Xerrada amb el clarinetista internacional Pasqual Martínez Forteza

0

Assaig amb la Banda de Música de Manacor

Magdalena Ordinas
Fa dues setmanes, “Manacor Comarcal” va publicar notícies i currículum del gran clarinetista internacional Pasqual Martínez, primer músic espanyol titular de l’Orquestra Simfònica de Nova York, i la passada setmana nova notícia de l’espectacular concert de Nova York a Manacor… del clarinetista, amb la Banda de Música de Manacor, dirigida per Eduard Bernabéu; a més de la notícia del màgic Concert de Música Clàssica a l’església Puresa de Maria amb el pianista Andreu Riera.
Vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb Pasqual Martínez Forteza, una persona molt amable, propera i senzilla -la fama i l’èxit no l’han canviat-, i amablement va compartir els seus records d’infància, família, carrera, projectes i la seva vida als Estats Units.
– Pasqual, moltes gràcies pel teu temps i amabilitat. Ets la tercera generació de clarinetistes a la teva família. Vas conèixer el teu padrí Pasqual Martínez Almeda, clarinetista professional?
– Sí, que el vaig conèixer, el meu padrí era músic amateur de la banda del seu poble, Benifaió (València). Jo no el vaig sentir tocar, ja que va tenir un problema amb les genives i tenia pànic als dentistes d’aquell temps, i clar, va perdre les dents. Quan jo el vaig conèixer només n’hi quedava una, i no va poder tocar més. Pel que em va contar el meu pare, era un clarinetista amateur increïble. Supòs que a mon pare també li va venir l’afició del seu pare, i a jo del meu, i com has dit, som ja la tercera generació.

Un moment de l’entrevista

– Ex-companys teus del Conservatori de Palma, em contaren que sempre estaves tocant el clarinet i estudiant molt. Ho feis obligat pel teu pare, o et sortia de tu mateix?
– Bono, mig i mig es podria dir. Jo sempre vaig voler tocar i insistia… “papa jo vull tocar”, i ell sempre em deia, “no… tens els dits petits i no t’arriben a les claus”, i devers els nou anys un dia em va donar un clarinet seu vell i em va dir: “au va prova”. Jo sempre em va agradar molt, però quan ets petit el que vols es jugar i a vegades m’oblidava d’estudiar i ell sempre estava a damunt i insistia “has d’estudiar tots els dies”, i em va ensenyar poc a poc aquesta rutina. Llavors amb 15 o 16 anys ho vaig agafar més seriament, i sí que ja estudiava i vaig veure que tenia possibilitats, un cert talent. Per jo era normal la rutina d’estudi i si els companys diuen que estudiava molt, no  ho sé, per  jo era normal.
– A més d’estudiar, el talent hi era Pasqual. Amb 18 anys vas guanyar la plaça per oposició a la Orquestra Simfònica de les Illes Balears, i no és fàcil d’aconseguir…
– Hi havia una orquestra abans, quan jo acabava de complir els 18 anys. Feia dos anys que s’havia format l’Orquestra Simfònica, i hi havia un al.lot jove que tenia la plaça i va estar dos anys tocant i va decidir anar-se’n,  ja que va guanyar plaça a una altra orquestra. Aquest al.lot hi hagués pogut estar 20 anys i no haver-hi plaça. Són coses que passen. Em vaig presentar a les oposicions, ja tenia l’edat per a poder fer feina, i per a sorpresa meva vaig tenir la sort de guanyar-la.

Andreu Riera i Pasqual Martínez

– Tocares amb el teu pare i  amb Eduard Bernabéu?
– Sí, amb el meu pare varem tocar junts cinc anys. N’Eduard va venir quan jo me’n vaig anar a fora. Jo era jove i vaig demanar excedència, ja que volia anar a tocar a altres llocs i estudiar dos anys a Amèrica i tornar. Ja tenia la meva feina aquí i els amics,  i no havia pensat mai fer feina fora. Va ser quan va venir Eduard a l’orquestra i va tocar dos anys amb el meu pare. Si jo hagués tornat ves a saber on estaria avui Eduard, segurament hagués tornat a València o a altres llocs.
– O sia, que tu marxessis a Amèrica va ser la sort d’Eduard?
– Sí clar, ja què Eduard es va presentar a les proves i feia la meva substitució. Estava d’interí. Ell va tocar dos anys amb el meu pare. Passats els dos anys, quan jo no vaig tornar a la meva plaça, es convocaren eleccions i els va guanyar Eduard. Ens coneixem des de fa molts anys.
– Quan anares a estudiar als Estats Units, quina diferència trobares amb els estudis d’aquí?
– Allà el nivell d’ensenyança és molt més alt i exigent. Jo crec que actualment a Espanya també ha millorat molt en aquests vint i pico d’anys. Pens que el problema  és que vàrem estar 40 anys amb una dictadura, hi havia molt poques orquestres en aquella època i la cultura i la música estaven molt poc valorades. Els anys 90 quan jo me’n vaig, arrossegàvem un retard en relació a altres països com Alemanya, que duen anys amb una cultura musical i una ensenyança que no teníem a Espanya. Hem millorat, això és clar, ara tenim molts de joves que surten a estudiar fora. Jo fa trenta anys vaig esser un dels primers que se’n va anar. Ara hi ha gent a totes les orquestres d’Europa,  als conservatoris, i també als Estats Units. El talent hi era a Espanya però no les facilitats. Quan vaig arribar als Estats Units vaig al.lucinar amb les facilitats que hi havia allà i les instal.lacions, amb 4 orquestres. A la universitat podies fer música de cambra, música contemporània, hi havia bandes de música més petites diferents a les d’aquí, et donaven totes les facilitats. En canvi aquí, al Conservatori, en aquell temps no hi havia orquestra, estudiaves amb el teu professor i punt. Allà m’obriren les portes i per jo va ser molt important.

El compositor, amb la seva mare, Mari Carmen

– El 2001 et convertires amb el primer i únic espanyol a la Orquestra Filharmònica de Nova York, i el teu pare va veure el teu èxit. Què va suposar per a tu.?
– Era el principi de la seva malaltia, pensàvem si podia tenir Alzheimer, però ell encara estava molt bé. Entrar a la filharmònica per jo va ser una sorpresa, no havia pensat mai poder arribar a una orquestra així. Va suposar sentir-me bé amb jo mateix. Tots els anys de feina, d’estudi, havien donat el fruit.
– Quants de concerts sols fer al llarg de l’any amb l’orquestra i altres activitats?
– Amb la de Nova York feim molts de concerts a l’any. Feim un programa setmanal i el repetim 4 vegades. Així de memòria no ho sé bé ara, però uns 180 concerts a l’any. De mitja em surt un concert quasi cada dos dies.
– Ostres!, i teniu cada dia públic?
– Molta feina, estam xerrant d’una de les millors orquestres del món, i cada concert està ple de gent, per això ens podem permetre el luxe de fer-ne 4 setmanals.
– Pasqual, feres una màster class al Conservatori de Manacor. Actualment ets artista exclusiu de Buffet Crampon y Vandoren tocant instruments Buffet Tosca Green Line, i Cañas V12 y boquillas M30D, es va poder veure una exposició d’aquesta marca. M’han dit que et pregunti, canyes de fusta o de plàstic?
– De fusta de les de tota la vida, (je, je), estàs ben informada i saps que també hi ha canyes de plàstic. Les de plàstic avui en dia són d’una tecnologia bastant nova, no fa molts d’anys que es fan. Sempre hi hagut canyes de plàstic però eren molt dolentes. Ara n’hi ha unes bastant bones i jo en tenc, però la veritat prefereixo les canyes de fusta de tota la vida de la marca Vandoren, i amb instruments…

TOTA L’ENTREVISTA, A L’EDICIÓ IMPRESA DE “MANACOR COMARCAL”.

Deja una respuesta