Foravila sense foravilers, camp sense pagesos, això és el que tenim a dia d’avui. Moltíssima gent ha fugit dels nuclis urbans cercant més tranquil·litat, contacte amb la natura, un altre ritme o estil de vida. Però són majoria els que a pesar d’això no cuiden les seves finques, plenes d’ametllers morts i olivardes. Conèixer el camp és saber que els arbres no són eterns, i que si el teu taronger estimat el va sembrar el teu padrí ja és ben hora de que en sembris un tu, perquè el dia menys pensat dirà fins aquí. Les varietats autòctones d’arbres fruiters estan en molt greu perill de desaparició, víctimes de les varietats foranes més productives i del desconeixement dels nous habitants de foravila. “Aquestes taronges no m’agraden, padrí, perquè tenen pinyols.” – “Seràs betzol? No les te mengis, les lleves.”
Però ai! Vet aquí que aquella filera de garrovers que hi havia al costat d’una paret de la finca, que els nous pobladors de foravila mai s’havien mirat excepte perquè feien verd tot l’any, ara són interessants. El preu de les garroves s’ha multiplicat per 10 en una dècada per les noves aplicacions alimentàries i cosmètiques, i això ha fet que aquests nous habitants de foravila vegin la possibilitat de treure uns doblers de la seva venda, que es pot fer a Manacor mateix a 1,80 euros el quilo. Sense fer-ne comptes, molts padrins han ofert als seus nets tenir uns ingressos durant les vacances d’estiu, o pares als seus fills, i aquests poden aprendre què és guanyar-se les garroves amb la suor del seu front. També trobam aquí un altre valor: estalviar, ingressar aquests doblers en un compte corrent pel dia de demà si han d’anar a estudiar.
I de la garrova una esperança. Alguns valents petits propietaris d’una quarterada o dues han decidit arrabassar els ametllers morts i sembrar garrovers, amb l’esperança de treure alguna cosa un dia. I és que si foravila no treu, tothom l’abandona, però si tornam a tenir l’esperança de que el camp mallorquí pugui ser rendible per al petit pagès, potser es cuidarà millor. Fins ara només podien fer doblers a foravila els propietaris de finques grans dedicades a hort (si també en fan la comercialització minorista) o dedicades a la vinya (si després ells mateixos es dediquen a la producció de vi). L’augment del preu de la garrova ha significat una petita revolució democratitzadora dels beneficis econòmics que es poden treure del camp per als petits propietaris. Hi ha certes similituds amb la dicotomia hotelers/habitatge turístic.
Tirs, fumigacions i feromones
A l’estiu habitualment la majoria de les persones vivim més en contacte amb la natura, passam més temps a l’aire lliure, anam a les platges, cuidam més els jardins i es disposa de vacances per dedicar més temps a altres ocupacions. Hi ha molts pins als carrers dels nostres pobles, i no podem oblidar que aquests són víctimes de la processionària, una plaga que afecta de manera molt greu a la majoria dels pinars de Mallorca. A Manacor hi tenim molt afectats els pins de la zona de la Serra de Llodrà i d’es Fangar. Els problemes de salut que ocasionen a les persones i animals no són cosa de broma, pels seus pèls urticants.
La dificultat més greu que planteja la lluita contra aquesta plaga és que les tres solucions més utilitzades tenen molts d’inconvenients, no sabria dir si més que beneficis. La primera mesura de control és disparar a les bosses de processionària quan els cucs estan hivernant, a començament de l’hivern, però és un sistema perillós i per afegit s’omple el medi natural de perdigons de plom. No ha estat interessant per als ecologistes governs autonòmics i municipal subvencionar l’adquisició de munició biodegradable que ja existeix al mercat, sinó que ells mateixos utilitzen perdigons de plom amb la contaminació que això suposa. La segona solució és la fumigació aèria, amb avionetes, però no és selectiva. Avui s’utilitzen productes ecològics menys efectius però molt més respectuosos, però a la pagesia encara es recorda la fumigació amb pesticides que es va fer fa bastants d’anys i que suposà la mort de molts ocells amb la pràctica desaparició d’espècies com el trencapinyons.
La tercera solució és la col·locació de trampes per agafar les papallones abans que puguin pondre els ous. El Govern de les Illes Balears impulsà fa anys una campanya perquè la població col·laboràs en la col·locació d’aquestes trampes i es distribuïren gratuïtament, de manera que molta gent en tenia i les utilitzava any rere any, només s’havia d’anar a cercar el potet amb les feromones que donava el mateix Govern gratuïtament. Després les va començar a vendre i molta gent es va fer la guitza, i finalment el 2011 decidí que qui en volgués que anàs a una empresa que en vengués, i això va significar deixar d’utilitzar-se. Hi ha una quarta solució, la retirada manual de les bosses i cremar-les, però la gran altura a la que estan i la perillositat del seu contacte no la fan viable en la majoria dels casos. És a dir, que per manca d’un interès real, la processionària de cada any va a més. Si ens quedam sense pinars, després seran els plors.
