Fa un parell de dies vaig ser testimoni involuntari i de primera mà d’uns fets d’aquells que moltes vegades se sent parlar però mai no t’hi acabes de trobar: la casa de veïnat de ca nostra va ser ocupada. Els protagonistes de la història són els ocupes, els veïnats, els propietaris de l’immoble, la policia i els amics dels ocupes. Varen ser dues hores d’intensitat que conviden a la reflexió. En tot cas i per evitar la cerca d’escenes morboses direm per avançat que, més enllà de qualque crit, no hi va haver ni sang ni fetge.
Preliminars
Vius al costat d’una casa bella. Una casa que crida l’atenció i que segurament és de les més interessants de Manacor. La propietària, una viuda de més de vuitanta anys, viu a un pis del centre perquè la casa ara se li fa feixuga: per dimensions i per records viscuts. Mai ha perdut però la relació amb l’immoble ni amb els veïnats, que visita sovint encara que just sigui per collir una bossa de llimones. El xalet és llépol i no passam temporada sense rebre visites poc discretes a ca nostra que s’interessen per l’atractiva possessió. L’experiència i nocions d’antropologia separen els visitants en tres classes: els xafarders (“està a la venda?” “sabeu què en demanen?”), els interessats ‘legals’ (“sabeu com podem contactar amb la propietat? la nostra empresa cerca cases com aquesta per comprar…”) i els interessats ‘il·legals’ (“aquí no hi viu ningú, eh?”). La resposta és sempre la mateixa: “Si heu tocat el timbre i no obrin ja vendreu un altre moment. Jo no us puc donar el telèfon de la nostra veïnada”. Com que la cosa i els precedents conviden a entrar-hi, ja estam advertits que en veure moviments sospitosos, com a bons veïnats, telefonarem a la madona.
Tensió
Són les tres del capvespre. La casa és oberta de pinte en ample. Com si hi fessin net per si algú s’hi hagués de mudar de forma imminent. “Algun net de la madona?” “Tendrem veïnats nous?”. La fesomia no ens resulta familiar i, tal com ens havíem compromès, donam part telefònicament: “Bon dia veïnada. Què feis dissabte?” Qualcú ha de venir a la casa?”. “Pensa tu! Ningú hi tenim. Ara venc…” diu espitada i en un no res agafa cotxe i arriba. El pany de la casa ha estat canviat amb gran celeritat. A les quatre ja hi ha una patrulla de la Policia Local i dues de la Policia Nacional. La Capitana Ocupa, d’una trentena d’anys, assegura que ja fa un grapat de dies que hi habita. També hi podem destriar un jove amb un cotxe nou. El veïnat és interrogat per tres vegades en mitja horeta perquè confirmi que està completament segur que han entrat el mateix dia. Es veu que aquesta dada és de vital importància. El veïnat entén la importància de la dada i ho afirma rotundament, tot i dir després que això només ho pot saber cert el Bonjesús. Arriba la família de la propietària. L’ambient s’escalfa per moments. Arriba també un amic de la Capitana, ben tonificat, que assegura que fa molt de temps que la senyora, de qui no direm el nom, està a la casa. El rum-rum diu que davant els dubtes de la Policia Nacional valdria més no haver telefonat i actuar a la brava.
Desenllaç
La Policia comunica el final feliç. Se n’aniran voluntàriament de la casa davant l’alternativa de l’amenaça d’una detenció segura. Una menor, la Capitana, el jove del cotxe nou, l’amic musculat i pocs bolics se’n van de la casa cap el cotxe nou poc abans de les cinc del capvespre. L’administració els ha aconseguit un lloc per passar-hi uns dies. Es recomana posar denúncia dels fets. Torna la pau del barri amb el balanç de dotze hores de jornal de policia (sis agents per dues hores cadascun) i un pany romput. Altres residents a la zona fan preguntes: “Què eren moros?”. “Pensa! Ben espanyols. Més que tu i jo…”. La madona, amb el descans del coixí, torna agraïda l’endemà amb un present de Can Roca i amb la reflexió que tant la ràpida reacció com la contundent resposta han estat clau perquè la cosa anàs bé i no haver de passar per un calvari de burocràcia, doblers i temps. El veïnat, revolucionari ell, sempre ha simpatitzat amb qui roba als lladres grossos. Cap simpatia ni una pels bancs, rescatats amb milers de milions de l’Estat que no han tornat, que acaparen pisos que han robat a incauts que s’hipotecaren per damunt de les seves possibilitats. Tota la simpatia del món idò amb qui els fa mal. O encara que només siguin cossigolles! Cap simpatia però amb els barruts que amb l’excusa de viure al límit donen disgusts a la meva veïnada. Branca!
