«El professor Josep Maria Fuster: la dignitat i l’acceptació de l’absència», per Manel Santana

Fou el 23 d’octubre de 2007. Era de nit i el professor estava a casa davant la televisió. Sobtadament sonà el telèfon. Aquell era aparentment un jorn qualsevol de la tardor, però hi ha dies i fets que es claven en la carn com una estaca punxeguda i fitoren el voraviu de l’ànima. Aquell n’era un. En Josep Maria despenjà l’auricular. Era la seva nora i li parlava amb la veu atropellada: «En Gabriel ja no hi és! En Gabriel és mort!», li va dir. A partir d’aquell instant, la realitat, els pensaments agitats i els abismes es barregen per donar pas a la por, a una mescla àcida i feridora de dolor i de metzina. El fill, l’únic fill, en Gabriel, havia mort en un accident de cotxe. Gairebé immediatament hi va haver una segona trucada. Era una psicòloga del servei d’emergències, de l’112, que li deia -gairebé li exigia- que no anàs a la carretera de l’accident, del desastre, de l’epicentre de la tragèdia. «No hi vagi», li deia. «En Gabriel ja no hi és». A partir d’aquell instant, res no havia de ser igual.
Tornem, però, enrere en el temps. Josep Maria Fuster, nascut a Manacor el 1937, havia estudiat filosofia a València i a Madrid. Feu de professor a Felanitx, Manacor, Ceuta, Llucmajor i, des de 1983, a Manacor. D’aquelles destinacions, la de Ceuta fou, probablement, la més insòlita. Hi estigué dos anys i recorda aquella ciutat com una urbs precària, amb pocs habitatges disponibles, i per aquest fet hagué de conformar-se a instal·lar-se en un pis fosc i humit. Però era jove, i ja sabem que el jovent té coratge i té poca por.
Però el professor, al llarg de la seva trajectòria, ha estat moltes altres coses més. Així, podem destacar els anys en els quals estigué de regidor de l’Ajuntament de Manacor com a delegat de cultura. D’aquella etapa hi ha una sèrie de fites essencials: el seu paper com a impulsor, juntament amb Gabriel Barceló i Josep M. Salom, de l’Escola Municipal de Mallorquí i també (juntament amb altres regidors) de la Biblioteca i de l’Escola Municipal de Música. Realitzacions decisives, imprescindibles per entendre bona part del caliu cultural que emana de Manacor en l’actualitat.
Però un professor, allà on s’amara de vida, de realitat i de vigoria, és a les aules, en la interacció amb l’alumnat, en el combat diari de fer de la ciència i de l’humanisme la biga mestra de la societat, de la ciutadania. A les aules, la vida guspireja i hi ha moments en els quals el més pessimista hi veu una escletxa de llum. Companys i antics alumnes el defineixen com un professor tocat de bonhomia, d’amabilitat, un home encalmat, amant de la conversa. Coses que, amb el pas del temps, el feren entranyable. Encara ara, quan volta per Manacor, aquella antiga jovenesa, convertida en persona adulta, l’atura per saludar-lo i fer-li un somriure. Aquesta és, sens dubte, la major satisfacció que hom pot tenir: la de portar enganxada a la pell i a la carnadura l’aura de professor bo i amable.
Tot aquell univers, aquell sediment personal acumulat amb paciència i coherència, s’esbaldregà el fatídic dia de la tardor de 2007. La carretera, però sobretot la imprudència, la temeritat del conductor que el va escometre. Poc després es va saber que donà positiu a la prova d’estupefaents i el seu cotxe, esgargamellat i fora de control, talment una bèstia ciclòpea, s’endugué en Gabriel del món. Així ho va escriure el professor Fuster:
«Pensava: som feliç amb el fill, perquè el fill és feliç. El fill que les meves forces han desitjat des de sempre. Aviat la tarda va passar a dir-se nit (…) de la meva ànima varen caure de la nit totes les fulles».
Quan arrabassam una flor, mai no la podrem tornar a enganxar a la vida. Gabriel era la vida en majúscules. Era el fill en majúscules. Havia arribat a Manacor el 1978 amb pocs mesos de vida. També era pare en majúscules, d’una nina que aleshores tenia 7 anys.
Aquell drama esdevingué una mena de falla tectònica que va cisellar el temps en un abans i un després. Un graó de pedra viva que condemnava el futur a estar folrat de plom i de cel encapotat. El drama convertia la vida en cavalls cap a la fosca, en una resistència tocada d’estoïcisme. És aquí on el professor de filosofia cercà carreranys, caminois per poder transitar. Un d’ells ha estat l’escriptura: fer de la paraula l’escarpra i el martell per esculpir els pensaments, el toll de reflexions existencials congriades a l’ombra del drama, del fill estimat i enyorat.
Des del dol asserenat, Josep M. Fuster ha escrit dos llibres essencials: Gabriel i la vida (2009) i Dins la mar gran. Converses amb el fill absent (2021). Es tracta de dos treballs en els quals la saviesa, la memòria i l’esperança (malgrat el dolor i el pessimisme de fons) s’amalgamen per eternitzar la figura de Gabriel. Els pensaments de l’autor, el record de les converses amb el fill, són el pretext i alhora la finalitat: el record permanent, la memòria sanadora, juntament amb la reflexió filosòfica per la qual desfilen poetes, pensadors i filòsofs. El professor va escriure sense descans per pensar en ell, per parlar amb ell, per proclamar l’amor al fill i a les persones. Era, com em diu, una conversa necessària, convertida en una untura sobre la nafra permanent. Una munió de reflexions i de converses amb Gabriel fetes des de la netedat i amb una prosa bellíssima.
En Gabriel, jove vitalista, senzill, prim i guapot, acompanya el pare en aquesta singladura del viure i escriure. Un al·lot tocat d’idealisme, com quan assegurava que «no dubtaria a exigir a la societat la consecució d’un món igualitari», o també que «primer s’hauria de desterrar l’egoisme humà, un egoisme històric amb un individualisme que s’ha mostrat impossible de superar. Parlen de tot això la delinqüència, els crims, les guerres, els conflictes que s’arreglen per l’aplicació de les lleis positives, però també els que s’intenten resoldre per la violència o la força personal». Reflexions, aquestes, ben vigents i necessàries encara avui.
En aquests dos treballs (ni en la vida del professor) no hi ha lloc per al ressentiment ni la rancúnia. Encara menys per a la revenja. «No don la culpa a aquell jove, no vull tenir ressentiment. Ell no era responsable per mor de les seves circumstàncies». Això em va assegurar el dia que parlàrem del fill, dels llibres, de l’absència, del caminar amb les sabates (i les butxaques) farcides de plom, dels pensaments tristos, dels pensaments alegres, de les coses bones, de la necessitat de dubtar de tot, de la necessitat d’estimar totes les coses, de l’acceptació, del somni i de l’insomni, de moltes coses.
Perquè el vell professor de filosofia del Mossèn Alcover (i de moltes altres bandes) conserva la llumenera encesa de la bondat necessària per transitar pels vials de l’existència.

Manel Santana Morro