Cada persona és un món, i tothom ha de fer el que vulgui, està ben clar. És intolerància exigir que les altres persones comparteixin cegament la teva manera de veure i fer les coses. És antidemocràtic criticar a qui no ho veu igual que tu. Algunes persones aspiren a fer la seva vida tranquil·lament, sense ficar-se en la vida dels altres i sense que ningú es fiqui en la seva. Altres persones, en canvi, tenen la necessitat de participar de la vida social, cultural o política del seu poble. I tant una opció com l’altra són igualment respectables, vàlides i defensables.
Però sí que és gràcies a les persones que es dediquen a organitzar activitats per les que senten passió, que altres en poden gaudir. Algunes persones dediquen part del seu temps a organitzar una exposició, un concert, una processó, una prova esportiva, unes festes populars, a fer una obra de teatre… i ho fan restant aquest temps a les persones que més estimen, perquè ho gaudeixen i perquè creuen que aquestes activitats s’han de fer, i que qualcú s’ha d’ocupar de fer-les.
Les administracions públiques no poden arribar per tot, i sense el voluntariat de tantes i tantes persones que generen activitats i vertebren les associacions culturals, esportives, religioses, veïnals, etc., la vida de qualsevol poble seria molt més pobre, més trista, més grisa. No crec de cap de les maneres que un ajuntament hagi d’encarregar-se de totes les activitats d’un municipi, és bo que siguin les mateixes persones interessades en alguna qüestió les que s’agrupin en associacions per defensar els seus interessos, i sol·licitin la col·laboració material, administrativa o econòmica de les entitats públiques. Al cap i a la fi és una forma de fomentar la democràcia des de la base social.
I crec que l’obligació de les administracions és ser sensibles a aquestes demandes, a més d’agrair la feina desinteressada de tantes persones que dinamitzen la societat. En canvi, les associacions normalment es troben amb nombroses traves per dur a terme les activitats que proposen, traves que desanimen a més d’un a seguir dedicant el seu temps en una cosa on no hi té res a guanyar i sí molt a perdre. Per exemple, aquella associació de mares i pares d’un col·legi de Manacor que es queixa des de fa més de 10 anys que té un depòsit subterrani de gasoil condemnat a la seva escola, sense descontaminar i molt probablement amb fuites, quan els terrenys i la construcció són municipals i la gestió autonòmica. O per exemple aquella associació esportiva que demana poder organitzar una competició a l’aire lliure, que no implica tallar cap carrer ni accedir a cap espai natural d’especial protecció, però que no té capacitat per envestir tota la paperassa que se li exigeix. O també aquella entitat que vol fer una exposició però no pot disposar de cap espai municipal per fer-ho, perquè l’Ajuntament no en té cap disponible.
Crec que tots tenim l’obligació d’agrair a les persones que fan aquestes coses, i que ho segueixen intentant, encara que es trobin amb tants inconvenients. I encara que aquests voluntaris i membres d’associacions no ho fan perquè els ho agraeixin, ni per figurera, ni per guanyar-hi res, sinó perquè hi creuen. I també crec que entre tots hem d’exigir a les administracions públiques que donin el suport necessari perquè tots aquests esforços no es perdin.
La recent pandèmia que hem viscut ha suposat un sotrac important per les associacions, especialment per les de majors. Però els darrers estudis sociològics ens mostren com el confinament ens ha afectat en un aspecte menys visible: ha disminuït la participació en les associacions culturals, veïnals i de famílies d’alumnes, i en canvi, les associacions esportives, les de malalts, les de consumidors i les d’ajuda social n’han sortit enfortides. S’ha produït un cert canvi.
A molta gent li agrada anar a veure les processons de Setmana Santa, o les corregudes de l’anell a cavall de les festes de Sant Jaume, o les Beneïdes de Sant Antoni, o una prova d’agility d’aquests cans tan ben ensinistrats, o una obra de teatre d’un grup amateur, però darrere això hi ha molts voluntaris que ho fan possible, i sense els quals tot això no existiria, i Manacor ens agradaria menys. Per la meva part, jo els don les gràcies de forma sincera i a la vegada humil.
Finalment, una forma més de fer coses per la societat és (o hauria de ser) la política. Ja ho he dit moltes vegades, però no em cansaré: fent un paral·lelisme amb el món associatiu, qui s’hi dedica hauria de ser capaç de deixar de banda els seus interessos personals i actuar per l’interès general i el bé comú, fidel i atent al que necessiten i desitgen la majoria dels ciutadans, i esforçant-se en el diàleg encara que s’hagi de cedir en ocasions o admetre que s’han equivocat. A que a tots ens venen a la ment uns quants exemples de polítics que han fet el contrari, d’actualitat aquestes setmanes?
