CulturaActualidadEntrevistasManacor

Tomeu Matamalas ha presentat “Declivi”: “A mi, el que m’agrada és contar històries de temps passats”

Després de “Les Rares pedres fines” (2003, Premi Ciutat de Xàtiva), “Bel canto” (2006, Premi de narrativa Vila de Lloseta), “Illa d’Antígona” (2009, Premi Vila de Pollença), “Paradise of Love” (2012, un assaig sobre el boom dels conjunts musicals a Mallorca coincident amb l’esclafit del turisme de masses), “La família Amat” (2016) i “Nova Esmirna” (2018), Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) torna amb una nova novel·la de caire històric, com les anteriors, situada a finals del segle XIX i el primer tram del segle XX. La presentació en societat de “Declivi”, a cura de Jaume Capó i de l’autor, el passat mes de novembre, va ser un esdeveniment literari i social.

  • Què és Declivi?
  • És la història d’una decadència. Els humans tenim la sensació que el món comença i acaba amb nosaltres. A mesura que ens feim majors, perdem connexió amb el món que ens envolta. Jo ja no combrec amb moltes coses d’avui i aquest és un símptoma de tornar major, d’un declivi. A la novel·la utilitz el símbol de Venècia, una ciutat en eterna decadència; el personatge central és una baronessa en els seus últims mesos de vida, evocant una noblesa decadent que ha perdut tot el protagonisme.
  • Es pot entendre que és el resultat d’una reflexió vital, fruit d’arribar als 70 anys?
  • Sí, és obvi. Una persona quan torna major se sent desplaçada per una joventut irrespectuosa que empeny fort. I sí, m’hi reconec.
  • Aleshores, quin percentatge hi ha a Declivi d’autobiogràfic?
  • Diguem que un 50 per cent. Podria subscriure les reflexions vitals que es donen a l’obra. Gairebé totes.
  • Entenc, pel que dius, que no haguessis pogut escriure Declivi als 50 anys…
  • Per descomptat. Als 50 encara tenia expectatives, mentre que ara queden algunes il·lusions; el teu futur està més o menys definit i no fas carreres amb ningú.
Portada de «Declivi», de Tomeu Matamalas
  • Per tot el que has dit, em dóna la impressió que tant la baronessa Gisela com el doctor Kremler tenen alguna cosa teva…
  • A la baronessa li agrada molt contar històries i al doctor, escoltar-les. A mi m’hagués agradat ésser-hi quan les contava, perquè l’època entre finals de segle XIX i la Gran Guerra me fascina. És el moment de la ruptura entre dos mons i dos sistemes de vida.
  • Surten molts de personatges a Declivi. Saps quants?
  • No ho sé. En surten molts, però són accessoris i s’obliden fàcilment. Aquest fet és el producte d’una certa decadència literària. La línia actual, més de tipus periodístic, utilitza un altre llenguatge.
  • Quin temps et va costar una documentació històrica i geogràfica tan gran com la que s’ofereix a la novel·la?
  • Ja havia recollit molta informació abans, seguint la petja de l’Arxiduc, un personatge que sempre m’ha captivat. Vaig llegir molt sobre Lluís Salvador i sobre l’emperador Francesc Josep. Un 50 per cent dels personatges són reals, però tots els llocs citats existeixen en realitat.
  • Imagin que en una obra que surten incomptables personatges -molts dels quals, històrics-, nombrosos llocs i dates molt concretes, s’ha d’anar molt en compte de no caure en anacronismes…
  • Efectivament; és el repte més difícil, perquè estem parlant de temps passats. Jo pens que la baronessa Gisela sí que en certa manera és un anacronisme en si mateixa, a causa del seu pensament progressista, quan ella prové d’un món -l’aristocràcia- que és totalment tradicional i fora del temps. Pel que fa als anacronismes, procur ser molt rigorós.
  • Quants dels fets que contes succeïren en realitat? És inevitable que el lector s’ho plantegi.
  • La gran majoria són pura ficció, però són versemblants, podrien haver succeït.
  • Potser que a Declivi hi hagi moltes novel·les dins una sola? Potser que estirant una mica més els capítols, cada un d’ells donaria per a una novel·la…
  • Sí. Jo crec que a aquest se’l pot considerar un llibre de relats amb els protagonistes entrellaçats d’un capítol a l’altre. A mi, el què em resulta atractiu és contar històries, especialment històries de cent cinquanta anys enrere, o més. Els periodistes conten la realitat a diari.
Tomeu Matamalas (Foto: Joan Servera «Imatges»)
  • El penúltim capítol és, sens dubte, el més colpidor; hi ha les reflexions vitals -gairebé terminals- d’una baronessa anciana. T’identifiques amb la seva filosofia?
  • Totalment. En realitat parl a través d’ella. Les seves paraules són el fruit de la sensació de quan comences a tornar major.
  • Les teves primeres obres anaren acompanyades d’un guardó literari. Declivi apareix sense aquest atribut…
  • El 2022 he complit 70 anys i ho he volgut celebrar amb la publicació d’una novel·la. Món de llibres la m’ha publicada sense necessitat de concursar.
  • És la cinquena novel·la que publiques. Hi ha un denominador comú a totes elles?
  • Sí. El fet que a totes elles fuig de l’actualitat i me’n vaig a altres èpoques. Mira: les novel·les històriques tenen mala fama, una mala fama que consider injustificada, perquè hi ha obres extraordinàries basades en fets històrics. La Ilíada d’Homer, descriu uns fets que havien succeït tres-cents anys abans, per exemple, i és una obra mestra.
  • Tens pensat per on anirà la teva pròxima novel·la?
  • Ja tenc el que es podria dir una preqüela de Declivi, que explica uns fets succeïts amb anterioritat i que són els precedents de Declivi: la història de Maximilià, l’arxiduc austro-hongarès que va ser emperador de Mèxic al llarg de tres anys, i de la seva esposa Carlota. Es podria dir que l’obra està enllestida.
  • Pel que dius, falta només pegar la darrera empenta…

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba