A cada bar hi ha mitja dotzena de seleccionadors nacionals disposats a donar la recepta encertada perquè qualsevol equip, mallorquí, espanyol o estranger, guanyi el partit que veuen en aquell moment per la televisió del local. Les biblioteques públiques s’umplen de llibres d’autors locals als quals institucionalment s’ha de fer cas, pel simple fet de ser del poble, encara que no haguessin llegit massa llibres ells mateixos abans de posar-se a escriure. El que menys t’esperes intenta donar-te una lliçó d’inversió en borsa o en criptomonedes, encara que els coneixements que té d’economia i finances no coincideixen amb el que recordes de la seva joventut. I aquells que un temps tenien com a únic públic els gats del bar, ara es dediquen a ventilar arreu del món les seves reflexions i cabòries (a més de si per a dinar han menjat fideus o paella) a través de les xarxes socials, fotografies incloses.
És l’era de la democràcia inclusiva, l’era en què tothom té carta blanca per dir la seva i quedar com un catedràtic. I si és necessari, per aparentar saber fer un discurs amb propietat, fer ús amagadament de la intel·ligència artificial per redactar correctament i corregir les seves pròpies incoherències. Aquí tothom serveix per a tot, ja no hi ha especialistes, i tothom ho sap tot just demanant al ChatGPT que et faci una anàlisi sobre un determinat tema. Fins i tot aquelles cares enciclopèdies, que a moltes cases es compraren als anys setanta i vuitanta del segle passat, per fer que els seus fills tenguessin a l’abast tot el coneixement humà donant la màxima importància a la formació escolar, han acabat als contenidors de reciclatge de paper (en el millor dels casos). I sense massa lògica han estat substituïdes per la Viquipèdia, una enciclopèdia virtual on qualsevol pot anar afegint informació i corregint les aportacions pròpies o d’altres, i a la que tothom atribueix la veritat absoluta.
Fa uns anys, en una reunió d’una associació cultural manacorina (val més no dir el nom), es debaté el perquè de la seva mala imatge pública. Un dels presents argumentà que per augmentar el prestigi de l’entitat havien d’organitzar una festa on els protagonistes fossin els membres de la junta directiva, que així serien aplaudits per les masses. Front això, amb tota humilitat, un dels majors entre els presents demanà la paraula. Amb total serenitat i l’experiència de molts anys, digué que el prestigi s’adquiria estant vertaderament units i duent bé a terme les seves activitats. Argumentà que l’única solució era saber escoltar les necessitats del poble sense perdre l’esperit fundacional de l’associació, no intentant vendre cap imatge artificial. I abandonà la reunió, decebut.
L’any 1952 hi hagué una investigadora nord-americana, Rosalind Franklin, que feia feina al King’s College de Londres. Feia mesos que duia a terme una tasca meticulosa per perfeccionar les tècniques de laboratori, fins que aconseguí la famosa «Fotografia 51», en la que es podia veure amb una claredat inaudita l’estructura helicoidal de l’ADN. I què aconseguí? Idò senzillament que el seu superior s’apropiàs del descobriment i el compartís amb dos científics de la Universitat de Cambridge, obtenint el Premi Nobel de Medicina el 1962. La investigadora que realment feu el descobriment morí sense cap reconeixement i els tres lladres avui segueixen als altars de la ciència.
En l’extrem oposat, una nina prematura i malaltissa nasqué el 1940, Wilma Rudolf. Quan tengué quatre anys patí poliomielitis, quedant amb la cama esquerra paralitzada, però això no frenà la seva mare, una dona de color i decidida a lluitar contra tot i contra tothom, que no podia donar a la seva filla l’atenció mèdica que necessitava. Per això ella mateixa aprengué com fer-li massatges a aquella cama i aconseguí una vella pròtesi ortopèdica de ferro, fins que en tenir nou anys la seva filla aconseguí caminar sense aquells maleïts ferros. I en la història que es diu que inspirà una part del guió de Forrest Gump, després de caminar es posà a córrer, fins que als Jocs Olímpics de Roma el 1960 es convertí en la primera dona nord-americana en aconseguir tres medalles d’or. Resiliència. La Gasela Negra.
I vostès diran, per què avui aquest ens ha fet aquesta mescla d’històries inconnexes? Hi havia qui esperava que justament aquesta setmana fes un article sobre l’actualitat política i explicàs el meu punt de vista. Je, je, je…
