Damià Duran
Amb la proliferació d’investigacions que s’han practicat durant els segles XX i XXI respecte de Manacor, ja podem assegurar que Manacor capital és observable com un totviu que ha recorregut una determinada història, la seva, la nostra.
Tot i que ens manquen estudis sobre una aproximació més precisa, l’esdevenir de Manacor com a potencial de recursos humans, dotació de serveis, d’opcions comercials i industrials, mostra a les clares la seva voluntat de correspondre com cal a ser la capital de Llevant, un títol no oficial que la premsa provincial i la televisió autonòmica fan servir per a citar, adesiara, la població més gran d’aquest indret mallorquí.
Em pregunt, però, a partir de quan fou possible aquest creixement i, sobretot, el reconeixement dels altres pobles de la comarca com entitat principal, no com adominant, puix no es tracta d’una capital administrativa sobre la resta de poblacions de la comarca, sinó d’un centre atractiu i acollidor, obert a necessitats dels habitants perifèrics que la visiten sovint. Don per ben assentat que cada poble té la seva personalitat i en aquest sentit, Manacor no és més que Sant Llorenç des Cardassar, ni Son Servera, Artà o Felanitx, per exemple.
Es correcte pensar que cada capital s’ha fet entitat major segons els esdeveniments històrics que li ha tocat viure: òbviament per l’empenta de reformes internes, considerades necessàries, però també d’altres innovacions que responen a un esperit d’abast més ample. Un tarannà que en el cas de Manacor, observam per primera vegada, tal volta, en la denominada Exposición Balear Agrícola y Pecuaria de Manacor (setembre 1897).
L’èxit d’aquella mostra no tan sols va consistir en l’exhibició de productes locals, sinó que s’enriquí amb l’aportació que feren determinats pobles veïns. Aquesta contribució, en el seu conjunt, donà com a resultat tot un reguitzell de singulars generoses paradetes a l’interior de la ciutat: varietats de blat, d’ordi, diferents exemplars de figuera… i de moltes altres espècies que, en total, significaren l’arreplec més cabalós de l’agricultura i ramaderia mallorquines. La força col.lectiva de Llevant va triomfar superant les diferències administratives i adormí, potser, algunes velles rancúnies. Manacor donà un salt qualitatiu reconegut pels habitants de la comarca de llevant.
Un altre símptoma d’agregació i d’innovació sorgí l’any 1907 amb la celebració a Manacor del X Congrés de la Federació Agrícola Catalana-Balear. Les propostes més significatives foren la d’impulsar l’agricultura, obrir nous horitzons, fer avenços reals i vigoritzar l’empenta de nous coneixements per a modernitzar les pràctiques agràries.
El canonge de Santa Cirga, Antoni M. Alcover, en la sessió inaugural parlà sobre quins eren els objectius de la Federació: «[…] Pegar una bona empenta en el conreu dels arbres fruiters i d’alsar i enardir l’ànima col.lectiva d’aquesta terra, donant-li consciència de si mateixa […]. Endavant fills de la pàtria! A treballar, a procurar promoure el bé públic, els grans, els sagrats interessos de l’Agricultura». Bernat Pujades, president aleshores del Sindicat Agrícola de Manacor, tingué, també, una intervenció ben compromesa: «Salut germans de la noble Catalunya.» «[…] Mos heu aidat a despertar energies adormides que se desplegaran!».
Opín, d’altra banda, que la construcció d’un centre rellevant no depèn tan sols dels grans esdeveniments, sinó del dia a dia, de la força del poble que hi treballa, de gent anònima, que aixecant el nivell de vida propi i l’economia domèstica, forma un teixit de convivència més poderós. Un factor de creixement col.lectiu que trobam en la dona obrera que fabricava perles. L’objecte fou el de guanyar uns diners d’una manera regulada i donar estabilitat a l’economia familiar. Val a dir, també, que el progrés del sector de la fusta dels anys 1970-1980, actuà com a palanca gremial de signe amplificador arreu de l’illa.
Bé que Manacor ja havia demostrat la voluntat d’engrandiment, faltava potser, un reconeixement singular, més compartit encara que l’Exposició de 1897 pels pobles de Llevant. I això es va aconseguir amb la creació de l’Hospital Comarcal els anys 1980. Josep Mateos i Josep M. Salom, a ‘L’Hospital de Manacor, l’aspiració d’una comarca’ (edició de 1998), ens mostren d’una manera contundent com Manacor es convertí en la seu d’un centre de salut ambiciós que resolgués els problemes més preocupants de la zona: la distància amb Palma i l’ampliació de serveis sanitaris.
A la gran marxa humana cap a la capital de l’Illa de 1987, manifestació que reclamava els drets a tenir un hospital propi i solvent, no tan sols hi concorregueren molts de manacorins, sinó gent interessada procedent de Santanyí, Ariany, Sant Joan, Artà, Felanitx… com un sol crit, un sol prec, una sola i determinada voluntat.
Hi ha hagut altres progressos i ampliacions de serveis posteriors que han vengut a consolidar Manacor com a capital, un centre neuràlgic important, voluntat dels manacorins, sense dubte, però també mèrit indiscutible de molts habitants de la comarca.
