Dimarts dematí, dia 23, va morir a Manacor Antònia Matamalas Prohens, als 78 anys. La seva partida és un cop molt fort per al moviment feminista de Manacor, però no només; Antònia va estar sempre al costat –plenament implicada– amb els moviments socials pacifistes, identificada amb la recuperació de la memòria històrica i de tots els moviments que clamen justícia per a les causes de les minories oprimides: el que podríem dir les causes perdudes.
És impensable evocar el Col·lectiu de Dones de Llevant sense la imatge i la presència activa de n’Antònia al capdavant, amb una inigualable capacitat de treball i de dedicació; sempre disposada a la col·laboració amb persones i col·lectius decidits a fer un poble millor i més just. Al llarg dels darrers anys va participar en centenars d’actes, molts dels quals ella mateixa havia organitzat. El col·lectiu Dones de Llevant és el que és, gràcies en bona part a la seva dinàmica direcció.
Fer un esment de totes les activitats que organitzà Antònia Matamalas exigeix moltes hores de recerca. El seu compromís amb la societat manacorina, el seu entusiasme fins als darrers moments (deixa molts projectes en marxa i algú hauria d’agafar la seva torxa per dur-los a terme), el seu exemple de solidaritat amb les causes justes, per insignificants que semblin, i la seva lluita contra les desigualtats i violència de gènere, converteix la seva figura en única i difícilment repetible.
L’art –la pintura sobretot, en la qual era una experta–, omplia una part important de la seva vida, però no li eren alienes la literatura, la poesia, la història i l’assaig, on hi feia petites incursions; en tot moment s’interessava i promocionava iniciatives literàries i artístiques, molt especialment si estaven relacionades amb el món de la dona.
Personalment, tenc molt que agrair-li. Sempre em va animar –jo diria fins i tot empènyer– en totes les iniciatives de recuperació històrica, d’una manera singular quan es tractava del món –sovint ignorat– de les dones. Quan va aparèixer el 2011 «Víctimes Invisibles», ella es va cuidar de l’organització de la presentació, que va comptar amb la presència destacada de l’advocada laboralista i coneguda activista Cristina Almeida. Quelcom semblant va fer un any després, el 2012, amb «Com la carn de xinxa»; entre un i altre, es varen publicar un total de 18 històries, tot de dones. Però mai semblava tenir-ne prou… Dubto molt que sense la seva motivació –no exempta d’una amable exigència– hagués emprès la llarga i laboriosa aventura d’escriure «Moriren dues vegades» (2017) dedicat a les germanes Buxadé i a les seves companyes Maria, Teresa i l’autora (encara desconeguda) del «Diari d’una miliciana marxista», que va ser publicat en el setmanari Arriba el mes d’agost de 1938. En totes aquestes obres, l’impuls de n’Antònia va ser decisiu. Per part meva, per tant, és de justícia compartir-ne una part de l’autoria.
La presentació de «Moriren dues vegades» (traduït al castellà) a Madrid, a la Biblioteca Miguel Hernández de Vallecas o a la Librería Mujeres del carrer Marquès de Pontejo, amb presència de Cristina Almeida, Paca Sahuquillo, Fanny Tur i Xavi Buxadé, va ser possible –al cent per cent– gràcies a Antònia Matamalas (potser en Rafa hi va tenir també alguna cosa a veure), fugint en tot moment del focus del protagonisme. Impossible oblidar-ho. Deman disculpes per haver hagut de parlar de mi mateix en aquest article, però era l’única manera de poder contar uns fets que palesen tot allò que li dec. Mai podré estar cabal amb ella.
Seva va ser la iniciativa de la col·locació d’una placa realitzada per la ceramista Elisenda Pipió, adossada al petit monòlit de la fossa comuna, dedicada a les cinc infermeres. I cada cinc de setembre –el darrer de 2023 no va ser una excepció– acompanyats tan sols pel seu fidel company Rafa, portàvem unes flors i uns versos a l’esmentat monòlit, recordant la data de la mort vergonyosa de les cinc dones assassinades a Manacor el 5 de setembre de 1936. Tant de bo que dins pocs mesos, es puguin identificar definitivament les seves restes, que presumptament es trobaren dins una fossa de Son Coletes.
Des de fa anys, Antònia em venia demanant que li suggerís noms de dones de la història contemporània de Manacor per donar-les a conèixer. A ella l’entusiasmaven, particularment, les històries de dones valentes, solidàries i compromeses com les de Bàrbara Salom, Culera, que va amagar al llarg de cinc anys un jove de 17 anys a qui cercaven per soterrar amb son pare, sa mare i sa germana en una síquia de Son Coletes; al Registre Civil consta la seva mort el 18 d’agost de 1936… però gràcies a la seva salvadora va morir el 2003; o la de n’Antònia Mas Galmés, Marçala, que salvà vides gràcies a la seva bona relació amb el cap de policia de Palma; o la de Magdalena Roig, esposa del Batlle Garanya, un mur de dignitat… i què dir de com es meravellava de la vida i obra d’Aurora Picornell i les seves companyes i de com sentia la mort de Matilde Landa, a qui tant admirava…
Antònia Matamalas lluitava per un Manacor més inclusiu, on les dones tenguessin una major visibilitat, amb nous noms de carrers i places dedicats al món femení, com els de nou encuny de Ses Comares o Ses Perleres. Qui sap si la seva implicació va tenir alguna cosa a veure amb les darreres proclamacions de filles il·lustres i predilectes de la ciutat. Deixaré caure una pregunta: no es mereix que es perpetuï, d’alguna manera, també la seva memòria?
Hem perdut Antònia Matamalas i el seu adéu ens entristeix, però hem d’agrair haver tengut la sort de tenir-la entre nosaltres els millors anys de la seva vida i haver-nos fet a tots una mica millors. No oblidarem el seu exemple de lluita, de solidaritat i de compromís amb uns principis irrenunciables de pau, justícia, igualtat i llibertat.
