ActualidadManacorOpinió

OPINIÓ JAUME RIGO: -I aquests qui són, papà? -No ho sé!

Em contaren una rondalla que, a part de la gràcia inicial que fa, em va fer pensar en la manera de ser dels manacorins, i potser té raó. Si em deixau m’agradaria compartir-la. Idò resulta que això era un betzol que quan morí pujà al Cel, i en trobar Sant Pere a les portes li va escometre: “Ueeeep! Bon dia! Venc a veure què tal s’està per aquí. Que m’ho voldríeu mostrar en això?”. Lògicament el sant s’estranyà ferm, però quan va veure el personatge, amablement li va fer de guia turístic. Acabada la visita guiada, aquell bergant li va dir al sant: “Sabeu què? Trob que això és un poc avorridot, tothom ajagut per damunt els núvols, tants d’angelets cantant sempre la mateixa salmòdia… Res, aniré a veure què ofereixen a l’Infern i ja vos diré coses, que llavors això és per tota l’eternitat”. El sant no s’ho podia creure, badava uns ulls com plats, aquell es devia pensar que allò era com firmar una hipoteca o un contracte de permanència pel mòbil. I mentrestant veia aquell marxando que partia cap avall xino-xano. Quan arribà a l’Infern el rebé un dimonió, i li va estranyar ferm no veure’l arribar encadenat i pegant un capfico dins una olla bullent, com era habitual, i més quan el pardal aquell li enflocà: “Què passa per aquí? Venc a veure què tal pinta això. A veure si és un poc més divertit que al Cel, que allò és avorridíssim!”. Ja ho crec que el dimonió per veure si guanyaria un client s’oferí tot d’una a fer-li una visita turística. Passaren primer a una sala grandiosa, plena d’olles bullents, i estaven totes plenes d’ànimes que intentaven botar defora, mentre uns dimonions amb uns rems de barca els tornaven empènyer cap a dedins… “això és l’Infern dels alemanys” digué el dimonió. D’allà passaren a una sala similar on hi havia exactament el mateix panorama… “aquest és l’Infern dels francesos”. I d’aquesta manera anaven passant sales i més sales, totes per l’estil, fins que arribaren a una més petita, però que així i tot devia fer mil quarterades, on les olles bullien a les totes sense cap dimonió que les guardàs. “Es! I aquí perquè no hi ha guardians?”, va dir el betzol. “Es que aquest és l’Infern dels mallorquins. Acostem-nos a una olla i ho entendràs!”. I tant que ho va entendre, tot d’una que una animeta, animeua o animota treia una mica el cap del brou, una dotzena de mans se li aferraven per tornar-lo enfonsar per endins. “Aquests no necessiten que els guardin, ja es basten tot sols”.


Som realment així els mallorquins? I especialment els manacorins? Potser si qualcú destaca el més mínim i es fa una mica conegut més enllà del pont del Caparó, ja no és el mateix. Alguns el miren de coa d’ull. Ja no és ben bé un dels nostres? S’ha fet extern? Si fos així, seria digna d’un estudi sociològic o psicològic aquesta gelosia malsana que dóna sentit aquella frase castellana que diu que “nadie es profeta en su tierra”. La veritat és que no s’entén que haguem tengut al millor tennista del món, a un cardenal dels més importants, al millor pedagog del seu temps, a excel·lents compositors i músics de fama internacional, a un grapat de literats i artistes plàstics de primera fila, etc. i els haguem tractat així. Potser si utilitzéssim tots aquests referents com exemples podríem aprofitar per fomentar la cultura de l’esforç i del mèrit.
Aquests dies hem conegut la decisió unànime del Consistori (alabat sia Déu, en alguna cosa han dialogat i s’han posat d’acord) d’anomenar les primeres tres filles il·lustres (“donya” Lluïsa Fuster, Aina Sansó i Catalina Riera), un fill il·lustre (Joan Riera Ferrari), dues filles predilectes (Montse Ferrer i Margalida Cortès) i dos fills predilectes (Tòfol Pastor “Pífol” i Sebastià Sansó). Tots ells ben merescut ho tenen, així com altres, però la feina ha de continuar, no és suficient fer un nomenament protocol·lari que fora de la Sala poca gent coneixerà. Valdria la pena fer una publicació amb els mèrits de tals reconeixements, unes guies didàctiques i unes fitxes per treballar amb els escolars, donar a conèixer aquests referents entre tota la població, i en definitiva posar en valor la tasca que han desenvolupat cadascun en el seu camp per millorar el nostre Manacor. Perquè el reconeixement de tot un poble a les persones que han dedicat el seu temps i esforç a millorar la vida de la gent: l’educació, la cultura, el benestar social, els llocs de feina, l’economia… no es pot quedar als despatxos, ha de sortir al carrer.
Per altra banda, el revisionisme històric és una espasa de doble tall. Si es fa correctament ens permet posar en context alguns fets que en el passat foren jutjats o valorats d’una manera determinada i a dia d’avui, amb els nostres valors actuals, potser els veuríem amb uns altres ulls. Per tant, evitant judicis partidistes, científicament i aconseguint la unanimitat, és molt important no només fer nous fills il·lustres, predilectes i adoptius de Manacor, sinó revisar la galeria dels ja existents. Aquesta era una tasca que precisament vaig poder comentar vàries vegades amb un dels ara homenatjats i bon amic, en Sebastià Sansó, doctorat en història però per damunt de tot un gran manacorí i millor persona. Dubt que hi hagi ningú capaç de contestar de memòria quins són els noms de tots els fills il·lustres manacorins, i molt pocs que si se’ls anomenen, sàpiguen qui foren una quarta part d’ells.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba