ActualidadOpinió

Opinió Josep M. Fuster: UNA LLOSA MOLT PESADA

Josep Maria Fuster
No fa gaire, al llibre ‘Dins la mar gran. Converses amb el fill absent’, reflexionava sobre l’anàlisi de filòsofs reconeguts, com per exemple Savater, respecte del tema de l’ètica. Em preguntava si és avui quelcom vigent, si té vida, encara, dins el pensament i les estructures de qualcú. És una llosa pesada que de qualque manera ens ofega? En realitat, hi ha qui afirma que és només obscur record d’una actitud anacrònica i desusada, d’allò que els grecs estimaven tant, que consideraven tan imprescindible i tan unit al comportament diari de la persona.
Com que aquí no es tracta de resoldre cap qüestió acadèmica i possiblement no manca qui es pregunti què és això de l’ètica, en què consisteix, li podríem dir que, des de sempre se l’ha tengut per allò que fa que cada persona sigui el que és, tal com un mateix ha volgut, com s’ha volgut realitzar. Defugint de tot bagatge teòric, per entendre’ns de forma planera i en llenguatge casolà, prefereixo allunyar-me dels conceptes, i abaixar a les vivències pràctiques per les quals homes i dones, conscients o inconscientment han arribat a ésser el que volien ser, és a dir, s’han cercat una manera de comportament.
Clar que hi ha qui no s’ho ha plantejat mai i no ha pogut decidir res en aquest sentit. Peró hi ha també qui ha fet del tema una qüestió i ha arribat a situacions reals on es fa imprescindible un tipus de comportament propi, una manera de pensar i de ser, amb totes les qualitats i prerrogatives que ser persona implica. I és aquí quan el discerniment pren, sovint, diverses bifurcacions. En una, un gran cartell anuncia: «L’ètica, com recerca d’una forma bona o correcta d’actuar, no existeix. I, suposant que existís, ja no me seria necessària».

Sòcrates


A què es deu una afirmació com aquesta? A que en qualsevol cas, diuen, no serviria en un món on es troba tant de mal, tants desastres de tot tipus; que l’ètica, malgrat el seu llarg bagatge de raonaments, ni ha estat abans ni ho és ara, capaç de superar tot allò que ens perjudica, especialment els mals morals però tampoc els generats per l’home en una societat insolidària. No es pot afirmar, diuen, que en general una cosa és bona o dolenta; si em proporciona quelcom positiu, això és bo. No asseguraven els sofistes que tot és relatiu, que no hi ha res absolut, que res es pot tenir per una veritat?
Més planerament, no ens diu el refranyer que tot depèn del cristall en què se mira, de l’òptica que cada un fa servir? De manera que l’única veritat és la meva, no hi ha «la veritat», tan sols la meva; la que em proporciona plaer, felicitat, benestar… Col·loquialment es diria que la consciència fa de les seves. Però Antonio Machado ho tenia més clar i diu: “Tu verdad? No, la verdad. Y ven conmigo a buscarla, la tuya guárdatela”.
I la llei? La llei és molesta, sobretot la positiva perquè me veig obligat a complir-la so pena d’un càstig també positiu. Encara que me costi molt acceptar que els tribunals no són els meus adversaris, sinó que són respectables, aquesta llei me fa por.
I l’altra llei, la que sols està en la natura i a vegades en allò tan misteriós que anomenam consciència? Pensam que en aquest terreny jo som sobirà. Aquí el poder és meu. Aquí faré el que vulgui sense por al càstig. Cap home ha de venir a jutjar-me. Quina llibertat tan colpidora!
Resulta, però, que aquell que es deixa dirigir per l’egoisme rabiós, no farà mai cas del que Kant anomenava imperatiu categòric; què és això? Vendria a ser com una certa llei universal, que obligaria a tota la humanitat a actuar sempre de tal manera, que cada un desitjàs que els altres, tots els altres sense excepció, anassin per la vida de la mateixa manera que ho feim nosaltres. Queda lloc per l’egoisme? Ben al contrari, sembla que ens du a desitjar tots els béns possibles, no només per a mi, també per als altres. Aquest procedir no pot ésser dolent. Sí ho pot ésser, en canvi, desitjar els béns que no me pertoquen, els que són exclusivament d’altri, propietat de qui els ha creat, cuidat i cultivat. No és convenient que el meu tarannà mal forjat em faci obtenir-los de qualsevol manera. Sense el respecte, sense l’amor imprescindible per a la convivència, rompent tots els llaços de solidaritat.
Jo, jo, jo… Els altres no compten. Surt l’empresari capaç del negoci brut, per acumular riquesa; surt la figura corrupta del pare amb voluntat de privar als companys, en benefici propi o del fill que no necessita robar per viure.
Per què diem que la joventut puja plena de defectes? No és així; aquesta sentència tan sols es pot referir a la part del jovent que ha hagut de sofrir la vulgaritat, la manca de moral o l’enveja dels pares.
A més, quan es perd la fidelitat, es perd també la confiança dels demés. Llavores neix l’home qui menysprea la raó, tant se dóna que es digui Joan, Lurdes, Ricard o Jaumet. I qui fa menyspreu de si mateix menysprea la humanitat. Sòcrates ensenyava que no hi havia persones dolentes, el que hi havia eren persones ignorants. Avui, els diccionaris quan defineixen l’estultícia, que procedeix de la paraula llatina stultus, parlen d’estupidesa en la persona. Així doncs, l’ètica com forma pròpia de l’actuar que alguns s’han proposat, és efectivament una utopia? Si bé l’únic caràcter que interessa, és l’home ètic, aquell en qui es pot confiar. Embafa el negatiu, el destructor, l’egoista, l’egocentrista i codiciós. Hores d’ara, la maldat ja no és ignorància: és estafar, usurpar, espoliar.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba