A la fi els ha esclatat en públic el tema de l’habitatge! Era ben hora. Mentre el problema el patesquin els petits propietaris en silenci, l’Estat se’n fot, perquè el mal no se veu: un que té un okupa, un que no pot treure defora un llogater que fa anys que no paga el lloguer, o que li fa destrossa, tot això, del carrer no se veu. Només ho veu l’amo. L’Estat va ben falaguer a l’hora de fer-li pagar imposts de renda per lloguer, imposts de patrimoni, imposts de successions, imposts municipals, imposts de permisos per reformes, imposts de plusvàlues i tot això. Just que l’amo boti d’un dia el termini per pagar, l’endemà, ben eficienta, l’administració ja li entaferra el recàrrec, ben puntual. Ara bé: el dia que és el propietari el qui ha de menester l’autoritat l’Estat, vénc a dir la policia i la justícia, per treure un okupa defora, o per treure’n un que no vol pagar el lloguer maldament pugui, llavors l’autoritat de l’Estat descompareix: l’amo, que prengui una tassa de camamil·la i que se posi tranquil. Que tengui paciència. Que s’arregli. Que cerqui un misser i el pagui de la seva butxaca. I mentrestant, aquells anys que el propietari no disposa de ca seva, l’Estat no té cap maldecap ni un dels que li pertoquen, que són assegurar que no hi hagi gent que jegui pel carrer.
En canvi, si n’hi ha que han de jeure dins una caravana, o dins una tenda de campanya, com que allò tothom ho veu, en aquest cas sí que surt tot d’una l’autoritat de l’Estat. Quan la gent ho veu, sí que fan via a fer partir la caravana o a llevar la tenda de campanya d’enmig.
No s’havia vist mai que un que fa feina no se pugui fer una casa. O, si hi havia qualque cas, sempre hi havia el tocar mare d’anar a lloguer. Però és que ara ja ni això.
A Barcelona hi ha hagut el cas de N’Olga, que feia 36 anys que pagava la Seguretat Social, que de cop se va veure separada, amb dues filles, hipotecada i amb el moneiot que no volia saber res d’ella ni de les filles ni de l’hipoteca. Per afegitó, al cap d’un temps va perdre la feina. Aviat va haver de triar entre pagar hipoteca o donar menjar a les dues nines. Va triar això mateix, com és normal. I el banc la va estrènyer fins a enviar-la a jeure al carrer (cosa que no han haguda de fer els banquers amb els 68.000 milions d’euros que encara deuen a l’Estat per mor del rescat que els varen haver de fer el temps d’En Rajoy). La qüestió és que N’Olga, desesperada de tot, va suplicar una sortida als diputats catalans l’any 2024. Els va fer sebre que ja pensava en llevar-se la vida. A les seves «senyories», per una orella els va entrar i per l’altra els va sortir. La deixaren belar. I dia 7 de setembre passat, ho va fer tenir vera: se’n va anar aposta d’aquest món.
Com que els mitjans catalans, com els mallorquins, no tenen ni un polset de criteri propi i no fan més que d’arrossegalls dels mitjans madrilenys, com que aquests no en parlaren, els altres tampoc. Sí que han seguit, i ben de prop, tot el rebombori de Na Mari Carmen, que era de Madrid. Una doneta que, com N’Olga, era ben igual de plànyer, m’heu d’entendre. Així és que resulta que la desesperació d’una persona per una casa té molta d’importància, o no gaire, o no gens, segons si el domicili és capital d’estat o només de província conquistada.
No crec en aquesta batalla de bons i dolents que ara ens conten. Jo planc tothom qui no pot tenir un ca seva ni fent feina. I planc un petit propietari que no pugui disposar de ca seva quan l’ha de menester, o no cobra o li fan destrossa. Si no fan via a cercar un equilibri entre les dues parts, ja en poden fer, de decrets i de lleis: no en trauran aguller. Faran retxes dins l’aigua. Quina poca votera que fan tots!
