CulturaNoticias

Entrevista al gran actor manacorí Toni Gomila, que demà estrena “Aquell Carrer” al Teatre de Manacor

Antoni Sureda P. 

A la l’enciclopèdia d’internet, mos presenten al nostre personatge com un diplomat en relacions públiques que ha esdevingut actor. Antoni Gomila Nadal és un bon relacions públiques. Sovint ni tan sols cal que digui res. Basta veurer-li la cara per entendre el que vol dir amb una sola expressió. A la seva darrera obra, “Aquell Carrer”, mos conta l’evolució i vivències de la barriada de Sa Torre, a les dècades dels anys 50 i 60 del passat segle. Una barriada que nasqué al 1923, any en què Miguel Primo de Rivera formà el “Directori Militar”. Però tanmateix Antoni Gomila no és un historiador. El que li interessa de bon de veres són les vivències i els records de les persones, malgrat, com ell mateix reconeix, els records a vegades són “perillosos”, perquè sovint es trasmeten distorsionats pel desig de com voldria que haguessin succeït les coses  al qui les conta. “Aquell Carrer” de la barriada de Sa Torre és el carrer de Sant Rafel, sens dubte el més emblemàtic en molts de sentits.  

 

– Tinc entès que estrenes la teva darrera obra, “Aquell Carrer”, a Manacor, el dia 1 del proper mes de març… 

– Així és. Tenim projectat l’estrena a Manacor de l’obra “Aquell Carrer” per l’1 de març i repetirem la funció els dies 5 i 8 del mateix mes. 

– Així i tot, no serà el que es diu l’estrena mundial… 

– Per unes simples raons de disponibilitat, estrenàrem l’obra “Aquell Carrer” a l’espai El TUB de Palma el 26 de novembre passat. Inicialment teníem previstes més actuacions, però es varen interrompre arrel de l’enduriment de les mesures d’aforament possible, mesures que arribaren condicionades per l’evolució de la pandèmia a tot Balears. 

– Serà també l’actriu Catalina Florit, la teva coprotagonista a Manacor? 

– Som el mateix equip i per tant també contam amb el mateix director que és Ferran Utzet. 

– Quina és la trama central d’aquesta obra, i per què nomes l’has centrada en les dècades dels anys 50 i 60 del passat segle XX? 

– Perquè com molt bé ve redactat a la presentació del llibre, en aquestes dues dècades “es descobreix la personalitat del barri de Sa Torre a Manacor en la segona mitat del segle XX amb la misèria, contraban, sexe… Unes vides que conformen un trencaclosques que explica el desenvolupament socioeconòmic d’una barriada perifèrica, i alhora que ens il.lustren sobre el pensament, la moral i la vida quotidiana del convuls segle XX”. Darrera totes aquelles històries hi ha el rerefons de l’autèntica manera de ser d’aquells veïns, amb un comportament molt diferent del d’avui, en que ja ni tan sols ens saludam i ens atrinxera’m a la seguretat de dins ca nostra. Era aleshores, la dels veïns, una manera de fer i relacionar-se que vaig trobar que calia explicar. 

– Tú hi vares néixer en aquest barri… 

– Sí, hi vaig néixer i hi he viscut tota sa vida. De fet, l’espectacle comença amb l’escena en què na Margalida Florit m’entrevista, i jo li dic que vaig néixer i he viscut sempre a la barriada de Sa Torre, al carrer de Sant Rafel 69. La família del meu pare també hi vivia, fent feina al carrer de Menorca. Fins i tot me’n record quan de petit vaig veure que asfaltaven per primera vegada el carrer, i de com aquella llengua d’asfalt ho tapava tot. Concretament vull donar a conèixer aquell veïnatge en què la gent sortia amb un balancí els vespres a prendre la fresca i a xerrar amb els veïnats, establint unes relacions de convivència que avui ja han desaparegudes. Aquesta obra va estar pensada l’any passat durant el llarg confinament per la Covid, en que em vaig plantejar, perquè visc a aquell indret, qui són els meus veïnats i la diferència de relacions entre uns i altres, esdevenint inevitable en comparació amb la que es mantenia quan era petit. 

– Me crida l’atenció el fet de què centris “Aquell Carrer” a les dècades 50 i 60 del segle XX, quan en realitat tú vares néixer l’any 1973… Com has engirgolat la temàtica dels records d’un temps que no visqueres? 

– De ben jovenet ja vaig aprendre a escoltar històries i sobretot a fer preguntes. Quan te conten una manera de conviure que ja no hi és, fa més ganes d’esbrinar com era aquella gent, que són els mateixos que tú has conegut vint anys més tard, i així assebentar-te dels condicionants que han provocat el canvi que ens ha conduit a l’actual grau d’aïllament entre uns i altres.  

– Coneixes la procedència de la majoria de la gent que es va arreplegar a la llavors nova barriada de Sa Torre? 

– Hi ha tres procedències que marquen molt especialment les dues primeres generacions de nous habitants de la barriada. En primer lloc hi ha la gent que deixa fora vila per venir a viure al poble, on ja es desenvolupen noves indústries com és el cas dels meus pares. Després hi ha els vinguts de fora poble, procedència que donarà el dit mal nom dels nous veïnats com es Murero, sa Llubinera, sa Felanitxera i altres. La tercera onada es la dels “forasters”. D’aquest grup hi trec una vivència personal dels de Ca nostra amb els de “Ca Na Remedios”, una dona que posava les injeccions a mumare, estranyant a molts que precisament hagués anat a cercar una forastera per aquesta atenció tan personal. Ara el cert es que jo no la veig a aquesta relació amb els nous vinguts. Tampoc m’hi veig demanant a una al.lota magrebí que viu davant ca nostra si sap o no posar injeccions. Per aquest i altres motius me deman què es el que ha canviat. Perquè ens hem atrinxerat a casa nostra, mentre que abans hi havia una molt més bona relació entre els veïns? 

– Quines altres històries o situacions arribaren al teu coneixement, donan-te peu per escriure “Aquell Carrer”? 

– Record que un dia, i quasi per casualitat, me varen sorprendre contant-me qui era na Lola. Mon pare i el meu padrí jove me digueren que na Lola, era sa madona d’una casa de putes establerta al nostre carrer. Fou tota una descoberta que vaig fer. Com era possible allò? Idò sí que era possible. Durant les dècades dels anys 40, 50 i 60 del segle XX, tant n’Emilio de s’Americano, com en Pífol i el mateix Antoni Tugores, t’expliquen la nova situació creada i com arribaren ses putes al carrer de Sant Rafel. 

– Ja que hi ets, mos ho podries aclarir. 

– Cal tenir en compte molts de factors que en aquells anys es troben a la barriada de Sa Torre; com l’estació del tren, el pas a l’altra banda des Torrent, la matança de Ca n’Abellanet, el Quarter dels soldats i els tallers recent establerts entre el tren i el carrer de Sant Rafel. Tot plegat projectaven una dinàmica molt favorable, no de bades recent acabada la guerra civil, hi va haver moments que al quarter de Manacor hi havia fins a dos mil soldats. No és cap secret que allà on hi ha soldats, prest ò tard s’hi estableixen ses putes. Si després ho ajuntes amb les històries que me contaven d’es “Frontón” i del rentable negoci del contraban, de veritat que tot hi ajudava.  

– I en “Aquell Carrer”, què hi treus de tot plegat? 

– El que m’explicaren que realment hi havia. D’aquell carrer, podem xerrar del que vulguis, de molts d’enginys,  vicis i contraban, però al capdavall de tot hi havia unes històries molt humanes i entranyables. Precisament un dels punts de sortida de l’espectacle que oferim al públic, es que el tracte amb aquelles dones que es dedicaven a la prostitució, inicialment no era de rebuig, sinó de iguals. Després ja a partir  dels anys 60 hi va haver veus que començaren a demanar que les fessin fora de la barriada. No tot fou color de rossa, evidentment. Per descomptat que a l’espectacle jo defens la relació més entranyable, i correspon a na Catalina fer el contrapunt més realista, dient-me: “Toni, eren prostitutes”. Però a part d’aquesta qüestió, en Aquell Carrer es donaren i també es donen a l’obra que representa’m tota casta de situacions, que quasi quasi són males de creure si hi passeges avui. 

– L’establiment d’una nova barriada, molt sovint i especialment a les grans ciutats, crea un patró especial com el dels xarnegos a Barcelona ò els dels immigrants propers a la zona de Pere Garau de Ciutat… Creus que aquest fenòmen es va arribar a donar a la barriada de Sa Torre? 

– Crec que sí. Durant molts d’anys els habitants de la barriada de Sa Torre sempre s’han sentit molt manacorins, però al mateix temps miren Manacor des d’una certa distància. Manacor és allà on hi ha sa torre des campanar que veiem d’enfora. Però tampoc Sa Torre no és una barriada pobre amb el sentit suburbi on hi fa mal viure. Sa Torre és una barriada de gent treballadora que s’aixeca dematí i que està acostumada a conviure tant en gent que s’hi fa una casa al costat com amb els qui es fan un hortet del seu solar, com també i al manco fins fa poc, amb un taller ben a veïnat de casa seva. A Sa Torre, mai ningú s’havia estranyat de sentir un “sinfí” que a les 7 del mati es posava en marxa, ò què a les 10 del vespre continuava amb els treballadors fent hores d’accés.  

– Aquesta era una situació fins fa pocs anys molt típica de tot Manacor.  

– Efectivament, però a Sa Torre fins i tot ha durat un poc més de temps. Han aturat primer els tallers dels carrers del centre o veïnats del centre, que els de Sa Torre. Diria que encara ara Sa Torre es resisteix a ser un barri totalment residencial. Aquí hem quedat com a més a la forana de la ciutat i amb molta circulació entrant i sortint del Polígon industrial. Els mateixos bars d’aquest barri, són bars on molta de gent hi fa aturada per a berenar els matins i després continuant amb el transport o anant a la feina. Crec que encara hi ha un patró de comportament molt nostre. 

– Té cap utilitat recordar totes aquestes particularitats, i fins i tot dur-les al teatre? 

– Crec que sí. Els pobles i la ciutat no sempre varen ser tal i com les veiem ara. Mos feríem creus si de cop i volta ens traslladessin al Manacor de segles enrere. Hi ha tota una evolució i una història que ens ajuda a entendre qui som i la manera com ens relacionem. Aquests anys mateixos vivim tota una onada migratòria, en la que mos cal relacionar-nos, ja que del contrari estarem creant guetos que faran molt dura la convivència pels nostres fills. L’història de la nostra terra és una bona mostra del que són les onades migratòries. 

– Onades migratòries apart, me sembla que hem esgotat l’espai reservat i haurem de deixar qüestions com lo de les cotxeres de AUMASA, que també foren, agradi o no, molt típiques d’aquesta barriada. Si vols un altre dia continuarem… Espero que “Aquell Carrer” tingui la millor estrena, ò com acostumava a dir antigament la gent del teatre: Molta merda! 

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba