ActualidadEntrevistasNoticias

El pintor i professor de Art-Pastel, Toni Bennassar: «Al novembre vaig enviar e-mails a Miquel Oliver, Núria Hinojosa i Mateu Marcè, i cap d’ells m’ha contestat»

Pep Lluís Veny

Aquesta setmana, ens complau entrevistar a un gran pintor, Toni Bennasar (Manacor, 1973). Des de que ens coneixem, m’ha agradat molt el tipus de persona que és, sempre molt amable -almenys amb jo-, i sempre que li hem demanat col.laboració amb aquesta casa -inclús una temporada va fer una secció fixa- mai no hem tingut un no per resposta, per tant, el sentim com a col.laborador de “Manacor Comarcal”, i de renom.
Amb ell hem volgut parlar, perquè, com dèiem, es tracta d’un dels bons pintors de Manacor, especialista en la pintura al pastel, i té molt per contar sobre aquest món.
Es va graduar en Història de l’Art (2016), i és fundador i director de l’escola de dibuix, pintura al pastel i història de l’art, anomenada “Art-Pastel” (2016). Dos anys després, al 2018, publicà el seu primer llibre, “Historia de la Pintura al Pastel en España” (el primer que es publicava a Espanya sobre aquesta tècnica). També al 2018 fundà la Asociación de Pintores Pastelistas de las Islas Baleares (ASPAIB). Els anys 2014 i 2016 va organitzar a Manacor dues edicions de la ‘Exposición Internacional de Pintura al Pastel’, la qual resultà tot un èxit de participants i visitants.
El seu currículum no acaba aquí, però si seguim així no tindrem entrevista.

Toni Bennasar, al moment en què feiem l’entrevista

– Mem, Toni. Primer de tot, sé que et feia molta il.lusió celebrar al 2019 la tercera edició de la ‘Exposición Internacional de Pintura al Pastel’ a la teva ciutat, però finalment no va poder ser. Motiu o motius?
– El motiu principal va ser perquè no vàrem trobar una sala adient per poder celebrar-ho. Celebrar una exposició internacional, com és clar, implica que vénen artistes de fora, i des del moment en què vénen obres, o les obres i els mateixos artistes, de fora, és una feina complicada. T’has de posar en contacte amb almenys dues associacions (ASPAS d’Oviedo i Pastel Opal de França) i com a mínim una cinquantena d’obres hi participen. Per tant, una sala d’exposicions no massa grossa no basta. A partir d’aquí, jo vaig demanar a l’Ajuntament de Manacor (anterior govern municipal) si tendrien una sala per cedir-mos per poder celebrar la 3a edició, i em varen dir que no tenien cap sala disponible. Ens oferiren la possibilitat de fer-la a la Torre de ses Puntes, però al cap d’un temps em digueren que finalment no se podia fer perquè hi havia formiga blanca a l’edifici i aquest s’havia de tancar. I què va passar? Que vaig haver d’anul.lar l’exposició després de tota la feina feta.
– Hi guanyes res, Toni, amb aquesta exposició internacional?
– Res de res. Molts de mals de cap, però això sí, l’orgull de celebrar una exposició internacional a la meva ciutat i aiximateix poder veure a un grup de grans pintors pintant als carrers de la meva ciutat. Això ja me bastava per estar del tot satisfet. Pensa que tots aquests pintors que hi participen s’ho paguen tot ells, però… no tenim sales. Totes aquestes coses enriqueixen a una ciutat i li dóna vida.
– Trobes molt necessari, idò, que Manacor compti amb més sales d’exposicions…
– Clar que sí. Ho trobo vergonyós, i no una, sino tenir-ne tres, quatre o cinc, de diferents nivells i m2, segons les necessitats, tant dirigit a professionals, com a artistes manacorins novells, i així donar-lis l’oportunitat de mostrar la seva feina. Un municipi que vol ser vist com a capital cultural, necessita tenir unes sales adients.

Toni Bennasar, als seus inicis dins aquest món que tant li agrada

– Segur que el nou govern municipal tendrà en compte el que dius, o no. Esperem que sí. Però ara, Toni, anem als teus inicis, de quan vares passar de les dues rodes (ciclisme) al pinzell…
– Primer de tot te diré que mai de mais m’havia passat pel cap dedicar-me a la pintura. A l’any 1998 jo estava molt obsessionat en guanyar carreres amb la bicicleta, se me donava molt bé, sempre anava davant, guanyava carreres, i pareixia que m’havia de menjar el món. Aspirava a molt dins el món del ciclisme. I arribà un dia en què, en una competició en un circuit tancat a Son Ferriol, vaig caure de la bicicleta. Al moment de la caiguda, en una recta, devia anar a devers 50 per hora, i una roda me va entrar dins una embornal, un cop sec, ses mans me fogiren de la bicicleta, vaig pegar amb l’esquena contra un arbre i em vaig rompre quatre costelles, i una de les costelles me va plegar la pleura del pulmó, una gran quantitat de sang entrà al pulmó, i quasi em vaig asfixiar. Vaig estar 6 ò 7 dies a Cuidats Intensius, després a ca nostra 3 mesos assegut a un balancí, i me varen dir que estaria uns dos anys a poder tornar agafar la bicicleta, ni tan sols per entrenar, i a partir d’aquelles nefastes notícies vaig començar a dibuixar per passar un poc el temps. Vaig veure per televisió que anunciaven un ‘curso de dibujo y pintura’ i li vaig dir a ma mare si me’l podia comprar, i així vaig començar, i amb un llapis vaig començar a fer quatre ‘garabatos’ -perquè això és el que eren-, ja que no en tenia ni idea ni de dibuix ni de pintura, i així anava passant el temps. Però arribà un punt en què m’absorbia molt, passava gust de fer aquell curs, i em vaig ‘clavar’ els deu fascicles d’aquell curs. Fer aquells dibuixos em duien a un altre món. Ja no pensava en el que m’havia passat, amb la lesió. En definitiva, m’ajudava a sentir-me millor. El dibuix i la pintura em van obrir un camp de sensibilitats profundes, com apreciar coses que abans no apreciava, no les veia; em vaig obrir a un món meravellós. No havia mirat abans amb deteniment aquelles flors, aquells paisatges. Em va fer veure que m’havia deixat en aquesta vida moltes coses per disfrutar i viure. Em va fer trobar a jo com a persona. I així, poc a poc, vaig anar perfeccionant. Quan em donaren d’alta, em vaig apuntar a una escola de pintura a Palma, però no amb la intenció de ser un gran pintor, ni molt manco, simplement per espaiar-me, i perquè allò m’agradava. Va ser com si hagués tornat a néixer, i content d’haver tornat a néixer, perquè aquell canvi fou molt més positiu per jo que tot el que havia fet abans damunt la bicicleta.

Pintant un quadre fantàstic, com tot el que pinta

– Qui va ser el teu primer professor?
– En Josep Maria Munar. Ell sobretot feia pintura a l’oli, però també pintura al pastel, i aquella tècnica ‘em va agafar’ del tot, i de fet la…

TOTA L’ENTREVISTA A L’EDICIÓ IMPRESA DE «MANACOR COMARCAL».

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba