ActualidadOpinió

OPINIÓ JOAN LLODRÀ: Antònia Font, una alemanya i la parla llorencina

Gran expectació de mesos. Gran exercici de màrqueting. Gran festa de l’autoestima de Mallorca. Gran idea, Antònia Font. I arribà el gran concert de retrobada del grup de Pau Debón amb el públic mallorquí. Inca fou una gran amfitriona i l’actuació de dissabte passat no va decebre ningú. Dotze mil persones recitant poemes de Joan Miquel Oliver a mode d’himnes intergeneracionals fins la mitjanit: el futur del país és encoratjador!

Ben vist, Weber

A la primera cançó del CD Lamparetes, “Me sobren paraules”, cantaven devers l’any 2011 allò de “d’aquí dos anys me retir” i tot i que al seu moment no es varen saber interpretar aquests versos, la veritat és que foren premonitoris. Motius diferents segons cada un dels membres de l’exitós grup, els dugueren a fer veritat allò que anunciaven a la cançó del nyu, el lapislàtzuli i el fil de cosir. I desaparegueren dels escenaris. Anys de sequera que es trencaren quan dins la pandèmia s’anuncià que el simpàtic grup de l’alegria abans juvenil, ara ja de mitja edat, tornaria un any més tard a un festival d’aquests moderns de per Barcelona. I només actuaran a Barcelona? I qui els vulgui veure haurà de pagar els 150 euros de l’entrada de tot el festival i viatjar al continent? Indignació i expectació a parts iguals fins que es va saber que pel juny d’enguany també serien a Inca. Una munió de nostàlgics respirà tranquil·la. I sospit que Alice Weber, la inquieta i atrevida ministra de Cultura de l’abans ciutat de les sabates alguna cosa hi té a veure. Idò! Ha hagut de ser una alemanya ben mallorquina, i inquera per més inri, qui ens ha facilitat el retrobament amb la banda sonora de les nostres vides. Gratitud.

Pau Debón

El grup

Amb la filla de l’acanador de Llucmajor per musa onomàstica; la batuta ideològica i creativa de l’artista total, Joan Miquel Oliver, i la veu inconfusible de Pau Debón, s’obriren camí a poc a poc a la Mallorca de final de segle XX amb un primer CD que tenia moltes cançons d’un cibernauta que nomia Joan. Un disc que no era fàcil de trobar però que apuntava maneres amb un tema que, encara avui, és el més destacat per molts de seguidors: “Viure sense tu”. Amb el segon disc “A Rússia” arribà el salt a la fama i també el salt més enllà de Mallorca. Seguiren un bon grapat més de discs i d’anys de nits intenses de concerts a pràcticament totes les revetles d’estiu dels pobles de l’illa dins la primera dècada del segle XXI. Ara està per veure si aquest retorn, vist l’èxit, tendrà continuïtat o si serà flor d’un estiu.

Antònia Font a Manacor?

Dissabte, al recinte esportiu en què es feia el macroconcert alguns ens demanàvem si això hauria estat possible a Manacor. En primer lloc, els responsables de les nostres instal·lacions esportives no haurien permès de cap manera que més de deu mil persones malmenassin la gespa i el tartan de la pista d’atletisme de la Torre dels Enagistes. En segon lloc, no estam avesats a glopades tan grosses als esdeveniments culturals (prop de deu mil persones entraren a Inca entre les vuit i les nou del vespre i en sortiren entre les dotze i les dues de la nit). En tercer lloc, no disposam encara d’un recinte firal adient per esdeveniments d’aquesta volada. La cosa bona és que el Pla General ens obri una oportunitat al respecte a la zona de Majòrica. Una altra cosa bona és que just una setmana abans de l’èxit inquer, Manacor havia tengut un altre exercici exitós de cultura i autoestima en forma de Vila del llibre de la mà de Toni Gomila. Que el comissari fos Gomila marcà la diferència entre el notable fàcil de sortida i l’excel·lent de manual amb què va acabar l’examen. Una altra cosa bona és que el teloner d’Antònia Font fou el polifacètic manacorí Miquel Serra. Una altra cosa bona és que a la mateixa hora, al Bar Mallorquí de Manacor hi tornaven, postpandèmia, gloses i glosadors. Una altra cosa bona és que l’endemà, al Claustre, Marcel Pich presentà el seu disc amb temes de Guillem d’Efak. Una altra cosa bona, la darrera per avui, és que Pau Debón i Santandreu canta amb una dicció mallorquina d’aquelles que fan goig. Segurament la hi dona, la bella pronúncia genuïna, aquest Santandreu llorencí que mai ha amagat. En el fons, el dialecte llorencí no deixa de ser manacorí antic i ben parlat… Visquen els caps de setmana que donen per molt!

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba