Simplificant moltíssim, l’agricultura només es pot fer de dues maneres: utilitzant totes les eines disponibles per tenir la màxima producció esperant aconseguir un preu competitiu al mercat (reg, tot tipus d’adobs permesos, tots els fitosanitaris permesos…) o fent una agricultura respectuosa amb el medi ambient intentant crear aliments el més naturals possibles encara que amb una producció menor i normalment un preu més alt (agricultura ecològica i altres opcions).
Una gran part de la població no es pot permetre pagar agricultura ecològica i sostenible, perquè arriba justet justet a fi de mes, si arriba. La Unió Europea i tots els països que la integren tenen la responsabilitat de procurar que tota la població pugui adquirir els aliments necessaris, no es pot prescindir de la primera opció de cap manera, no hem de ser hipòcrites ni il·lusos. Per tant la idea és que les administracions sanitàries avancin almanco tan aviat com la indústria dels adobs i els fitosanitaris en la recerca sobre els efectes negatius que aquests puguin tenir tant en els humans com en el medi ambient. I si es troba el més mínim efecte advers, prohibir la seva fabricació i comercialització abans que es produeixi, inspeccionar i sancionar.
Fins aquí tot és ideal i utòpic, però la realitat és ben diferent. El temps que passa entre la comercialització d’un nou producte i el descobriment d’efectes perjudicials en ocasions és d’anys. La prohibició de la comercialització evita immediatament el seu ús dins la Unió Europea, però està permesa la fabricació d’aquests productes prohibits i la seva venda a tercers països amb un simple “consentiment informat”, tercers països que després vendran els seus productes agraris als països de la Unió Europea, amb la tranquil·litat que només s’analitza una petitíssima part del que Europa importa (es parla d’un 0,1%). D’aquests fitosanitaris se’n diuen pesticides bumerang. I el que no es pot creure de cap manera és que els països en vies de desenvolupament faran cap inspecció ni prohibiran cap producte que els permeti millorar la seva producció, encara que siguin adobs o fitosanitaris que Europa qualifica de perillosos i ha prohibit.
Per exemple, a Europa es prohibí el clorprofam, antigerminant de les patates, però Marroc el continua utilitzant i després ven el producte a Europa. Empresaris espanyols que han vist el negoci, han invertit allà creant explotacions agràries que poden produir patates amb menys restriccions legals, i després vendre els seus productes aquí, on no els podrien haver produït amb els fitosanitaris i adobs utilitzats. A més, no es pot obviar que allà utilitzaran mà d’obra baratíssima, el salari mínim interprofessional a Espanya avui és de 1.134 €, mentre que a Marroc és de 288,35 €, si és que l’arriben a pagar. El cas de la tomàtiga marroquí és similar, i no només l’exporta a Europa, també als països subsaharians. La Unió Europea signà un acord d’associació amb el Marroc, mitjançant el qual les seves tomàtigues són d’importació prioritària. Allà es produeix la tomàtiga per un cost de 10 a 12 cèntims el quilo, en canvi a Espanya li costa al pagès entre 25 i 40 cèntims el quilo. La Unió Europea no permet que els pagesos europeus utilitzin Clorpirifos, Procimidona, dicloropropè, clorpicrina i una cinquantena més de productes, però a Marroc estan permesos. Tant el govern d’Espanya com la Unió Europea li donen molts milions d’euros al Marroc, Mauritània i altres països, com ajuda al desenvolupament, perquè produeixin patates, tomàtigues, cebes…, doblers que acaben en una competència deslleial als propis productors europeus, amb el consentiment de la Unió Europea.
Aquests dies s’ha donat la xifra de que a Balears fa uns vint anys al voltant d’un 50% de la fruita i verdura que es consumia es produïa aquí, i ara no arriba al 15%. És necessari que l’administració ofereixi i prestigiï una marca de qualitat basada en productes de quilòmetre zero, o sigui, fets aquí. Una marca que estigui lligada a una estricta normativa i a la que es puguin adherir restaurants, cafeteries, menjadors escolars, companyies hoteleres i qualsevol empresa que faci feina amb aliments. I que això puntuï moltíssim o sigui imprescindible per a l’obtenció de permisos per tenir terrasses ocupant els carrers, per a concursar en contractes o concessions de les administracions públiques (“xiringuitos” de platja, cafeteries en edificis públics, menjadors escolars, càterings…), per obtenir beneficis fiscals o per participar en esdeveniments puntuals (“tardeos”, barres al carrer per les festes, fires, mercats…). I que hi hagués uns serveis d’inspecció suficients, clar.
En lloc d’això, els darrers anys a Espanya la burocràcia ha augmentat exponencialment, fins a l’absurd d’haver de dur una cartilla digital agrícola amb fotos dels cultius, geo-localitzades, quan en moltes zones agrícoles d’Espanya no hi ha cobertura per als mòbils. No té ni cap ni peus. Haver-se de dedicar a la paperassa en lloc de fer feina de pagesos és una de les principals queixes del sector, el govern d’en Sánchez ha decidit que aquí tothom ha de tenir firma digital i ser tècnic informàtic, o no pots moure un dit. Ah, i també ha dit que els que protesten són de la “fachosfera”, i surt n’Unai Sordo (secretari general de CCOO) dient que “aquestes manifestacions són empresarials, no són treballadors”, i després diran que els sindicats no estan en nòmina del govern d’esquerres.
I si a damunt no plou, l’aigua que surt de les depuradores no es reutilitza en fer basses de reg sinó que es tira a torrents o la mar, la diferència entre el que cobra el pagès pels seus productes i el preu al que es venen als supermercats és de més d’un 300%, el preu dels combustibles està pels ennigulats i su Sanchidad Don Pedro es queda tan ample havent fet una Llei de la cadena alimentària (16/2021) que més de dos anys després es veu que no ha servit absolutament per res… A qualcú li estranya que els pagesos estiguin emprenyats?
