ActualidadEntrevistas

Entrevista a RIERA FERRARI: “Tot és qüestió de no donar-se mai per retut. Com dius, la imaginació vola”

Antoni Sureda P. / Imatges d’arxiu
A finals d’aquest passat hivern, aquell tremolí de vitalitat anomenat Joan Riera Ferrarí, va ser víctima d’una greu malaltia que com ell mateix reconeix i m’explica sense donar cap volta, li va fer sentir la mort d’aprop, o el frare darrera sa porta. La  malaltia pot ésser llarga i en Joan n’és ben conscient. No només és conscient d’aquesta circumstància, sinó també de totes les altres possibles limitacions associades. D’entrada, quan em va veure, i endevinant una de les preguntes que li volia fer si el veia amb ànims, m’enflocà aquesta: “Enguany també se faran les serenates a s’Auba”.
– En parlarem si vols d’aquí a una estona… Però abans volia saber com et trobaves després d’aquests mesos de malaltia.
– No hi ha cap problema en aquest sentit. Puc estar a una cadira de rodes i no tinc cap necessitat de pujar a l’escenari. Amb un micròfon a la mà puc dir tot el que vulgui. Esper que les Serenates a s’Auba segueixin endavant, inclòs quan jo ja no hi sigui. El més important és ajudar als qui realment ho necessiten, recolzant la bona feina que fan les organitzacions com Tip Tap, Estel de Llevant, Llevant en Marxa i altres associacions o ONG’s. Per aquest motiu, a finals d’abril parlaré amb Antoni Parera Fons, i acabarem d’enllestir el que faci falta per a les Serenates a s’Auba 2017.
– Com pots dur tanta moguda estant com aquell que diu fermat a un llit, Joan?
– Les ganes de seguir endavant amb aquest projecte no han minvat gens ni mica. Ara estic arreplegant tota la meva obra escampada per sales d’exposicions del món. L’obra que tinc a Sitges o a Dubai, per exemple, i que no s’ha venut, tornarà a Manacor.riera-ferrari-web
– Penses que serà possible poder-ho organitzar tot a les dades habituals dels altres anys?
– Esper que no hi hagi cap inconvenient per poder organitzar les Serenates a s’Auba 2017 en els mesos de juliol i agost, com ho hem fet els altres anys. Tinc un bon grup de col.laboradors i amics.
– Has pensat ja a quins artistes o espectacles vols convidar enguany?
– Més o manco sí. En primer lloc vull organitzar un homenatge a Antoni Parera Fons. Després he parlat amb Maria José Montiel, guanyadora del Premi Nacional de Cant, i també hem parlat de representar una obra de teatre de Miquel Àngel Riera Nadal. A més, també actuarà la coral “Chorus”. Igualment hi ha moltes possibilitats de poder comptar amb Juan Reyes i el seu espectacle.
– Joan, el que m’estàs dient implica moure’s molt en molt poc espai de temps… De veritat no serà massa feixuc?
– Com te deia, tinc un bon grup d’amics col.laboradors, com Llorenç Femenias, aquí present. Ara el que curiosament és més difícil és trobar les dades claus en què els artistes, que cal recordar actuen gratuïtament, puguin venir a s’Auba aprofitant els dies que no tenen compromís o contracte d’actuació.
– M’havien dit que seguies amb molts d’ànims, però de veritat que no esperava trobar-te tan decidit i amb ganes de tirar endavant amb tot amb aquest, vulguis o no vulguis, trui, com és el de l’organització dels concerts…
– Seguir amb aquests concerts i ajudar així a les organitzacions sense ànim de lucre, és el que més desig i tal volta l’espira que em fa seguir endavant, després d’haver-ho passat i passar-ho encara malament.
10841933_-web
– Es combinaran com a anys anteriors actuacions a s’Auba i algun concert a l’Auditori de Manacor?
– Això de una o dues actuacions a l’Auditori de Manacor, ho hem descartat. En principi tot es farà a s’Auba. Però com deia abans, cal poder combinar les dades de les actuacions, i en aquest aspecte, com amb molts d’altres, serà qüestió d’esperar el que pugui aconseguir Antoni Parera.
– No han minvat gens ni mica les teves ganes de tirar endavant, i no hi ha dubte de que tens confiança en els teus amics… Però com pot volar tant una imaginació com la teva, des de la limitació que comporta estar de cop i volta lligat a un llit?
– Tot és qüestió de no donar-se mai per retut. Com dius, la imaginació vola, i segueixo treballant en un bon grapat de noves obres, que per acabar-les tal volta hagi de menester ajuda, perquè només estan dibuixades i ara cal pintar-les, posar la pasta, i la veritat és que no tinc força avui per avui per a seguir endavant. Posats a imaginar, ja m’imagin  quines ajudes me faran falta i com me’n podré assortir.
– Pel que veig, tens ben clar el que faries si d’aquí un o dos mesos te poguessis moure amb més o manco llibertat…
– Me posaria a fer feina com un loco, encara que perquè així fos hagués d’estar fermat amb cadenes per no caure. Durant una bona temporada estic ben segur que no tindria “aturai”, com solem dir en bon manacorí.
– Es reflecteix de qualque manera la teva limitació actual en aquesta nova obra de la que em parles?
– En la fase actual en què es troba l’obra, diria que toca un poc els dos extrems. Per una banda és mes dura, però per l’altra es mostren detalls molt suaus.
– Tu aconseguires fer més dolces les roques dures, conforme un s’allunya del quadre. Com ho aconsegueixes?
– La pinzellada és efectivament dura i es fa dolça conforme un es fa enfora. Però no sé explicar-te el motiu. La forma de pintar surt així del cor
– De veritat que són tots inventats els paisatges de vorera de mar?
– Hi ha de tot un poc. Al principi quasi tots mostraven el paisatge real que jo veia, després vaig anar combinant la realitat amb la fantasia, inventant formes i colors. Indiscutiblement hi ha una font d’inspiració que és innegable, però juntament amb les modificacions pròpies del desig personal.
– En una d’aquestes interrupcions de la gent que s’interessa pel teu estat de salut, explicaves una sortida d’urgència a l’hospital i que allà te varen fer… “Però tret d’això tot va una monada, com una seda”… deies. No cal que me contestis a aquest comentari. Només vull que el qui pugui llegir aquesta petita entrevista ho conegui. I ja que hi som: què t’han dit els metges de quan te podràs moure?
– No m’han dit res, ni crec que ells mateixos ho sabin. Vaig veure la mort molt d’aprop. Després d’una intervenció, mentre me mantenien amb sedants i segurament suposant que no podia sentir el que deien, dos metges comentaren que molt difícilment duraria més de 24 hores.
– Es tradueix aquesta experiència a la teva nova obra?
– És clar que sí.
– Manco mal que a vegades els metges s’equivoquen, Joan. Endavant les atxes!
IMG_6446-web

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba