Damià Duran
Quina fou la veu primera, la de l’impuls emprenedor? S’atribueixen a Joan Crespí les següents paraules de 5 de febrer de 1521. Aquest dia Crespí, un dels cabdills de la revolta, convocà a la seu social dels paraires de Ciutat, els menestrals i majordoms de diferents oficis i gremis per tal d’encoratjar-los al programa de reformes i, sobretot, a no tenir por a demanar el que consideraven just: “[…] Digau-me tots, fins quan hem de viure tan agreujats i sofrir tants oprobis d’aquests cavallerats i homes d’honor, els hauria de bastar despullar amb tirania els nostres béns [però] a més ens volen maltractar, i la causa és perquè no consentim i no callam les seves males obres, perquè no dissimulam les seves maldats. Essent nosaltres homes honrats ens volen oprimir perquè som pobres.”
La crida a la rebel·lió de Joan Crespí responia al convenciment general, sobretot de menestrals i pagesos, que tots units (agermanats) havien de combatre l’ofegament i menyspreu que patien la majoria de pobles de Mallorca, anomenats Part Forana, entre ells Manacor. I ho havien de fer amb força, ja que els altres intents havien fracassat. Aviat el to cavalleresc de l’arenga de Crespí s’encarnà com a resposta pràctica de la societat mallorquina. Així que pel coratge, per l’ànim inquiet de reformes que ja existia, era arribada l’hora de preparar-se per a la confrontació armada. Els manacorins i la resta de pobles es mentalitzaren per defensar allò que consideraven els seus drets, una decisió que podia costar la vida.
I així, a ras de terra, podem preguntar-nos si la revolta fou una decisió intel·ligent. La resposta: fou més bé una obligació desesperant. Res d’eufòria i sí molta valentia. Els manacorins, tant com la resta, que es disposaven a entrar en conflicte, ignoraven allò més elemental en el maneig de les armes. No havien passat per un reclutament. Recordem que eren teixidors de li, puraires, teixidors de llana, ferrers, fusters, llauradors, jornalers… La desproporció amb l’exèrcit de Gurrea, dotat de més armament, soldats i sentit de l’estratègia, era contundent.
Paga la pena posar en valor la voluntat de servei per a la seva família, per a si mateixos i la comunitat manacorina, dels que partiren. Lleials a l’esperit de reforma que pretenien, no es rendiren mai. Pens que defensar a tan alt preu unes reivindicacions, les seves, fou un acte que cal mencionar d’extraordinari. Una resolució tan ferma necessita el compromis més profund, la desesperació que invoca les forces més elementals, el fons dormit es rebel·là fregant l’heroïcitat, vivint el dolor de la tragèdia.
Els agermanats consideraven que el poder de l’illa (virrei, oligarques, mercaders solvents, ciutadans nobles, etc.), com estructura dominant, era opressora i abusiva des de molts anys enrere, que ofegava tant la dignitat i drets elementals de la classe baixa que era arribada l’hora d’imposar reivindicacions amb rotunditat.
Sabem que els revoltosos agermanats foren pobres. A Manacor molts d’ells no tenien res; altres, 100 lliures en béns, 300 com a molt; és a dir, el preu d’una caseta, uns trossos de terra, poca cosa més. Mentrestant el valor mínim que s’atribuïa a una possessió senyorial d’una certa importància, no baixava de 1.500 lliures.
Recordem que els agermanats perderen totes les batalles de 1522: Pollença, Son Fornari (sa Pobla) i Rafalgarcés (Inca). La tragèdia finalitzà amb una multitud de morts en combat, alguns foren penjats pels arbres ran de camí com escarni, un altre grup el constituïren els executats, etc.
Vençuts i deprimits, aquell coratge, abans tan encès, esdevingué profunda tristesa i submissió. Els supervivents abaixaren tant la veu que no volgueren ni tan sols narrar el que havia passat. No s’han trobat glossats, contes, relats… que portin la firma de cap revoltós. La frustració fou tan immensa que les reivindicacions perderen tota força. Les dones agermanades que havien defensat amb ímpetu el programa de reformes foren acusades de “muller de mala intenció y llengua”, de “persona perversa”, de muller que “excitava a matar”, de “perversa y sermonadora”, entre altres qualificatius semblants.
Per més befa, els cronistes que escriviren la història dels vencedors, donaren una versió partidista i falsa dels fets, però agradable als poderosos. S’imposà de nou el criteri absolutista del poder tot dient que la rebel·lió era cosa de “la gente plebeya de Mallorca.” Un dels cronistes digué més: “[…] en el año 1521… se conmovió en este reino una detestable y abominable conjuración por la gente popular contra el estado militar y los hombres de honor.” Aquells mateixos historiadors predicaren que fou l’alçament d’un poble sense seny, així que les viles de Mallorca, llevat d’Alcúdia, “[…] quedaron contaminadas e inficionadas de esta peste perniciosa.”
La conseqüència de les derrotes i la versió hipòcrita de la història desmoralitzà totes les iniciatives agermanades. El silenci que esdevingué fou definitiu. Als documents de l’Arxiu Municipal de Manacor de finals del segle XVI no queda ni rastre d’aquells rebels, i sí, en canvi, es parlava dels pobres de la Vila com si fossin molts. A primeria del segle XVII, 85 anys després dels fets revoltosos, observam que els jurats (regidors) de la Universitat de Manacor (Ajuntament) fan d’altaveu d’aquells miserables que demanaven blat, un plat de sopa o vestit.
El 15 d’agost de 1605, els jurats de la nostra vila reconeixen: “[…] tot Manacor nos murmura y havem que si no compram [blat] se nos murmurà més”. El 1607 comenten: “[…] com vosses mercès saben la gent no té ningun genero de llavors per haver de sembrar, lo que es en grandissim dany […]”. Frase que significa que els pobres (descendents dels agermanats), a punt de començar l’hivern, ja s’havien menjat tot el blat de l’anterior collita (feta a l’estiu), així que no tenien blat ni tan sols per sembrar. Els jurats pensaren: “Si no poden sembrar, no haurà collita, més fam per l’any vinent, i ara mateix com la calmarem, a la fam?.”
En alguns moments dels segles posteriors a la revolta, els pobres de Manacor sumaren entre 3.000 i 4.000 persones. Vingueren sequeres, menjaren pa molt negre, blat mesclat amb ordi (mestall), acceptaren a la força jornals a baix preu, estigueren a l’atur, foren austers i humiliats pel règim dominant, se sotmeteren al poder i fins i tot adularen reis, virreis, prínceps, autoritats eclesiàstiques… sense intentar cap reforma del sistema que els oprimia. El poble perdé tota memòria dels agermanats.
És així que el fet de recobrar la seva veu, segons ho demana l’OCB de Manacor, ens sembla una oportunitat magnífica per a honorar-los.
