He passat uns dies a l’estranger i, com sempre, aquestes estades serveixen també per prendre exemple d’algunes coses que a altres llocs es fan molt bé, mentre que a Manacor encara les tenim com a assignatura pendent. És evident que cada país té la seva manera de ser, de veure i d’entendre la vida, i que no tot es pot traslladar d’un lloc a un altre. Però crec que és important plantejar-nos si a les nostres contrades hem establit les mateixes prioritats que en altres indrets del món i, sobretot, si ens convendria fer alguns canvis.
Per començar, la neteja. Pràcticament, a la resta d’Europa no veus ni un paper en terra, ni bosses de plàstic, ni llaunes, ni residus escampats fora dels contenidors. I això no només passa als carrers dels centres urbans, sinó també a les voreres i als marges de les carreteres. Els motius són dos: d’una banda, hi ha menys gent que embruta i que té el costum incívic de tirar residus allà on li ve de gust; de l’altra, en molts països hi ha una recollida i una neteja constants, a diferents hores del dia, que permeten retirar ràpidament allò que ha caigut per descuit, per accident o simplement perquè algú no ha fet les coses com toca.
Però sí que és ver que hi ha diferències significatives entre els països que durant dècades varen quedar a un costat i l’altre del teló d’acer. Als occidentals, els carrers de les capitals solen estar nets en tots els sentits, mentre que als antics països comunistes, com la República Txeca, encara es poden trobar zones on la brutor urbana sembla aferrada als trespols i als frontis. En qualsevol dels dos casos, la situació és molt millor que a Manacor. Tant en uns llocs com en els altres hi ha una consciència més clara que la neteja dels carrers, les places i els espais públics forma part de la qualitat de vida dels ciutadans. Aquí, en canvi, tant els residus com la ronya urbana es poden veure massa sovint per tot arreu.
Un altre àmbit que crida l’atenció és el transport públic. En molts països s’ha sabut fomentar, però sobretot s’ha fet a partir de la qualitat del servei i de la seva capacitat per ser una alternativa real al vehicle particular, no simplement mitjançant la prohibició o la dificultat d’utilitzar el cotxe. Quan el ciutadà disposa d’un transport públic puntual, còmode, freqüent, ben connectat i amb horaris amplis, en molts casos deixa de necessitar el seu propi vehicle per a bona part dels desplaçaments quotidians. Aquesta és probablement una de les lliçons més importants: perquè la gent deixi el cotxe a casa, primer cal oferir-li una alternativa que realment li compensi. No basta dir que hem de reduir el trànsit privat; cal construir les condicions perquè aquesta reducció sigui possible sense perjudicar la mobilitat de les persones.
També és interessant quan viatges observar la manera com moltes ciutats entenen l’espai públic. Les places, els carrers, les voreres i els jardins no són simplement llocs per passar-hi, sinó espais que han de resultar agradables i útils per a la ciutadania. Bancs ben mantinguts, papereres suficients, voreres en condicions, arbres cuidats, zones d’ombra i fonts que donen frescor fan que una ciutat sigui molt més habitable. Són elements que, individualment, poden semblar poca cosa, però que en conjunt marquen una diferència important. És cert que les condicions climàtiques juguen a favor seu. Allà poden disposar d’una gespa espessa amb molta més facilitat que aquí, on en molts espais ens hem de decantar per pedres, escorça, grava o altres solucions estètiques, a més de plantes autòctones i espècies més resistents al nostre clima. Però una cosa no té res a veure amb l’altra. El clima pot condicionar el tipus de jardineria, però no hauria de ser una excusa per tenir zones verdes abandonades o mal mantingudes. En el cas de Manacor, l’exemple paradigmàtic és el safareig de la plaça Ramon Llull, en un deplorable estat, ple de verdet i brutor, on s’ha volgut fer una reforma que no ha resultat eficaç.
I aquesta és, probablement, la qüestió de fons que es repeteix en tots aquests exemples: no basta fer coses, també fa falta mantenir-les. No basta inaugurar una plaça, reformar un safareig, sembrar arbres, o col·locar contenidors. Els espais públics necessiten neteja, manteniment i una planificació continuada. I també necessiten ciutadans disposats a respectar-los. Perquè la responsabilitat no és únicament de l’Ajuntament, administració i ciutadania han d’anar plegats. Però precisament per això les institucions han de donar exemple i posar els mitjans necessaris perquè sigui fàcil mantenir una ciutat neta, cuidada i agradable.
No hem de pretendre convertir Manacor en una ciutat del nord d’Europa, perquè ni el nostre clima, ni la nostra cultura, ni les nostres necessitats són les mateixes. Però sí que podem mirar què fan millor altres ciutats i preguntar-nos per què nosaltres no ho podem fer també. No es tracta d’imitar-ho tot, sinó de quedar-nos amb allò que funciona. Viatjar també serveix per això: per tornar a ca nostra i mirar-la amb uns altres ulls. I quan després de veure com funcionen determinades coses fora, tornam a passejar pels carrers de Manacor, potser hi ha aspectes que ja no podem deixar de veure. I, sobretot, potser també ens hauríem de demanar si no som capaços de fer de Manacor una ciutat una mica més neta, més cuidada i més agradable per a tothom.
