Aquests dies de festa venia bé pegar un glop a qualque cafè sense frissar, sense vetlar el rellotge. Així va esser que, com altres vegades, sense cercar-ho, vaig poder practicar un dels ‘esports’ que m’estim més, que és escoltar què hi diu la gent. De vegades (segons el meu simple i humil parer) val més posar-se un tap a les orelles, segons quines coses hi sentiu a dir. Però en canvi, de vegades hi sentiu opinions que fan escoltera de bon de veres, més que segons quins sermons que pugui fer qualsevol entès, per molta de lletra que sàpiga.
Ho vénc a dir perquè me cridaren ben molt l’atenció unes paraules que hi deia una al·lota a una altra un dia d’aquests. Se veia que anava indignada. I amb motiu, que hi anava, com ara veureu. Mir de transcriure, de passar a escrit, tan bé com me’n record, l’enfilall de reflexions que li vaig sentir a dir i que, si no en deix cap sense voler, són set, que he enumerades totes una darrere l’altra:
1) -Ahir dematí és que me vaig encendre. Vaig anar a La Sala per mirar d’arreglar-hi problemes que he tenguts de retorials i, quan hi vaig arribar, resultava que hi havia una coa de gent allà defora que feia por. Com és normal, me vaig haver de posar sa darrera de totes per no fer es paperot de passar davant tothom, maldament ni que fos per demanar meam què passava.
2) -Jo de tot d’una me vaig pensar que justament era que hi devia haver una gentada allà dins. I que no n’hi cabien pus. I que no hi havia més remei que esperar defora. Però, quan feia una estona que esperava, hi vaig guaitar i vaig veure que no és que hi hagués gens de caramull de gent, allà dins, dins La Sala.
3) -Amb això que passa es regidor tal (jo, en Jordi, el qui transcric les paraules d’aquella al·lota, m’estim més no apuntar-ne el nom per no fer-li mal sense voler i perquè tanmateix seria la meva paraula contra la seva, si s’emprenyava, i no aclariríem res) i el vaig cridar i li dic: “Trobes que hi ha dret que sa gent hagi d’esperar defora, com si fóssem a un país de sa misèria”?
4) -I ell respon: “És que això no depèn de noltros; són es funcionaris que se’n cuiden, que troben que ho han de fer així”.
5) -Amb això que, es cap d’una estona, en passa un altre que en teoria toca comandar un tant allà dins (tampoc jo, en Jordi, n’apuntaré el nom perquè no n’apunt cap si no en tenc proves, maldament jo cregui ben cert el testimoni d’aquella al·lota) i li dic lo mateix: “Me sents, què te pareix, aquest panorama, tothom eperant en es carrer, com es temps de sa pandèmia, ara que ja no n’hi ha, com si venguéssem morts de fam a demanar caritat?”. I, lo mateix que s’altre, me despatxa ben tranquil enflocant-me que “és que això és cosa des funcionaris i no depèn de noltros”. -Ah sí, idò si són ells es qui controlen es ‘cotarro’ per què serviu voltros, si tanmateix són ells que comanden? Mos podríem estalviar lo que cobrau!
6) -I lo que més ràbia me va fer és que, quan me va tocar entrar, que vaig arribar a sa finestreta que me pertocava, no hi havia ningú allà dins, que esperàs!
7) -Tant costaria que en posassen un a s’entrada que hi rebés tothom qui hi arriba, li demanàs què vol, i que distribuís cadascú allà on pertocàs, que el fes entrar cap a l’esquerra, o cap a la dreta, o per amunt, a sa planta que fos, a sa finestreta que correspongués, segons es problema que ve a mirar d’arreglar? Perquè t’assegur que no hi ve ningú per gust ni per passar es temps, a s’Ajuntament!
Jo vos assegur que me vaig ficar tota aquella conversa dins el cap (més ben dit, tot aquell monòleg, perquè aquella al·lota no se podia aturar de dir, i l’altra no feia més que escoltar-la, com jo mateix, d’un bocí enfora). I jo pens: Aquests dies encara res, perquè feia bon temps. Però afigurau-vos si un dia plou, o fa fred, o fa celistre, o en l’estiu de ple, que cau foc del cel, haver d’esperar allà defora, això ho trobau sofridor? Això és la casa del poble, que mantenim entre tots? Tant costaria mitja dotzena de cadires a cada oficina perquè la gent hi pogués seure el temps que espera?
Si jo comandava (o si anava endarrer de comandar) m’escoltaria de valent aquestes paraules d’aquesta al·lota, que vos assegur que he sentides en directe, i que vos promet que no me’n trec cap ni una del cap. Fins al punt que aquesta setmana, aquest escrit, si té gens de mèrit, vos puc dir que no és gens meu ni una mica: Tot el mèrit, el té aquesta al·lota que he escoltada. I que me disculpi si fa lleig escoltar converses d’altri, sense prendre-hi part.
