palma, també en tenia per Barcelona, Madrid, etc. Va comprar la Transmediterrània i la fàbrica elèctrica. Tenia una fàbrica de tabac al Marroc amb més de 50 persones treballant-hi. Fou banquer, empresari, polític, contrabandista i fins i tot, diputat al parlament de Madrid. Arribà a ser l’home més ric d’Espanya. Tenia els seus apoderats que cuidaven la seva fortuna i no es perdia ni una pesseta.
Don Joan March Ordinas va néixer dia 4 d’octubre del 1880 a Santa Margalida i va morir dia 10 de març de 1962 a Madrid a causa d’un accident de trànsit amb el seu automòbil, un Cadillac americà conduït pel seu xofer. Tenia 82 anys.
Ara que hi som, parlaré un poc de les obres, no de teatre, sinó de construcció. Just arran del cementiri vell -l’actual parc municipal- hi havia una mansió de terreny rústic que un temps es conrava. Aquí un parell d’espavilats començaren a construir-hi xalets de gran envergadura, era gent de doblers de per aquí. La zona no estava urbanitzada i tot era il·legal. Aviat es daren compte i ja tenim el policia enviat a posar multes. Llavors no hi havia zeladors, el policia ho havia de fer tot. Posant multes i més multes, però allò seguia, es van arribar a construir tres illetes de xalets. Les multes pareix esser que anaven a la paperera perquè no arribaven enlloc. Ells seguien construint, i els propietaris no volien firmar cap denúncia. Era temps d’en Franco i hi havia “llibertat”.
Les coses han canviat molt. Abans el policia patrullava sol i set hores damunt les seves cames. No hi havia tecnologia, no duia telèfon ni emissora, res de res. Sols la porra de defensa. Havia de resoldre els problemes així com podia, però el ciutadà coneixia el policia i el policia coneixia el ciutadà. Ara són set vegades més, però no en veuen cap i els ciutadans no els coneixen. No vull dir que la ciutat no estigui vigilada, el que vull dir és que la policia local avui per avui no té contacte amb la ciutadania com tenia abans.
«Sempre és bo recordar
les coses del passat
perquè les que han de venir
en que siguin pel camí
encara no han arribat»
Miquel Barceló Santandreu
