Ja fa una partida d’anys que per aquestes contrades de Mallorca hi ha arrelat una experiència de lleure gastronòmic una mica diferent. Es tracta de les calçotades: una trobada que va més enllà d’una torrada o una paella. És una menja d’hivern que s’usa fer a l’aire lliure, generalment a foravila i amb un senyor grup de comensals, i que no té tirada en general pels restaurants. Vegem un poc d’on ve tot això i com així ha pegat tan fort…
Valls
L’epicentre dels calçots és la comarca tarragonina de l’Alt Camp, que té Valls per capital. Molts d’èxits solen venir d’un error. No fa cent cinquanta anys encara, un pagès de la zona va cremar un parell de cebes i en lloc de donar-les als animals les va pelar i tastar. Va trobar que era una menja dolça, poc fibrosa i una salsa una mica improvisada va acabar d’arrodonir la cosa. I d’aquí al cel. Amb els anys la calçotada s’ha convertit en un atractiu turístic de la zona i són milers les persones que de gener fins abril pelegrinen a la comarca per gaudir l’espectacle. En Xat de Benaiges, nom del pioner, no degué imaginar mai que aquella ceba cremada acabaria essent la insígnia de Valls. Avui, als restaurants, la calçotada és una oferta perfectament regulada i hi ha un acord entre el sector per oferir un menú molt semblant i al mateix preu. Anar a fer una calçotada a un establiment de la comarca val enguany 42 euros i hi entren tants de calçots com et puguis menjar, amb la corresponent salsa, a més d’un complet assortit de carns i verdures a la brasa. Ben regat amb vins i caves i amb el colofó de la crema catalana i la taronja per acabar-ho de pair. Tot un negoci i tota una experiència vital que com a mínim un pic a la vida s’ha de provar.
Porreres
Els porrerencs són gent activa, parlam d’un dels pobles de Mallorca amb el teixit associatiu més dinàmic. L’any 1995 organitzaren una calçotada popular titulada “Porreres amb Porrera” amb la finalitat de recaptar doblers a benefici del poble de Porrera, agermanat ja avui amb Porreres, que havia patit greus inundacions l’any anterior. L’Agrupació Cultural, i moltes altres entitats, feren bé la seva feina i allò fou un èxit. Un èxit de recaptació pel poble del Priorat i un èxit d’acceptació de la festa gastronòmica que impulsà els porrerencs a repetir l’experiència anys successius com a via de finançament de les seves activitats. Allò es va convertir també en la cita anual de la cultura popular de Mallorca del mes de febrer. Un any arribaren a torrar més de 15.000 calçots, cosa que suposa una afluència de devers mil dues-centes persones. I mirau que en aquell temps per Mallorca no se’n feien de calçots, els havien de dur del Camp de Tarragona… Com que qui compareixia a l’Escola Nova del poble no eren, ni de molt, tots porrerencs, el cuquet calçotaire es va anar escampant arreu de l’illa. Podem afirmar que la introducció potent de les calçotades a Mallorca és cosa de Porreres i la seva Agrupació Cultural a finals del segle XX.
Manacor
I arran dels pioners de Porreres arribaren les ganes de fer-ne per aquí. Fa vint anys no se’n veien a les grans superfícies o a les tendes de verdura. S’havien de comanar al continent, però la motivació superava els entrebancs. Algú en començà a sembrar d’una manera no professional i en poc temps el sector primari va veure que, bé fos sembrats aquí o bé fossin de Tarragona, hi havia un nínxol de mercat que no es podia desaprofitar. Avui podem trobar calçots a qualsevol gran superfície que es consideri digna de ser visitada. També trobam fàcilment potets de salsa de calçots, que no és romesco com de vegades es creu. També és cert que és bona de fer i pot formar part del ritual, de la trobada d’amics que uns facin la salsa el temps que d’altres torren i uns altres paren taula i fan els manats d’una dotzena de calçots, ben embolicats en paper de diari perquè no perdin la temperatura. Després tocarà embrutar-se i passar gust. I així s’omplen molts de diumenges de primavera a aquesta part de món… Diuen que a Valls la gent va sempre amb el cap alt per tres motius: un per contemplar els castells humans, ja que aquesta ciutat n’és el bressol; una altra per menjar calçots, ja que quan la ceba ja està pelada i plena de salsa s’ha d’alçar al cap per menjar-la. La darrera és per mirar l’hora, vist que el campanar del poble és altíssim. A Manacor, d’una o altra manera, també feim aquestes tres coses, però els castells humans són un poc més baixos i la dèria pels calçots una mica més fluixa. En canvi, per saber l’hora, hem d’alçar el cap una miqueta més que a Valls ja que el seu campanar “només” fa 74 metres. Gràcies al rector Rafel Ignasi Rubí, el nostre campanar en fa 75 i és el més alt dels Països Catalans!
