“Capritxós, exagerat, esperpèntic, visionari…”.
Molts de mots com aquests, i encara més durs, vaig haver de suportar -tant per la premsa com de viva veu per gent del carrer-, inclòs en algunes ocasions pels meus propis companys de consistori, i no parlem ja de l’oposició, vaja…
Sí, estic parlant de fa trenta-quatre anys, del 1987, quan aleshores Manacor era una de les ciutats amb la ràtio més alta de tota Europa quant a nombre de vehicles per càpita i al carrer. L’anarquia era absoluta quant a circulació, respecte a les normes i convivència entre vianant i vehicle.
La força pública, les ordenances i les voluntats eren mínimes. El poble sofria diàriament els embossos i col.lapses degut als mals aparcaments (damunt les voravies, cap de cantons, en doble fila i un llarg etcètera d’infraccions que no eren denunciades, i si ho eren, no se cobraven).
El centre de la ciutat era un autèntic caos, i Sa Bassa l’epicentre d’aquest embolic, sent com terreny vetat per a gaudir-lo uns quants “respectables” que pareixia tenien cera del corpus, ja que la llei no anava amb ells. Ells feien i desfeien… fins i tot amb els que governaven l’ajuntament. També foren els primers que tocaren les conseqüències d’aparcar malament.
Però les coses canviaren. Entra a governar un grup de gent de diferents ideologies però amb ganes de transformar per a bé la situació en què es trobava Manacor. Era gent de distints partits politics, ambiciosos de posar en pràctica idees innovadores per la millora de la convivència i de la pròpia ciutat (asfalt, places, jardins, façanes, cobrament d’impostos, etc.).
Des de la delegació de Policia es començà per augmentar el nombre d’efectius de policies locals, creació de noves ordenances d’aparcament i de guals permanents, posar ordre al trànsit rodat, semaforitzar el Centre i Avda. des Torrent, reorganitzar la circulació… i executar les denúncies per infracció circulatòria.
Es crearen unes noves dependències policials on es contemplava un ben condicionat i espaiós quarter, amb humanitzat dipòsit de detinguts, ja que el que s’utilitzava era indigne de ser usat per a persones.
I per donar forma a les idees que la delegació de policia volia posar en pràctica es varen prendre tres mesures: racionalitzar l’aparcament a tot el centre (parquímetres), recondicionar l’espai viari (centre 90), i prendre mesures correctores (ordenances més severes i posada en servei d’una grua municipal).
La mesura no va caure gens bé a quasi ningú. Les amenaces -tant a través de premsa com a viva veu- es reproduïen setmana rere setmana… però la grua començà a fer feina i a posar ordre.
Ara, vist en perspectiva com s’han produït els fets al pas dels anys, me deman per què els següents consistoris tornaren a suprimir aquesta ferramenta tan primordial per traspassar-la a mans privades. Existia cap interès soterrat?
Llegit l’anunci que fa l’ajuntament a les pàgines de Diario de Mallorca -del qual me n’alegro-, en data de 4 de gener, de l’adquisició i posada en activitat d’una grua municipal, me torn a demanar -fent cas seriós de la despesa que suposa anualment, 40.000 €-, per què hem consentit perdre aquesta quantitat al llarg de 34 anys, quantitat que podia ingressar el propi ajuntament?
Hi ha projectes, propostes i qüestions que realment els ciutadans ens hauríem de preocupar d’analitzar, llegir entre línies, fer preguntes i cercar respostes, ja que totes les decisions que es prenen impliquen despeses més o menys importants, però totes depenen d’uns pressuposts que surten de les contribucions que tots paguem.
Postdata:
Ah!!! I si la grua compleix el seu comès amb rapidesa, correcció i justícia, no serà necessària la compra d’una segona unitat. Amb una n’hi haurà bé prou.
