En Manolo conta que va ser foraster fins els vint anys. Després es va fer mallorquí. Dijous passat va sortir emocionat de l’Auditori el dia del Reconeixement de Mèrits als Joves de Mallorca per la Llengua. I és que la bona feina i dilatada experiència de l’Escola de Mallorquí, amb la imprescindible ajuda de Joan Toni Sunyer i Joan Miquel a la direcció artística, aconsegueixen uns espectacles de reforç de l’autoestima col·lectiva que valen molt la pena. Això i el rumb i pressupost posats per l’equip de govern al respecte, que han prioritzat aquest tipus d’actes culturals. I d’això també parlava en Manolo: “si volem coses com aquestes cada any és qüestió de fer el cap viu. Si el govern municipal bada no n’hi haurà pus”. I alertava de la importància de les coses mundanes en la gestió municipal com a via imprescindible per poder escometre després aquestes altres que satisfan l’ànima. És en la gestió de les incomoditats allà on es poden marcar les diferències en la direcció dels interessos comunitaris.
Son Macià
Primera incomoditat. Ca ses Monges de Son Macià, buida de fa anys, s’ha posat a la venda per part de l’orde religiosa que en té la propietat. Una bona part del poble no ho veu bé. Els fa pena que una cosa que era per a tothom ara sigui comprada per un ric extern i hi faci cases només a l’abast de milionaris suïssos. I posen en marxa una campanya. No una campanya per pressionar les monges perquè la cedeixin a Son Macià, no. Una campanya per pressionar l’Ajuntament perquè compri aquests solars a preu de suec i després, una vegada tomada la construcció, hi alci un centre de dia d’àmbit comarcal. Una feliç idea per Son Macià però un negoci pèssim pel conjunt del municipi. Algú hauria de dir a les voluntarioses dotzenes de manifestants de fa uns dies que Son Macià els darrers quinze anys ha estat el nin mimat del municipi: escola nova, una plaça que és una meravella i camp de futbol amb herba. Milions d’inversió abocats a un poble de menys de mil habitants fruit de la intel·ligència i unió dels seus habitants, tot sigui dit. Ara no toca això de Ca ses Monges. O com a mínim no toca que fruit de la pressió el municipi hi hagi de fondre una milionada molt més necessària a llocs menys afavorits.
Sa Roca
Segona incomoditat. Han tancat el camí de sa Roca des Castellet. Els propietaris dels terrenys al voltant del camí han aprofitat la legalitat vigent per tancar la vella via d’accés a aquest lloc icònic de tants de manacorins del segle passat. Manacor té prop de mil quilòmetres de carrers, camins i camades de titularitat municipal o d’ús públic. Els carrers surten als plànols oficials i els camins i camades a l’Inventari Municipal. De ja fa molts d’anys. L’Inventari s’ha anat modificant, sigui per ampliar sigui per reduir, al llarg del temps sense gaire oposició tot sigui dit. Una de les mancances històriques de l’Inventari podria ser, vaja és segur, el camí de sa Roca des Castellet. La realitat és que aquest camí a dia d’avui no es troba al document. La veritat també és que reuneix requisits sobrats perquè hi surti. Mentre no hi surti la barrera és perfectament legal. I no hi ha cap prevaricació de ningú. La prevaricació seria segurament no haver donat el permís. Allò que no s’ha dit gaire és que l’Ajuntament no ha quedat de braços creuats i ha contractat un advocat especialista en camins públics perquè elabori un informe que permeti ampliar l’Inventari amb aquest camí. La feina de Josep Massot Tejedor hauria de ser clau perquè de manera veloç es pugui incorporar el camí i per tant fer tomar la barrera. Encara que el cost tant del misser com de tomar la barrera hagin d’anar a compte de l’Ajuntament. És cert que amb tants de quilòmetres impossibles de mantenir la temptació seria suprimir camins en comptes d’adoptar-ne més, però s’entén que amb aquesta via tan simbòlica es faci una honrosa excepció.
Els ous
Tercera incomoditat. Segur que no és l’empresari modèlic de l’any. Seguríssim. Onofre Ballester volia muntar una granja de gallines amb 800.000 animals prop de Sineu. Hi va haver rebombori fort i la cosa es va aturar al Parlament. Es va fer una disposició que marcava el límit màxim d’animals i la distància mínima als nuclis urbans. I això ha fet. Ha aconseguit una parcel·la que segons sembla reuneix aquestes condicions i vol tirar endavant el seu projecte amb deu vegades menys animals que a Sineu. Es tracta d’una instal·lació similar a la que el mateix propietari té a la visible zona des Caperó. Ha topat amb una forta oposició veïnal. Però els arguments semblen fluixos. No pregam dia sí i dia també pel producte de Mallorca? No desitjam que la pagesia no mori? D’on volem els ous, de la Xina també? És possible que la pressió dels xaletistes aconsegueixi aturar-ho però la idea de l’ordenació del territori és que la gent ha de viure al sòl urbà, la indústria ha d’anar als polígons i el sòl rústic ha de ser per la pagesia i per la vida salvatge. Aconseguirà la liquiditat del segle XXI canviar aquests fonaments ancestrals?
