Comença un nou any, un nou cicle, una nova etapa, i es veu que les persones necessitam fer de tant en tant un reinici a la nostra vida i tornar a començar. Sentir que començam una vida nova i diferent que podem reinventar per fer-la millor, aquest és precisament el significat cristià del Nadal. Una cosa similar es veu a menor escala quan arriba el setembre i s’acaben les vacances escolars i laborals, tornant al ritme habitual. Sembla com si mentalment decidíssim canviar-nos les piles per unes de noves, amb renovades energies.
És l’època de fer-se els clàssics propòsits d’any nou, i això no és necessàriament dolent, sinó que pot ser molt positiu si es gestiona correctament: amagrir-se una mica, deixar de fumar, apuntar-se al gimnàs, començar un curs de formació que s’havia anat deixant, fer alguna petita reforma, planificar un viatge, deixar de fer algunes despeses per estalviar uns doblers, millorar la nostra alimentació, etc. Però la majoria d’aquestes il.lusions per millorar la nostra vida no fructificaran, moltes no són encara madures, segurament no es planificaran correctament i el més probable és que falti força de voluntat.
Les administracions públiques també fan per la seva part una cosa semblant als propòsits d’any nou, els pressuposts. O sigui, que fan l’exercici de pensar de quina manera volen gastar els doblers el següent any, en quines àrees volen centrar més l’atenció i destinar-hi més recursos, i en aquest cas d’on es retallarà o si augmentarà la recaptació d’imposts i taxes. Per donar algunes xifres senzilles, el pressupost de despeses de la comunitat autònoma pel 2022 és de gairebé 6.400 milions d’euros (increment del 8,78% respecte el 2021), del que més d’un 30% va a Salut i quasi un 18% a Educació, que són les dues partides majoritàries. En canvi es preveuen uns ingressos molt inferiors, pel que serà necessari endeutar-se en més 500 milions d’euros. I en lloc de contenir la despesa, es demana al govern central que es perdonin els 4.300 milions d’euros que la comunitat autònoma li deu. El deute total del Govern arribarà a finals del 2022 als 9.000 milions d’euros.
La immensa majoria de la ciutadania no té ni idea de quin és el pressupost de l’Ajuntament de Manacor i on es destinen els seus doblers. Tampoc sembla que aquest sigui un tema que preocupi especialment, és una manera d’entendre la democràcia molt a la mallorquina: jo vot els meus representants perquè ho facin bé, però que després no em molestin més, ja els pagam perquè facin la seva feina. Bé, idò que quedi constància, és un pressupost d’un poc més de 47 milions d’euros, un augment de la despesa del 3% respecte l’any anterior. També és veritat que no hi ha la més mínima transparència municipal d’aquest tema cap a la ciutadania, no es poden trobar les xifres a la web municipal, sinó només una nota de premsa. Tampoc no hi ha hagut cap tipus de participació ciutadana.
Segurament l’economia domèstica d’una família no aniria molt ben encaminada si l’objectiu de cada any fos sempre gastar més que els ingressos, i per fer-ho es planificàs demanar crèdit al banc, augmentant el deute constantment. No sembla molt lògic que aquest sigui el procedir de les administracions públiques. Tampoc té ni cap ni peus que l’Estat aplicàs una normativa a les administracions locals per tenir-les sanejades econòmicament i mentrestant això maquillàs les xifres globals per a poder seguir augmentant el deute de les administracions autonòmiques i central. S’ha de recordar que gràcies a aquesta normativa, a dia d’avui més de la meitat de les corporacions locals té el seu deute a zero i en línies generals es va reduint cada any el de les grans ciutats. Manacor en sortí beneficiada inicialment eixugant el deute totalment, però es veu perjudicada des de fa anys per haver de tenir molts milions d’euros estalviats que no han servit per reduir els imposts a la gent.
Està bé i ha de ser així, que en uns moments complicats sanitàriament, que han repercutit en crisi laboral i econòmica, les administracions públiques hagin d’augmentar la seva despesa social, per atendre aquelles persones que ho necessiten ara. També fins a cert punt per ajudar a les empreses que veuen perillar la seva viabilitat, i per tant podrien acabar en un empitjorament del mercat de treball. No oblidem que els ajuntaments, els consells insulars o diputacions provincials, les comunitats autònomes i l’administració central de l’Estat existeixen principalment per atendre les persones, per prestar serveis comuns que no ens podríem proporcionar tots els ciutadans individualment de manera econòmica i eficient.
Tancant el símil entre les persones i les administracions públiques, potser en aquests moments i aprofitant l’inici d’un nou any, tots ens podríem fer una promesa a nosaltres mateixos: canviar l’escala de valors i donar més importància a aquelles coses que realment valen la pena. Seria possible passar més temps amb els nostres majors? Jugar més amb els nostres fills? Deixar la feina i les nostres aficions personals en un segon pla i dedicar més temps a les persones que estimam, en resum? Possiblement seria el millor propòsit d’any nou que es pot fer, i a més és completament realitzable, basta que cada vespre ens demanem: ho he aconseguit avui? Com ho aconseguiré demà? I passarà, ja veureu com passarà.
