Un ciutadà, un vot. Tants de vots, tants de regidors o tants de diputats. El vot de tots els ciutadans pesa el mateix i ningú pot imposar la seva voluntat. La grandesa o la pobresa de la democràcia és aquesta, en funció del color del vidre de les ulleres de l’observador. El que passa és que el vot que exercirà la ciutadania està condicionat per molts factors, especialment les campanyes de màrqueting i la percepció que tendrà de la seva seguretat i benestar.
I quan apareix una força mediàtica que té la intenció de generar una nova ideologia política, i per tant un nou partit, es posen en acció les campanyes de màrqueting innovadores, per vendre un nou producte, una nova marca, que la ciutadania veu amb esperança. Això vol dir vots.
Anem a per l’exemple de Podem. A les Eleccions Generals de 2011 aquest partit no existia. El 2015 va obtenir 42 diputats al Congrés, més els 12 d’En Comú Podem, o sigui 54. El 2016 amb unes noves Eleccions Generals baixà a 45. A les d’abril de 2019 es desplomà a 33. A les del novembre de 2019 seguí la seva caiguda en picat fins als 26. I davant l’evidència de la mort de la marca, sorgí la necessitat de treure una marca nova per les mateixes idees, un nom nou i unes noves persones donant la cara: Sumar. A les eleccions de 2023, aquesta coalició de vint-i-vuit partits polítics, en forma de nova marca comercial, va treure 31 diputats, frenà la caiguda i en guanyà 5. Seguirà la seva trajectòria descendent els propers anys o ha trobat finalment la fórmula per perdurar?
Arrossegat per aquest màrqueting a nivell de tot l’Estat, significà que a Manacor en el seu moment de màxim esplendor Podem obtingué un regidor a les legislatures de 2015 i 2019. Però convé recordar que dins la coalició Sumar, un dels 28 partits és Més per Mallorca, per si qualcú ho ha oblidat. Sí, “los pacificadores” com encertadament els ha batejat el fantàstic Miquel Mas des d’aquestes pàgines. Per tant en lloc de dir MES també es pot dir Sumar-Manacor. Però a Més no li interessa gens adoptar aquesta marca de Sumar ni que li relacionin massa, vol mantenir la seva pròpia identitat, la senyera del nacionalisme a Balears. Una doble personalitat difícil: a Balears ser MES i al conjunt d’Espanya ser Sumar. En termes psicològics en diríem trastorn dissociatiu de la identitat. Esperem que no acabi en esquizofrènia.
Ciudadanos va ser un altre experiment interessant. De no existir a les eleccions de 2011 a treure 40 diputats el 2015, 32 el 2016, 57 a l’abril de 2019, 10 al novembre de 2019 i 0 el 2023. Mareja un poc veure com de volàtil pot arribar a ser el vot de la gent. Així i tot, la campanya de màrqueting a nivell de tot Espanya no aconseguí que a Manacor s’arribàs a aconseguir com a mínim un regidor.
I finalment Vox, tenint en compte que les distintes forces d’extrema dreta com Fuerza Nueva o Falange individualment mai havien tengut representació parlamentària a la democràcia, fins que a l’abril de 2019 obtingueren 24 diputats, al novembre de 2019 foren 52 i el 2023 baixaren a 33. Què passarà els propers anys amb ells? Sense cap dubte és una tendència a tota Europa i Estats Units, per tant segurament estam sotmesos a forces i interessos molt poderosos i que escapen de la nostra mà. A Manacor de moment han aconseguit molt més que Podem, tenen 2 regidors.
Els partits “establerts” o “tradicionals” també pateixen alts i baixos, però perduren en el temps i amb el temps es recuperen, i neix l’alternança política, èpoques en les que governa la dreta i altres en les que governa l’esquerra. Una manera d’entendre la societat aporta uns avanços en alguns drets i també coses negatives. La visió contrària implanta uns altres avanços i al mateix temps s’equivoca en altres coses. Les dues alternatives van corregint i rectificant polítiques anteriors, però poc a poc es van consolidant algunes qüestions, de manera que amb els anys es veu l’avanç general, encara que no sigui en línia recta, sinó en ziga-zaga.
I per què una ciutat com Manacor es veu arrossegada a la presència d’aquests nous partits en forma de regidors a la Sala? Idò bàsicament per dos motius: 1) perquè no podem menysprear el poder psicològic dels mitjans de comunicació i les campanyes de màrqueting, i 2) pels oportunistes, les persones que cerquen un trampolí, una plataforma, per llançar-se a la política sense dependre dels partits ja establerts, creant la seva pròpia estructura amb les seves pròpies normes de funcionament.
Clar, quan els oportunistes obtenen el poder i s’hi engaten és quan la ciutadania acaba contemplant escenes tragicòmiques com les viscudes aquests dies a VOX, amb els seus diputats al Parlament de les Illes Balears. I no en parlem de quan els que venien per acabar amb “la casta” s’acaben convertint amb “la súper casta”, amb lluites internes, punyalades, traïcions i batalles d’egos per veure qui la té més grossa. No hi ha cap dubte que això contribueix al desengany de la ciutadania cap a la política i els polítics, quan hauria de servir per fer un poble, una ciutat, una illa o un país millors, un lloc millor on viure.
PD: Em sap greu per l’exregidor d’esquerres que aquests dies passats em va dir que li havia agradat un article meu en el que “no peg als rotgets”. Aquest potser no li agradarà gaire, o sí, ja veurem.
