És cara o és barata una lletuga a un euro? Trobau car o barat pagar deu euros per un litre d’oli? La majoria dels que hauran decidit llegir aquesta humil pàgina hauran dit que són caríssims, però potser convé fer una mica de reflexió abans de contestar tan a la lleugera. En primer lloc val la pena matisar que hi ha dues realitats ben diferents: la d’aquella persona o família que ha de fer equilibris per arribar a final de mes o fins i tot necessita ajuda per poder dur un plat a la taula, i la d’aquells altres que tenen uns ingressos o patrimoni que els permet no haver de pensar en aquestes coses. En el primer cas, no només és car comprar una lletuga per un euro o un litre d’oli per deu, sinó que pot ser inassolible. Aquests, com sempre, seran els que sortiran malparats i ens hem de comprometre com a societat a posar-los-ho més fàcil. Les persones que es troben en el segon cas són els que em fan pensar ara.
Gairebé tots estarem d’acord en què el preu de les coses és relatiu, no absolut (excepte els marxistes, clar). Per demostrar-ho basta fer el següent exercici mental. Imaginem que cada un de nosaltres té un tros de terra on cultivar, on hi ha mitja dotzena d’oliveres i un poc d’hortet. A l’hort l’hem llaurat quan era l’hora, amb el motocultor que funciona amb benzina. Com que volem que sigui tot ecològic, en lloc d’adobs químics hem fet dur un viatge de fems de bístia, que en tenir la terra ben solta l’hem mesclat amb ella on volem sembrar. En tenir-ho tot a punt, un dia hem anat a comprar el planter i hem duit un poc de tot: pebrers verds i vermells, tomatigueres, alberginieres, lletugues i mongeteres. Evidentment ens farà falta aigua, de pou, safareig o duita amb un viatge de camió. I llavors que les malalties, les perdius o la meteorologia no acabin amb el que hem sembrat. Per últim, les hores de feina que hi haurem d’invertir, que potser serà el factor més important a tenir en compte. Si tot ha anat bé, podrem collir lletugues. Ara la pregunta: aquesta lletuga, per cada un de nosaltres, té més valor o menys que un trist i solitari euro?
El mateix exercici el podem extrapolar a les olives que faran (o no) les oliveres de la parcel·la, i a la seva transformació en oli i alguns pots d’olives. Quin valor tendran per a nosaltres aquest oli i aquestes olives? Hem pensat que no li donam el valor que li correspon a la feina del pagès i als productes que ens ofereix?
(Apunt entre parèntesi. Un tema ben diferent és l’especulació a la que s’apunten alguns, que en veure que hi ha més demanda i els preus al mercat estan pujant, encara que han pogut obtenir una producció similar als anys anteriors i amb uns costos de producció lleugerament majors, aprofiten l’ocasió per apujar els preus i obtenir més beneficis. Aquests estan mancats de la més elemental ètica i senzillament em fan oi).
Tornem a la qüestió. En canvi, ens gastarem feliçment i sense remordiments 7,5 euros per menys de dues hores de pel·lícula al cinema, o 30 per cap per anar a sopar a un bon restaurant, o 2.500 per un viatge. I per què és això així? Idò perquè a una bona part de la nostra societat occidental (el que anomenaríem classe mitjana) el concepte de “béns de primera necessitat” ha canviat. Ja no és un bé de primera necessitat menjar pa cada dia, però sí que ho pot ser prendre un cafè a la nostra cafeteria preferida. Es tanquen forns cada any a Manacor, mentre que encara s’obrin cafeteries noves. Ja no és un bé de primera necessitat disposar d’oli per fer unes patates fregides o un pa amb oli, podem menjar altres coses, i si fa falta podem anar al lineal de fred del supermercat i agafar qualsevol cosa precuinada. En canvi sí que és un bé de primera necessitat sortir amb els amics a sopar al restaurant de tant en tant. El consum d’oci s’ha convertit en un bé de primera necessitat.
No tenc respostes, però tot això em condueix a moltes preguntes. Tendrà alguna cosa a veure amb aquest canvi en el que és un “producte de primera necessitat”, la globalització? I el desencant per veure que és pràcticament impossible comprar-se un pis, i ja no direm una segona residència a vorera mar, i per tant és millor gastar-se els doblers immediatament i en un mateix (carpe diem) en lloc d’intentar estalviar? Ha accelerat aquesta transformació la Covid-19 i la necessitat de gaudir de l’oci després del confinament? Té alguna cosa a veure l’educació que han rebut les generacions de menys de 50 anys, quan tot ha estat més fàcil d’aconseguir que en èpoques anteriors?
Ostres! Seria fenomenal si ara qualque professor/a de filosofia posa aquest humil article d’opinió com exercici de debat a classe. M’encantaria llegir les reflexions dels joves!
