Fa temps que tenia ganes de contar això, però pas una mica de pena que els meus amables lectors ho considerin avorrit, encara que estic convençut que seria molt important que tothom d’aquestes estimades illes ho tengués ben present. I ja veuran on vull anar a parar al final, però no hi ha més remei que encetar pel començament, i per fer-ho voldria que s’estudiassin les tres fotografies d’aquesta pàgina.
Al Concili de Trento (1545-1561) es disposà que totes les parròquies havien d’inscriure als llibres de baptismes els membres de la seva comunitat. A la Seu de Mallorca això ja es feia des de 1537. Aquest fet que sembla superflu té la seva significació perquè, entre moltes altres dades interessants, també ens permet conèixer una mica els noms de pila que es posaven als infants. La primera imatge és una part de l’índex del llibre de baptismes de la Seu dels anys 1542 a 1547, i hi podem veure noms com Catharina, Damià, Pau, Joan, Sebastià, Pere, Joana, Antoni, Jaume, Gerònim, Miquel i Elisabet.
La segona imatge és passats més de dos-cents anys, de 1764, i també de l’índex d’un llibre de baptismes de la Seu de Mallorca. Aquí s’hi veuen noms com Antoni, Joseph, Elizabet, Anna, Barthomeu, Pere, Jaume, Antonina, Praxedis, Joan, Joana Maria, Miquel, Tereza, etc. Veim com es comencen a introduir noms en castellà, hi apareix un Francisco. Al cap i a la fi, els Decrets de Nova Planta (1701-1719) exercien la seva pressió sobre tots els estaments des de feia algunes dècades, encara que l’Església de Mallorca s’hi resistia amb totes les seves forces.
Però durant el regnat del rei Carles III, l’any 1772 aquest anomenà bisbe de Mallorca a Juan Díaz de la Guerra, un religiós de Jerez de la Frontera que com diu el seu nom vengué a Mallorca a fer la guerra a tot el que feia olor de mallorquí. Prohibí i perseguí el culte a Ramon Llull, així com a Cabrit i Bassa, i el 1773 promulgà un edicte ordenant que tot s’escrivís en castellà, encara que en un primer moment molts capellans s’hi resistiren i no li feren cas. A la Seu mateix, per exemple, es passaren pel forro les ordres, i fins l’any 1777 no acataren. En canvi a la parròquia de Manacor obeïren ipso facto. I és així com a partir d’aquell moment i durant més de 200 anys, a l’Església de Mallorca quasi tot s’escriví en castellà.
Així trobam que els infants batejats a la Seu l’any 1777 d’un dia per l’altre apareixen amb el seu nom oficial inscrit en castellà, com es veu a la tercera fotografia. Allà veim com els noms Lluc, Pere, Antonina, Joana, Sebastià, Antoni, Bernat, Llorenç, Joan i Jaume s’havien transformat en Lucas, Pedro, Antonia, Juana, Sebastián, Antonio, Bernardo, Lorenso, Juan i Jayme, encara que la gent no pronunciava mai aquests noms, evidentment, la gent continuà xerrant en mallorquí i va aprendre a diferenciar bé la seva vida del que deien els papers.
I així hem arribat al segle XXI, al voltant de 250 anys més tard, i tot aquell patrimoni cultural que teníem, moltes persones han decidit contribuir a tirar-lo per la borda, introduint noms propis que res tenen a veure amb la nostra història. Ara és habitual trobar-te famílies amb molts més de vuit llinatges mallorquins que als seus fills els posa noms tan originals com Aura, Laia, Mariona, Jan, Aitor, Joel, Roger, Ariadna, Pol, Nil, Gala… I és que s’ha de ser original i diferent, com si no bastàs posar un nom original al teu ca o la teva moixa, que ara li has de posar també a la teva filla o al teu fill. En qualsevol cas, em mor de ganes de que un dia em presentin un basc que al seu fill li hagi posat Tomeu, o a la seva filla Margalida, perquè ja estic cansat de veure com alguns mallorquins posen noms bascs com Ainhoa o Iker.
