ActualidadOpinió

OPINIÓ JORDI CALDENTEY: O tots moros, o tots cristians!

Dissabte passat, jo no sabia per què, onsevulla anassin per dins Manacor, sentien un tuf de socarrim que acubava. Me venia de nou que, encara no sortíeu d’una clapa amb aquella pudorassa, com ja entràveu dins una altra, on estàveu a les mateixes.
Me vaig aturar a fer un cafè amb llet allà on sol anar sempre i en vaig sentir un que deia:

  • Avui tots van remoguts. Fan es dia “des xot”.
  • De quin xot? – vaig demanar jo.
  • “Del cordero” – me va respondre.
    Llavors vaig suposar que se referia a un dia assenyalat dins la religió musulmana.
  • Quines poques feines! – vaig dir jo. – Totes ses religions, no podrien adorar cadascuna es seu déu sense fer mal an es animals, que no tenen culpa de res ni tenen res a veure amb cap religió? Es judaïsme, que és sa mare des cristianisme, ja també no tenia altres feines més que matar mèns sempre seguit.
    Amb això que un altre que seia allà devora ens va sentir i s’hi va ficar:
  • Callau, que es descendents des cristians feis ben igual amb so mè de Pasqua. I amb sa porcella de Nadal. (Me va cridar l’atenció que, en lloc de dir ‘es cristians’, li sortís dir “es descendents de cristians”, com si donàs per fet que ja no n’hi ha; però això és una altra qüestió i ara no tenc prou cabuda per entrar-hi).
    Torn posar esment a la conversa, i sent que el qui l’havia moguda diu a l’altre:
  • Però noltros tenim prohibit matar cap animal dins ca nostra. Ja ho provaràs tu, per Nadal o per Pasqua, o en temps de matances, de fer-ne dins ca teva. No estarà deu minuts a venir a veure’t un municipal a demanar-te de què anam.
    I com que això de matar animals m’és per demés, me vaig estimar més no enforinyar-me dins aquella conversa i vaig cercar baratar de tema. Sé que l’alimentació és un tema ben personal de cadascú i que tothom ha de menjar lo que s’estimi més. Així és que matar animals (llevat que un dia tothom se faci vegà) és llei de vida. Per mi trista, però llei de vida al cap i a la fi.
    Però això no lleva una cosa, almanco allà on una societat dugui idea de ser moderna i civilitzada: que és que tocaria haver-hi una normativa que posàs que, a l’hora de llevar la vida a un animal, la hi han de llevar en sec, amb el mínim de patiment possible. I que el menin allà on l’hagin de menar mig entabanat, que ell no ho vegi venir. Perquè no me farà creure ningú que els animals no tenguin sentiments i no s’ho vegin venir, quan els carreguen al camió per dur-los-se’n a matar.
    Me va venir al cap quan jo era al·lot, que era ben normal i corrent, moltes de dematinades d’hivern en temps de matances, sentir grunyir porcs i, fins i tot, veure qualque bassa o qualque regueró de sang davant qualque casa. Disculpau que ara jo remolqui tot això. No m’agrada gens ni mica. Però ho dic perquè, quan vaig haver fet el cafè amb llet, me va venir tot això al cap amb un sentiment agredolç: per una part jo pensava que tenia raó aquell que deia que els “descendents de cristians” almanco no feim aquestes coses a ca nostra, almanco dins el poble. Però tanmateix pensava que no fa tant de temps que sí que ho fèiem, ben igual com ara els “del xot”.
    Dues coses pens jo: Una: que si uns tenim prohibit fer res de tot això, ho han de prohibir ben igual als altres. O tots moros, o tots cristians. (Mai més ben dit). I dues: que allà on una societat vulgui bravejar de civilitzada, oberta, moderna, alegre i tot això, ha de cercar tractar bé els animals. Què vol dir, tractar-los bé? Que visquem d’herba? No, jo no he dit això. Dic que els han de tenir en bones condicions tota la vida. I que, quan els han de llevar la vida, ja ho he dit més amunt: que l’animal sols no se’n temi, si pot esser.
    I sobretot: allà on figuri que som un món civilitzat, jo aboliria totes les pràctiques, tant si figuren religioses com festoses, que consistesquin en fer mal a un animal. Tant si parlam del dia del xot, com si parlam de les tortures de bous, com dels correbous, com d’allò que feien un temps per aquí de fermar una ànnera a un bastó ensabonat i tot això per fer “festa”.
    És que hi ha tantíssimes de maneres agradables a la vida d’adorar Déu (el déu que sigui) i de fer festa! Deixau fer els pobres animals innocents, que no han fet res a ningú!

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba