Actualidad

GENT VALENTA MANACORINA… Capítol VIII.- Una democràcia parlamentària baix el regnat d’un nou Borbó

Antoni Sureda Vicens
El 20 de novembre de 1975 mor en el llit el dictador Francesc Franco Bahamonde acompanyat dels seus, després de trenta-sis anys de foscor amb una dictadura fèrria, de morts i empresonats, de privació de llibertats, del poder dels militars, església i de la burgesia acomodada.
La majoria de nosaltres vivíem arrelats en uns costums i formes tradicionals pròpies d’una societat més o menys rural. Quasi tota la gent compartia uns marges d’austeritat, encara que sense grans mancances ni frustracions, sense passar penúries, com les que ens contaven els padrins i pares que havien patit després de la Guerra Civil.
La vida social i cultural durant tots els anys de la dictadura, havia estat en poder d’un Partit Únic i de les seccions de què estava format, però també de l’Església, sempre fidel i al costat del franquisme des del primer moment.
Un Partit Únic caracteritzat per la verticalitat i la jerarquització, amb l’evident complicitat de les autoritats civils, basades en una moral conservadora i restrictiva, imposant uns valors, uns patrons i postulats en el món de l’oci, la cultura i l’esport, basats en l’adoctrinament de la població baix el dogma de la submissió i l’acceptació d’un nou ordre imposat a la força d’una realitat sorgida després de la guerra civil.

El Rei emèrit Joan Carles I


Una modèstia que ha resultat ser una lliçó de vida. Però dins aquella vida tranquil·la, senzilla i segura eren feliços inconscientment, és clar, ens privaven de poder saber la forma de vida a l’exterior de les fronteres del territori espanyol.
Hi havia pau, pa, futbol, concursos televisius, quinieles milionàries, el Seat 600 a l’abast de tothom, la caseta a vorera de mar. La majoria de la població deia: De què ens podem queixar, idò?
Però aquella nova societat volia canvis, es tenia un peu en el passat, l’altre ens ficàvem, i tal vegada sense adonar-nos, en els avenços i la comoditat del que seria avui dia el present.
Poc a poc es respiraven temps de llibertat, d’aquella llibertat tan anhelada. Eren temps de grans revoltes estudiantils. A Europa rebentaven les manifestacions del maig de 1968, la dona s’emancipava i proclamava la llibertat sexual.
A Mallorca, el «boom» del turisme en els anys 60 va dur aparellat molts de canvis en els costums socials de l’illa. Des d’Europa arribaria una corrent alliberadora, que al principi va topar clarament amb la moralitat més estricta dels illencs. Cent mil turistes visitaren Mallorca l’any 1950, i quinze anys més tard, és a dir a l’any 1965, foren ja més d’un milió de turistes que ens varen visitar. La transformació doncs social, econòmica i cultural que va sofrir la societat illenca amb aquesta arribada desmesurada de turistes, fou més brusca.

El Seat 600. Era una dels símbols de nou benestar de les famílies espanyoles


A nivell nacional, el govern en el mateix any de la mort del general Franco, durant la seva agonia, el seu successor el rei Joan Carles I cedeix el Sàhara Occidental a Mauritània i Marroc, per por a la marxa verda que s’havia posat en moviment. L’ONU mai va donar el seu permís per aquesta cessió.
Després de la mort del dictador, Espanya es va convertir en un país democràtic. Una gran majoria de la població es creia que es convocarien votacions per elegir una nova forma de govern, cosa que al principi pareixia fàcil, en un país on ja es descartava la presència de monàrquics.
S’havia acabat la dictadura i es tornava a una Monarquia Parlamentària, encapçalada per un Borbó elegit pel dictador i que ha regnat amb el nom de Rei Joan Carles I.
L’any 1977 hi hagué les primeres eleccions democràtiques des de 1931. Un any després va ser proclamada l’actual Constitució Espanyola.
Però uns comptes fa s’ase i uns altres es traginer. Aquell suposat i promès referèndum que predicaven els capitosts de l’esquerra, com en Carrillo, Felip Gonzàlez i Tierno Galván, entre República o Monarquia, que es prometia després de la mort del dictador, no es va produir mai.

Protestes al 1978. El mateix any en que es va aprovar la nova Constitució Espanyola


I tots contents i feliços varen depositar la confiança en uns polítics doncs que varen endormiscar i enganyar al poble amb promeses d’unes llibertats consagrades en la nova Constitució. Mentrestant, amb una maniobra hàbil i molt ben cuidada, orquestrada per Adolf Suárez i Torcuato Fernandes Miranda, col·locaren novament a un membre d’una família de nissaga reial, com hem dit, on els seus membres governen un país sense més mèrits que el privilegi que els dóna haver nascut dins el ventre d’una persona de sang reial. Viuen tots ells com a prínceps a costa dels pressuposts de l’Estat.
En el mes de febrer de 1981, uns militars descerebrats i innombrables recolzats per alguns civils, dugueren a terme un cop d’Estat contra la democràcia i la llibertat. El rei Joan Carles va desenvolupar un paper fonamental, al posicionar-se a favor de la constitució, la democràcia i el sentit comú. Des de diversos sectors criticaren la seva actuació, al considerar que existien moltes d’ombres sense aclarir referent al paper del monarca en aquest vergonyós assumpte. Sense proves, ni documentació contrastada, és difícil posicionar-se. Cada qual jutjarà per ell mateix el paper jugat pel monarca Joan Carles I.
Poc a poc vèiem amb l’arribada de la democràcia, uns nous horitzons que s’obrien davant els nostres ulls, i demanàvem que s’aprovés l’Estatut d’Autonomia, creient que seria la gran solució davant un país tan centralista. Ens negàvem a acceptar seguir sent un poble ignorant que vivia d’il·lusions. Gaudim d’una democràcia, però només poguérem votar allò que ens deixaren votar des del govern del país.

Enfrontament i represió policial Palma 1974. Els manifestants lluitaven per aconseguir una democràcia


Ciutadans il·lusos que creien poder posar els fonaments i l’estructura d’una nova societat democràtica baix els valors de la llibertat. Però, com hem dit, començaren la casa per ses teulades, es creia profundament que aquells grans oligarques que havien decidit el destí del país i la vida de moltes de persones durant tants i tants d’anys, perdrien el seu poder davant la força de la nova generació de ciutadans.
Aquests oligarques amb molta pipella, no piulaven, ni quasi no guaitaven, però seguien controlant totes les Institucions de la nova democràcia parlamentària encapçalada novament per un altre rei Borbó. Infiltrats, seguien i segueixen amb el control en tots el àmbits.
La major part de la gent treballadora espanyola es va sentir enganyada, estafada i utilitzada, com si fossin conillets de proves.
Però aquesta Espanya plena d’una rància oligarquia, i gent nostàlgica d’un obscur passat, fa menys d’una dècada ha tornat a ressorgir amb més força, amb to amenaçant, al donar-se’n compte com les tabalejaven les cadires on durant tant d’anys han reposat les seves posaderes.
Idò el nou rei Joan Carles I de Borbó va regnar novament la terra que varen governar els seus avantpassats, amb encerts i també amb errors, fins que va decidir renunciar a la corona i deixar-la al seu fill Felip VI de Borbó.
El Rei emèrit, així anomenen ara a Joan Carles I, va agafar avió i va partir cap a un país governat pels àrabs, molts amics seus i en tots el sentits. Va partir envoltat d’escàndols de diners cobrats d’una forma no molt clara, demostrant que allò que deia el monarca de que tots els espanyols havien de ser iguals davant Hisenda i la Llei, no ho deia per ell, sinó pels seus súbdits.
No ens detendrem en les seves aventures i escàndols amb persones de l’altre sexe, simplement perquè havia de fer honor a la història dels seus avantpassats. Per aquest motiu, molts dels seus paisans es varen sentir enganyats i disgustats, però si ho miram fredament, no ha fet res que no fessin els Borbons que el varen precedir.
Per posar un simple exemple, la reina regent Maria Cristina i la seva filla la Reina Bel II es varen dedicar a saquejar el poc que haurien deixat els francesos del tresor reial, i aquesta mala costum la continuaven els seus hereus a la corona.
El juancarlisme va caure per autodestrucció pròpia, i no per un sacrifici a favor de la corona espanyola, tal i com ens volien fer creure, sinó que tot aquella moguda de ‘me’n vaig però deix el meu fill com a Rei d’Espanya’, clarament va representar una prova de continuïtat cap a una nova monarquia borbònica.
El temps, els fets i el poble jutjarà en el seu moment al nou Cap d’Estat.
I la vida continua, les alegries i les desgràcies passen des de que el món és món, i nosaltres manacorins lluitam i som coneguts arreu de tot el món, com a escriptors, pintors, esportistes, músics, actors, etc.
Quinze fills il·lustres, deu fills adoptius i 4 de predilectes han estat anomenats per l’Ajuntament de Manacor. 23 persones físiques i 11 associacions, entitats o col·lectius han estat reconeguts amb la distinció de l’A d’or de l’Associació Cultural s’Agrícola de Manacor.
Cal confiar en el Manacor actual i futur, gent jove valerosa de la manacorinitat, amant de les virtuts del poble com a valors arrelats en l’experiència històrica, i la lluita sempre valenta contra la injustícia i l’abús d’Autoritat, que a vegades en determinades èpoques el nostre poble ha estat sotmès.
Potser sigui el poder màgic de Sa Roca des Casteller que ens irradia unes ones d’energia magnètica que fa de Manacor i dels manacorins, terra de gent d’una valentia incomparable.
Som fills d’una terra de gran individualisme que mos identifica arreu del món.
Un poble on habiten persones suficients per la seva trajectòria i que sense cap classe de dubte poden ser reconegudes pels seus mèrits propis per part de les mateixes institucions locals. No cal cercar altra gent i reconèixer els seus mèrits fora de la nostra Ciutat, com a vegades s’ha fet. Tal vegada seria bo mirar-nos el dobler de la panxa i reconèixer que no sempre el que ve de fora és millor que «lo nostro».
Som gent especial, gent d’una petita ciutat, però gent que guarda dins les seves arrels el sentiment de poble. Com deia l’actor manacorí Antoni Gomila, “Manacor és un poble que viu dins una ciutat”.
La valenta i decidida nissaga manacorina continua…

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba