Antoni Sureda Vicens
Sempre és un repte i a la vegada resulta agosarat realitzar un petit trast, un retrat de la història del teu poble, dels seus moradors, aquells que durant el transcurs de la història ens han deixat una gran petjada, un sacrifici i una lluita que a la vegada és poc considerada.
El meu respecte i reconeixement per tots els nostres avantpassats.
No pretenc donar cap lliçó d’història, ni molt manco, estic segur que davant mi hi ha persones que saben molt més que jo.
No podem ‘ser ni sentir’ com a manacorins compromesos amb la nostra societat si no sabem d’on venim i cap a on anam, i no podem desconèixer la nostra història; si la desconeixem serem dominats per la gent que vol imposar a la força la seves idees. Sempre hem sentit a dir que on la ignorància parla, la intel·ligència calla.
És una necessitat dels ciutadans i ciutadanes, saber, recordar i estimar el nostre passat. La història enriqueix els coneixements dels humans. Sempre s’ha dit que qui no coneix la història té més possibilitats de cometre els mateixos errors.
Un poble que coneix la seva història es respecta i es fa respectar. És en aquest apartat on hi ha d’haver un gran compromís amb les Administracions, que no és altra que la de fomentar la investigació social, històrica i cultural del municipi, i a la vegada donar-li una major difusió.
Recuperar la memòria d’uns determinats fets i successos de rellevància d’alguns personatges que foren protagonistes de la nostra ciutat, que en moltes d’ocasions, alguns d’ells són poc coneguts o oblidats. Aquest fet fa engrandir la riquesa cultural i històrica del lloc. No podem quedar-nos en una espècie d’amnèsia històrica, és un deure treure de l’obscuritat el nostre passat i posar-lo a l’abast dels ciutadans.
Perquè al final la història és descobrir lligams del passat amb el present, a través de persones i episodis. I a vegades no sempre edificants, però la realitat només és una, el demés són vuits i nous i cartes que no lliguen.
El meu amic historiador Antoni Tugores va dir una vegada: “Hi ha persones que pensen que la història comença quan elles varen néixer. La seva infància és en blanc i negre. Els colors compareixen amb els primers amors, desamors, ardors i desenganys d’adolescència i joventut. En definitiva, la història són ells”.
Em consider una persona que sempre he intentat aprendre de les persones que m’han aportat coses positives. Enyor a aquelles persones que m’ensenyaren a sostenir-me dret i a caminar, d’ells vaig aprendre les primeres paraules i ser com som.
I tenc clar que la societat actual és el fruit de tots els nostres esforços, per construir un Municipi més culte, educat, democràtic, plural i multicultural.
Nosaltres els illencs venim d’una nissaga de gent valenta, guerrera i inclús a vegades indomable, que fou coneguda per tot arreu.
Som i tenim dins la nostra forma de ser, una mica d’aquelles petjades que ens deixaren els fenicis, romans, àrabs… i corre per les nostres venes una barreja de tipus de sang tan diversa, formada per la sang dels pobles conqueridors que durant el transcurs de la història han conquerit i dominat les Illes Balears.
Els antics grecs deien que davant l’anomenada Ibèria, s’hi troben unes illes, conegudes com les Gimnèsies, a les Illes de Mallorca i Menorca, i anomenaven Pitiüses a les illes menors d’Eivissa i Formentera. Els seus habitants eren temuts per la seva valentia guerrera quan es tractava de defensar-se.
Van ser les Balears uns grans exportadors de foners, autèntics mercenaris, i així va començar la gesta d’aquests guerrers avantpassats nostres, els quals la història ha consagrat com una de les milícies més famoses de l’antiguitat.
De ben petits els ensenyaren a utilitzar la fona, els al·lots es dirimien les seves disputes a tir de fona i aquests enfrontaments acabaven a vegades amb ferits greus i fins i tot morts, segons relatava en Joan Baptista Binimelis, manacorí i primer fill il·lustre de Manacor, que va exercir de metge, historiador, escriptor, capellà, matemàtic, cartògraf, astrònom, autor de primer estudi de la projecció de torres i atalaies de defensa costera mallorquina, amb l’elaboració del seus codis de senyals.
També ho contava en Plini el vell, un militar i escriptor romà, que deia que aquells primitius homes que vivien a les Illes eren molts respectats per la seva valentia tan ferotge, i així ho va fer saber el cònsol romà Quint Cecili Metelo, que havia conquerit les illes.
A més, deia el cònsol romà que els seus habitants durant l’estiu anaven despullats, la qual cosa els cridava l’atenció. I foren els romans els qui començaren a anomenar als pobladors illencs, els Balears, i els tenien un gran respecte perquè no havien vist mai que uns natius mig primitius amb les fones llancessin grans pedres molt millor que qualsevol altre home, i feien un vertader desastre al gran exèrcit com eren les legions romanes.
I ja ho diu el refrany: De fora vendran, els qui de casa et treuran.
Aquella civilització més avançada que dugueren i imposaren els conqueridors romans va ser ràpidament acceptada i assimilada pels natius, i en poc temps la romanització de Mallorca va ser completa, com ho demostra la importància de les restes arqueològiques trobades de les basíliques de Son Peretó i Sa Carrotja, amb un important port romà.
Després, els àrabs conqueriren Mallorca i expulsaren als antics cristians, i es varen fer amos i senyors de totes les terres durant tres segles, fins que l’any 1229 el Rei Jaume I desembarcà a Santa Ponça en companyia de nobles i senyors, i entraren a la ciutat de Madina Mayurqa, els prengueren les cases i possessions i tallaren el coll als àrabs que no varen rendir pleitesia al nou senyor.
Una vegada repartida l’illa als nobles que li havien ajudat a conquerir la nova terra, començà la denominació cristiana i les illes es convertirien en un Regnat.
A partir d’aquells temps llunyans, ja es començava a forjar la llegenda dels valents mallorquins, gent emprenedora, feinera, i que malgrat els glops amargs que el transcurs de la història els ha sacsejat, han sabut aixecar-se i tornar a fer camí, tant sigui per valentia o per sobreviure.
Una terra d’herois silenciats, herois que conquistaven dia a dia el dret a la vida que els poderosos els negaven. Aquella lluita sense bastonades, ni espases, va passar invisible malgrat la fortalesa admirable i la fermesa d’ànim amb què defensaven la seva existència, aquesta valentia era la seva força psicològica, la clau de volta que aguantà l’estructura social.
I la gent manacorina fou gent experta en l’adaptació al sofriment, misèria, a la penúria i a l’esforç per sortir-ne endavant.
La resistència dels herois silenciats va consistir en mantenir l’orgull d’un poble humil però lluitador. I degut en part a l’obligatorietat de tenir un equilibri emocional i físic feren dels manacorins un caràcter diligent, solidari, actiu, que forjaren la nostra identitat, perquè aquells herois silenciats foren capaços de crear en la seva ment arguments per engrandir la seva capacitat de resistència psicològica i de lluita.
Eren els nostres avantpassats, a més de gent humil, gent que es conformava amb tenir salut, un tros de pa a la taula, llegums, fruita, i la calentor que dóna estar al costat de la foganya.
