Dijous 12. L’Església dels Dolors plena a vessar. Gairebé tot l’aforament format per joves d’institut, però també famílies, fidels i santantoniers de molts d’anys. Gent dreta als passadissos com feia anys que no es veia. L’objectiu, assajar unes pregàries cantades en llatí, les Completes. I com és possible aquest miracle? El rector s’havia compromès públicament a que qui assistís als dos assajos programats tendria accés reservat a les Completes de Sant Antoni. En treure comptes dels llistats de noms confeccionats amb els assistents al primer assaig en sortiren una mica més de 870.
Diumenge 15. Segon assaig de Completes. L’assistència per l’estil que el dia anterior o fins i tot superior. La trobada s’inicia amb la missa dominical de les vuit. Una celebració mancada de tota dignitat, per la xerrameca constant i les interrupcions en vàries ocasions. Però sura en l’ambient l’esperança de poder oferir a moltes persones la possibilitat de donar-les a conèixer el que és una missa, que poquíssimes vegades han presenciat. Fins i tot aprofitant l’ocasió, s’hauria pogut disposar que els membres de la coral parroquial fessin al micròfon les contestacions pròpies de la litúrgia, per donar-les a conèixer entre els assistents… però no es va fer.
L’esperança és vana. A l’hora de la comunió ja ho diu el celebrant: aquells que han vengut a la missa o que aquesta celebració ha significat res per ells, que combreguin, si han fet la Primera Comunió, la resta que han vengut a l’assaig, que quedin asseguts. La xerrameca augmenta significativament. Una jove diu fort: “No, jo no hi puc anar a menjar, no he combregat! Tu que hi has anat, és bo?”, i li contesten entre rialles: “Té gust de pizza!”. Un altre diu: “Tu on vas? Si no has fet la Comunió!”, “És igual, avui tot val!”, mentre s’esbutzen de riure.
Acabada la missa, Mn. Antoni Amorós Terrassa i el director musical de les Completes, Xavier Gelabert, s’asseuen als escalons del presbiteri amb un micròfon, demanant silenci. El rector inicia la seva al·locució explicant que ha hagut de prendre una decisió que mai hauria volgut haver de prendre, que s’hauria estimat més estar tancat a la presó dos anys abans que fer-ho, però que li han obligat. En resum, que les màximes autoritats d’aquest poble només li permeten reservar lloc dins els Dolors a 600 persones, per motius de seguretat i control d’accessos als portals laterals, i per tant s’han de “purgar” al voltant de tres-cents dels assistents al primer assaig.
L’aforament autoritzat per l’Ajuntament als Dolors durant les Completes és de 1.492 persones, una quantitat sensiblement superior a les 870 del primer assaig. Els sacrificats, si volen, podran anar a pegar-se colzades i empentes al portal major amb els que no han assistit als assajos per intentar entrar. Això sí, anuncien que l’any que ve tendran l’entrada garantida. Una pregària a Déu, prostituïda per una festa massificada, amb assistents que majoritàriament se’n refoten de Déu, assistents que si els Goigs es cantassin a la plaça del Palau, on esperàs la Banda de Música la finalització de les Completes, no tendrien el més mínim interès en entrar dins l’església per cantar en llatí, a més de poder-se recuperar l’antic ofici solemne que ja es va haver de suprimir fa anys per la nul·la dignitat amb què se celebrava.
El rector anuncia, micròfon en mà, que el mètode escollit per “la purga” és el sorteig per número de DNI. Els assistents que tenguin el document que comenci per 4162, 4163 i 4169 queden exclosos. De cop i volta el públic s’aixeca, l’espai central front al presbiteri s’omple de joves demanant explicacions, queixant-se, i el rector es retira fortament afectat. El públic envaeix el presbiteri. Queden excloses joves que assistien als assajos i a Completes des de que eren infants, amb les conseqüents llàgrimes. El director musical pren la paraula i demana silenci. Intenta argumentar que aquesta decisió ha estat imposada per les autoritats municipals i que si qualcú hi té res a dir “ja sap on ha d’anar a queixar-se”. Aquestes paraules provoquen que molts de joves surtin de l’església i es corre la veu dins el temple que s’han dirigit a la casa particular del batle Miquel Oliver per manifestar-se.
Mentrestant, dins l’església el director musical intenta aconseguir una mica de silenci per fer un breu, trist i pobre assaig de les Completes. Acabat aquest, compareix de nou el rector per anunciar que es donaran els tiquets que permetran l’entrada. Els que tenguin llinatge de la A a la F l’han de recollir al portal de la Puríssima, fins a la M a la nau central i fins la Z al portal del Sant Crist. A més, l’endemà a les Completes, els que tendran els llinatges a la primera meitat de l’alfabet entraran per la Puríssima i l’altra meitat pel Sant Crist. Tornen les queixes, famílies dividides, grups d’amistats separats. Apareix el cas sagnant d’una mare amb la seva filla de deu o onze anys, amb inicials dels llinatges que no els permeten entrar pel mateix portal, és a dir que una nina haurà de fer coa i entrar tota sola un dia així, i estar-hi més de dues hores, perquè a més una vegada dins no es podrà reunir amb la seva mare, perquè l’església aquest dia està tan plena que no es poden moure i les zones sectoritzades i vigilades per impedir el trànsit de persones d’una part a l’altra.
Es comencen a repartir els tiquets a les tres parts de l’església indicades pel rector, amb la presència del cap de la Policia Nacional acompanyat d’un agent uniformat, amb pistola, porra i armilla antibales, que vigila que tot transcorri ordenadament. Mentre es fa això, circula també la notícia que el batle ja ha publicat a les seves xarxes socials un comunicat, dient que el mètode elegit per “purgar” assistents l’ha elegit el rector unilateralment i sense comunicar-ho als cossos de seguretat, al mateix temps que critica a Xavier Gelabert per les seves paraules. Molts dels presents al temple ho llegeixen als seus mòbils.
No assenyalaré amb el dit als culpables. N’hi ha més d’un. Però sí diré que ha estat un dels dies més trists que he viscut dins una església. No m’hauria esperat mai ser testimoni d’una injustícia així. Comentari d’un jove: “Sort que a jo no m’han tret defora, perquè no hauria tornat trepitjar l’església en tota la meva vida”. Estic convençut que aquesta vetlada s’han fabricat 500 anti-catòlics. Vergonyós!
