La veu del poble

OPINIÓ GABRIEL BARCELÓ: La veu del silenci

Gabriel Barceló

Aquests dies passats hem pogut contemplar com els nostres edils s’esforcen en empiular els carrers de la nostra ciutat amb grans penjolls de tots els colors, per tal — em diuen— de reanimar el comerç local i endolcir la remuntada del retorn a la normalitat perduda amb motiu de la ja pesant monotonia de la pandèmia. Bona manera, sens dubte, per alegrar-nos la primavera —tan eixuta com poques n’hem conegudes de molts anys ençà. Tot els sigui enhorabona, puix això ens demostra que no romanen inactius a la poltrona, malgrat les difícils circumstàncies que passen ells i passam tots plegats.
Diuen que cada poble mostra o exhibeix la seva història a les plaques dels carreres i als monuments de les seves places i jardins. Manacor no n’és una excepció, però ha caminat molt tira-tira en aquest aspecte i li queda molt camí a recórrer per parlar-nos a voler dels nostres artistes, metges, herois i heroïnes. I no és perquè n’estiguem mancats de models de ciutadans exemplars. Més bé, tot al contrari: hi veiem, molt millor, l’adhesió als de la cultura castellana, relíquia evident de l’època del franquisme unificador i constructor de l’Espiritu Nacional que s’hagueren d’empassar les generacions d’estudiants dels quaranta llargs anys de la postguerra i altres tants de la transició. Certament s’han esborrats noms de militars, de polítics i de proeses bèl•liques, però ben pocs dels altres ingredients culturals de l’espanyolització, com són els dels literats, artistes, músics, pintors, actors, fins i tot esportistes… “Manacor és España” com bé podria pregonar la senyora i penyora de la Comunitat “centralitzadora” de Madrid.
Els qui ja arrossegam els peus i caminam amb gaiato, hem vist passar molts de batles i altres tants regidors de cultura —i algun d’incultura— d’aquesta vila descambuixada que en diuen pomposament «la capital de Llevant». Hem vist com han passat a l’altra vida ciutadans de primera que l’han feta més digna, més culta, més rica, i que han esborrat aquella dita, tan enganyifa, de “l’or passat per Manacor”. Hem vist com les nostres revistes setmanals i quinzenals han donat, adesiara, compte del traspàs definitiu, fins i tot amb miscel•lànies i biografies ben argumentades que han demostrat amb escreix les virtuts i aportacions valuoses dels nostres autèntics enamorats de la nostra identitat. Hem sentit —i escoltat— promeses de primeres autoritats locals de rendir-los homenatge i després ja no se n’han recordat pus del que prometeren en públic… El silenci ha clamat, a veus, el seu oblit.
Crec que, ara que Manacor es vesteix de gala davant les pròximes Fires i Festes de Primavera, es veuria amb bons ulls que unes quantes plaques que encara perduren d’il•lustres d’allà deçà el Ponent —pensam en el Cid, Don Pelayo, Espronceda, Fray Luís de León, García Lorca, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Lope de Vega, Murillo, Quevedo, Velázquez, i bastants més— es substituïssin per altres dedicades a recordar els nostres, tan valuosos com els dels veïns. O creieu, amic lector, que els ponentins entronitzaran mai allà els d’aquí en franca correspondència? Facem camí, com més aviat millor, abans que el silenci tanqui definitivament la boca, una vegada més.

Mostrar más

Publicaciones relacionadas

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Botón volver arriba