Sí, sembla mentida, però queda clar que tot està connectat. Un pollastre entrat en pastura bat les ales a l’Orient Mitjà, i a continuació tot el món comença a patir les conseqüències. El preu del petroli es dispara a tot el món, i amb ell el preu de la benzina, tothom comença a passar pena, les borses es desplomen. Les repercussions són majors de les que havia pensat ningú, fins i tot el mateix pollastre. Però després el pollastre fa un badall i decideix deixar per a l’endemà allò que estava fent, i tot torna a canviar. Baixa el preu del petroli, es relaxen les borses, torna fluir l’economia, i després de l’exemple de les imposicions i retirades dels aranzels, el món batia al pollastre com TACO (Trump always chickens out), que vol dir “Trump sempre s’acovardeix”.
I mentrestant Manacor, que després de les set plagues d’Egipte pateix la vuitena, la plaga dels clots, descobreix que l’augment del preu del petroli també ha disparat el preu de l’asfalt. Un asfalt que és necessari per tapar els clots i que ara costarà una pasta. No diguem el luxe que suposa en aquest moment asfaltar tot un carrer. I ara ja sabem per què, en lloc d’asfaltar com Déu mana, aquestes setmanes hem descobert la darrera tecnologia per tapar els clots manacorins: dues palades i quatre cops amb la mateixa pala, i ja tenim un pegat! Veuen com tot està relacionat?
El que complica encara més les coses és que ningú pot predir si el mateix pollastre demà tendrà ganes de picar amb força, i deixarà l’Iran fet un solar. O si, en canvi, donarà per acabada la seva excursió posant els ulls al seu “backyard”, el pati de darrere, servint-se un “Cuba libre”. I ara només faltaria que això disparàs el preu del sucre de canya. I amb l’excés d’edulcorants artificials els nostres governants comencessin a prendre decisions precipitades i fora reflexionar (buf, ara que ho pens, això fa més de sis anys que ho fan). I com a conseqüència, acabassin aprovant una normativa absurda sobre l’amplada reglamentària dels clots urbans impossibles de tapar pel preu de l’asfalt.
I així, a partir de llavors, els clots hauran de tenir unes mides homologades. Res de clots improvisats. Clots amb estàndards europeus. Amb etiqueta CE i, si pot ser, amb codi QR per consultar-ne la profunditat en temps real. A Manacor, com no podia ser d’altra manera, ens hem avançat a la normativa. Aquí ja fa anys que tenim clots de totes les formes i mides, una mena de museu a l’aire lliure del forat viari. N’hi ha de rodons, de llarguers, de filosòfics (aquells que no saps ben bé si hi són o no fins que hi caus a dins)…
I és clar, amb el preu de l’asfalt pels núvols, l’Ajuntament es veu obligat a innovar. S’estan estudiant alternatives sostenibles: tapar els clots amb sobrassada vella, amb arena de la platja de s’Illot mesclada amb restes de posidònia o, en casos d’emergència, amb promeses electorals compactades, que diuen que aguanten bastant fins a la pròxima legislatura. Per tant, la pròxima vegada que caigueu dins un clot, no vos queixeu. Pensau que, en realitat, sou víctimes d’un pollastre de l’altre cap de món amb horaris desordenats. I això, amics meus, no hi ha asfalt que ho arregli.
Però tranquils, perquè sempre ens quedarà el consol de pensar que, si qualque dia el pollastre acaba la lloga en aquella casa de color blanc i ja només juga al golf, potser baixarà el preu del petroli, s’abaratirà l’asfalt i qualcú, amb una pala i un poc de voluntat, s’atrevirà a fer desaparèixer qualque clot. O no. Perquè, ben mirat, els clots ja formen part del paisatge, com les figueres, els ametllers o les rotondes amb escultures incomprensibles. Són patrimoni emocional. Qui no ha tengut mai el seu clot preferit? Aquell que esquives cada dia amb una maniobra digna de Fórmula 1? Aquell que fa anys que t’acompanya i que ja saludes com un vell conegut? Potser el problema no són els pollastres. Potser el problema és que, en el fons, ens hi hem avesat. I mentre el món tremola cada vegada que un pollastre bat les ales a milers de quilòmetres o a la plaça del Convent, nosaltres continuam botant clots amb una resignació gairebé poètica. I així anam fent via: entre pollastres, petroli i pedaços, esperant que qualcú, qualque dia, tengui el valor, no d’asfaltar, sinó d’enviar tots els pollastres a pondre.
