Sempre s’ha dit que viatjar serveix per veure el món d’una altra manera, amb uns nous ulls. Descobrim diferents cultures i entorns urbans. Podem veure com han evolucionat les ciutats i quines solucions han trobat als seus problemes. En ocasions en podem prendre exemple, però no sempre, perquè la seva idiosincràsia i circumstàncies no tenen per què ser iguals que les nostres. Tampoc ens hem de creure que el de fora és millor que el nostre simplement per ser de països teòricament més avançats.
El que sí que és una regla quasi general arreu d’Europa és l’evolució del centre de les ciutats, passant a convertir-se de zones envellides i degradades, a un entorn especialment cuidat des del punt de vista de l’urbanisme, que a més atreu el turisme pel fet de concentrar-s’hi alguns dels seus principals atractius turístics. Les habitacions dels hotels ubicats en ple centre històric tenen preus més elevats, perquè permeten els desplaçaments a peu més fàcilment. Viatjar per Europa i intentar conèixer les seves ciutats significa passejar-se pel centre de les ciutats, cuidats i vius. Amb museus, palaus, monuments, catedrals, mercats, grans hotels i centres comercials.
El centre de moltes ciutats s’havia anat degradant quan sorgiren els eixamples, amb carrers més espaiosos, edificis amb balcons i terrasses, més assolellats, aparcaments als soterranis dels propis edificis, zones de xalets amb jardí… Grans ciutats havien vist com el gruix de la població es concentrava en un anell envoltant del centre històric, més despoblat per la quantitat de cases abandonades i en perill d’esfondrament. Aquesta situació cridà la delinqüència, que hi trobà el seu hàbitat ideal, com a Palma amb el “barri xino”.
Quin Manacor volem? Volem que el centre de Manacor sigui un entorn urbà degradat o del que ens sentim orgullosos? Quina és la seva situació a dia d’avui?
L’any 1998, essent batlessa de Manacor Catalina Sureda Fons, es donà una passa important en la modernització de la ciutat, amb el tancament de Sa Bassa al trànsit de vehicles. En anys següents i en diferents legislatures s’anà ampliant la zona de vianants a carrers i places propers, alguns encertadament però altres han demostrat ser una equivocació. Se substituïren l’asfaltat i les voreres per una plataforma única, primer utilitzant lloses primes que es trencaren fàcilment i després una mala imitació de pedra feta amb ciment. Aquest ciment porós absorbeix els olis i la brutor, fent que el seu aspecte sigui brut, sense comparació amb la pedra natural.
En alguns indrets se sembraren petits arbres ornamentals, que difícilment poden arribar a fer ombra. S’instal·laren algunes papereres. Es posaren algunes senyalitzacions. Es feren algunes excavacions de sitjots, que es tornaren tapar. La darrera idea, la ZPR, no ha mostrat de moment cap efecte en la millora de la situació, més bé al contrari, posant més traves que oferint beneficis a la majoria dels veïnats. Finalment, per iniciativa veïnal s’han ornamentat amb plantes alguns carrers, que ofereixen d’aquesta manera una millor impressió.
Però una gran quantitat d’habitatges estan buits i molts d’ells tenen greus problemes de conservació. Carrers com el del Pou Fondo, on fa quaranta anys s’hi concentraven 22 locals, avui hi tenen activitat només 10, la resta romanen tancats i plens de pols. Vàries propietats es troben ocupades i de tant en tant una batuda de la Policia Nacional hi deté traficants de drogues. Pintades vandàliques “decoren” algunes parets i mobiliari urbà. Els locals nocturns generen problemes de neteja i renous molests per als veïnats. Els portals d’algunes cases apareixen els matins dels dissabtes i diumenges regats d’orina, amb restes de tassons de plàstic, llaunes i botelles de cervesa. Taques de sang al terra i les parets parlen dels visitants nocturns que hi han passat poques hores abans. I que ningú em digui que exager: pintades, orina, sang i recipients les he hagut de netejar jo mateix, ho promet.
Moltes cases habitades per llogaters descuidats tenen persianes a les què hi falta algun barreró, i els propietaris tampoc se senten amb l’obligació d’arreglar-ho. Coneixedors de la inexistència de zeladors municipals d’obres els capvespres i caps de setmana, adesiara s’hi escolten compressors i radials, sense cartells d’obres. Aires condicionats als frontis, contravenint la normativa municipal impunement. Les poc dissimulades “fragàncies” a maria d’algunes cases fan suposar el seu coneixement per part de les forces d’ordre públic. Però li posa el llacet final la manca de vigilància policial. Lògicament, el valor dels habitatges restants se’n ressent, perquè pocs valents hi volen anar a viure.
Idò no hi ha solució? Sí que n’hi ha, però requereix d’una actuació valenta per part de l’Ajuntament, l’únic que té les competències per imposar una bateria de mesures dràstiques que condueixin a la rehabilitació i ús residencial d’habitatges, la re-valorització del barri, la recuperació comercial, l’erradicació de comportaments incívics, la neteja, l’embelliment, etc. Aparquem definitivament els impediments municipals a la creació d’establiments hotelers de qualitat al centre, com trobam a molts pobles de Mallorca i arreu d’Europa. Adquirim algun antic casal senyorial del centre, a l’estil del que feren els enyorats Joan Barceló i Miquel Riera amb la creació de la Institució Alcover, per ubicar-hi un museu d’art. Posem en valor el Convent i el Claustre, la Torre del Palau, el museu etnogràfic del Molí d’en Fraret, la plaça de ses Verdures, els Dolors…
Però malgrat aquest panorama desolador, apareix una esperança. La restauració d’alguna casa del centre de Manacor els darrers anys fa que el seu frontis destaqui entre les altres, a cada carrer n’apareixen, com esporàdiques i aïllades flors enmig del desert.
