Noticias

OPINIÓ JOAN LLODRÀ: Els primers cinquanta

Joan Llodrà
Dissabte passat Antoni Riera Vives, el director del Cent per Cent, va fer cinquanta anys. A primera vista pot parèixer estrany que en faci una semblança a les pàgines d’una revista diferent de la seva, que també és la meva, però més estrany seria encara que publicàs aquest mateix article al setmanari que ell dirigeix perquè segurament, modest com és, l’incomodaria aquella miqueta.

El periodista generós

Tot i que tenia previst estudiar Turisme a la UIB, dins les antigues instal.lacions de Càrniques Sunyer del carrer de Menéndez Pelayo, el ginyaren per anar cap el món de les lletres, també a la UIB. Una vegada acabada la carrera de Filologia Catalana va entrar dins el món del periodisme com a corrector. A Televisió Espanyola, però també i sobretot al Grup Serra. Considera Miquel Serra, actual director de l’Última Hora i aleshores de l’incipient Diari de Balears, el seu mestre. L’any 2002 va prendre una decisió que li canvià la vida. Deixar Palma per retornar a Manacor; deixar una feina segura i ben pagada a la Conselleria d’Educació per agafar les regnes d’un incert setmanari que un grup de joves arrauxats pretenien posar en marxa i que a dia d’avui ja ha fet més de nou-centes edicions. I només una persona hi és del primer dia fins avui: ell. Actualment publica també cada dues setmanes un article a l’Ara-Balears que sempre sol estar dins les peces més llegides.

De la terra i de la llengua

És net del senyor de Mendia però la ventrada fou massa grossa com per arribar a res material. Du la terra a l’avior com a herència immaterial i això és present tant en les seves fotografies, com en els seus escrits com també en les ensenyances que imparteix a alumnes, primer de Manacor i després de Portocristo, de secundària i batxillerat. Escriu molta literatura efímera, excel.lents articles i reportatges amb un domini brutal de la llengua, però en canvi en produeix massa poca per publicar. Va guanyar l’Art-Jove de Poesia a principis de segle amb l’obra Alfabet, de la qual Espiral d’Embulls va musicar un poema seu que donava títol al treball, L’edat de plàstic. Però aquí va quedar. És en aquest aspecte un talent tudat. Si és perquè considera que després dels clàssics grecs tot està escrit i ja no fa falta publicar res pus ho podríem compartir. Si és per poc delit de fer-ho, just ho podríem tolerar. Si és però per por de no arribar a les expectatives, aleshores la discrepància ha de ser total.

Un cul inquiet i compromès

La lloança, just com a periodista i com a professor arrelat, queda ben coixa si no hi afegim el seu esperit compromès i la seva ànima inquieta. És el flamant president de l’exitós Club Scrabble Manacor, forma part de la Comissió Permanent de l’Escola de Mallorquí, és un glosador més que acceptable, santantonier de pro (amb l’inconfusible i popular jersei del Camerun a la plaça de la Concòrdia), fundador de la Colla Castellera, redactor d’infinitat de manifestos i de correccions de textos per qualsevol causa noble, membre del Comitè de Son Coletes i de la primera llista electoral d’Esquerra Republicana a Manacor. És més roig que el Che Guevara i més català que el mestre Puyal. Ara és del Barça, però va ser madridista en temps de Butragueño. Té una vastíssima cultura esportiva. Els estius d’estudiant va fer de carnisser i de benziner. Sap fer matances, cosa que ja no tots els de la seva generació poden dir.

Que molts d’anys!

Damià Timoner, quan va fer vint-i-cinc anys, va editar un disc que es deia Un quart de segle, per recalcar les fites importants i simbòliques de la vida. Treure un disc sens dubte ho és. Als cinquanta, Antoni Riera Vives, ha autopublicat el llibret L. Petites morts, la portada del qual il.lustra l’article. El darrer poema de l’opuscle diu: “Rebel.lar-se contra tot, contra els deus de cada dia, contra els amos, revoltar-se. No callar, i redreçar-se. Alçurar-se és poesia”. És una síntesi tan perfecta de la trajectòria vital del nostre personatge que segurament poca cosa més hi ha per dir. Que molts d’anys Toni del Cent per Cent, de Mendia i Garriguer! Que d’aquí cinquanta anys tornem escriure un article similar i que el puguem llegir amb alegria i salut tots quants hem arribat fins aquí!

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba