ActualidadOpinió

OPINIÓ JORDI CALDENTEY: Els metges sí que en fan, de miracles!

Duc la sort de tenir per bon amic el pare d’un al·lot que tenia problemes per fer-se amb els altres nins quan anava a escola i, com que se’n reien (així és el natural de la nostra espècie “intel·ligent”, què hi farem!), com més anava més capficat se trobava a la vida. Fins que va arribar a un punt que hi havia dies que, com si desvariejàs, sentia veus i veia visions que no sentia ni veia ningú pus més que ell. Son pare i sa mare el menaren a cal metge un caramull de vegades, i del metge a un especialista, i va ser així que li diagnosticaren un mal mental que, ara mateix, no sé quin nom té. Aquest mal, temps enrere no tenia tractament. I resultava que, les persones que el patien, les amagaven al corral, les hi fermaven i, fins i tot, les tancaven dins una espècie de gàbia aposta. Avui en dia, en canvi, gràcies als avanços de la medicina, de la psiquiatria i de la psicologia, aquesta malaltia té tractament i, si l’apliquen a les persones que la pateixen, n’hi ha moltes que poden fer vida normal, com és el cas d’aquest al·lot que vos dic, que en conec son pare.
També vos puc dir un altre exemple amb el cas de mon pare, que va patir fa una partida d’anys una malada d’artrosis en el ballador de l’anca. Tant si seia, com si estava dret, com si caminava, com si jeia, el mal el se menjava. Idò bé: gràcies als avanços d’avui en dia, li pogueren fer una espècie d’empelt (una pròtesi, en llenguatge mèdic) tant al ballador de l’anca com a l’os de la cuixa. I ara camina més falaguer que jo mateix. Ben igual li va passar amb una anèmia que li va pegar al cap d’un parell d’anys, una anèmia que ja li havia fetes acabar les forces. També gràcies als avanços de la ciència, li pogueren tractar aquest mal amb un medicament aposta que li injectaren i, a poc a poc, va començar a reviscolar fins que va arribar a tornar poder fer vida normal.
També li he sentit a dir un caramull de vegades que les generacions dels seus padrins, a cinquanta i busques d’anys, començaven a caure’ls ara una dent, ara un queixal, fins que arribava que no podien roegar res que fos una mica sòlid i s’havien de conformar la resta de la vida a menjar sopes o a xuclar brou. Avui en dia, amb els barrams postissos, la gent pot menjar de tot i molt (llevat, com podeu suposar, que precisament això li dugui altres mals que ara no són el cas).
Això mateix podem dir de gent amb cataractes, que un temps s’havia de conformar a veure-hi com més anava més poc, fins a no veure-hi gens; ara, en canvi, amb una operació hi tornen veure ben bé. I això mateix podem dir de l’animalada d’infants que se morien en néixer, o al cap de no gaire temps, com també de mares que perdien la vida amb el naixement de l’infant. Aquest desastre, ara, també gràcies als avanços de la ciència, ha minvat moltíssim fins al punt que per poc ja podem dir que no hi ha mortalitat infantil ni de dones parteres.
I com aquests exemples, en podríem escriure planes i planes, tota la revista, un llibre, una enciclopèdia. I moltes de vegades me deman si valoram així com toca els científics, els metges, les infermeres.


Un temps la gent tenia devoció per sants o santes. Ara adoren artistes de cine, cantants, jugadors de futbol, tennistes, galls de brega d’estudi de televisió, belénestebans, quicomatamoros, i tot això. Alerta: jo no vull desjectar ningú que se sigui fet famós per mèrit propi. La fama, si la s’ha guanyada, enhorabona i ben bé si en treu profit. Però trob que no hi ha dret que, així com tothom sap el nom d’un cantant, d’un artista, d’un futbolista, d’un tennista, no hi hagi ningú que sàpiga el nom d’un metge famós. I ben mirat, un metge sí que en fa de miracles! És als metges, que hauríem de tenir devoció més que a ningú. No ho trobau?

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba