Aquests dies s’ha celebrat la Diada de Mallorca, el 12 de setembre, en commemoració de la data en què el rei Jaume II el 1276 jurà la Carta de Privilegis i Franqueses del Regne de Mallorca, a l’església de Santa Eulàlia de Palma. A efectes jurídics podríem dir que això significà la creació del Regne de Mallorca, com un regne independent de la Corona d’Aragó, en compliment del testament del rei Jaume I.
Per què se celebren aquest tipus de festes civils? Idò per reforçar una identitat de poble, no hi ha dubte. Una identitat que és imprescindible per a tot col·lectiu, per diferenciar el que és ser d’aquí de no ser-ho. Crec que la majoria tenim molt clar el que és ser mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, mentre que és molt més difícil trobar un sentiment de pertànyer a les Illes Balears, ja que ser illes és molt diferent de pertànyer a un territori continu com pot ser una regió de la Península. Però per qüestions normatives, el Dia de les Illes Balears és festiu i la Diada de Mallorca no ho és, una llàstima que no ho puguem baratar.
I per afegit, les desavinences polítiques sobre si aquesta festa s’havia de celebrar el dia 31 de desembre, Festa de l’Estendard, ho acabà d’espenyar tot. Quina poca altura política que demostren els que no són capaços d’arribar mai a acords, només per partidisme. N’hi ha que pensen que sempre han d’anar en contra de les idees que proposen els de la bancalada d’enfront, encara que siguin bones idees, només pel fet de ser els contraris.
Tornant al que és ser mallorquí, cada vegada que hi pens em venen a la memòria aquelles paraules de l’actor manacorí Toni Gomila quan pronuncià el seu magnífic pregó de les Fires i Festes de 2012. No ens queda més remei que recórrer a l’humor quan veim que, tanmateix, no hi podem fer res per canviar-ho, això sí que és molt mallorquí. “Quan sa Majestat Alfons XIII va tenir es detall d’anomenar-nos ciutat, érem quinze mil manacorins. Som es mateixos. Quinze mil som de Manacor, quaranta mil hi vivim… Manacor és un poble que viu dins una ciutat”. Idò seguint el mateix raonament, els mallorquins som un poble de tres-cents mil i busques individus que vivim en una illa amb una gentada més. Que això és polèmic? Què hi farem! Només és broma… o no…
Realment, a jo que qualcú que no xerra mallorquí gairebé tot el temps, digui que és mallorquí, em sona una mica rar (per ser mooooolt diplomàtic). Però el que és més preocupant és la pèrdua de la cultura popular, que per jo forma amb l’idioma la part més substancial de la identitat d’un poble. Si els joves desconeixen la nostra història, tradicions i costums, però saben el que és “farmear aura”, estar al dia al Tik-Tok i fer la darrera coreografia de la seva cantant de moda, no serà que de la identitat mallorquina només en queden els ossos? Globalització, ens estam globalitzant a marxes forçades, s’està uniformitzant la cultura en una cultura global, i per tant la identitat en una identitat global. Això és el que acabarà (si no ho ha fet ja) amb la identitat mallorquina.
Ara la identitat cultural s’ensenya a les escoles de primària. Els nins d’avui ja no saben cantar en Pep Gonella perquè li hagin sentit al seu padrí mentre feineja, ni saben fer olives trencades perquè hagin vist a la padrina fer-ho, ni tenen idea d’on venen els vuit vents del món perquè a ca seva els facin servir. A les escoles les mestres s’esforcen per fer que no es perdin aquests coneixements, talment com es reparteixen banderes de Mallorca. I això té alguna utilitat? Bé, en “Dallonses” sap xerrar català normatiu i diu qualque expressió mallorquina, però crec que a ca seva això de la Jaia Corema no ha tengut massa èxit.
La Diada de Mallorca se celebra per part de l’administració pública insular, però i la gent del carrer? Uep, sí, espera! En aquesta plaça hi ha qualcú que ha penjat la senyera mallorquina al balcó! Un indígena! Oooohhh… segur que té els vuit llinatges mallorquins! Sí, fa anys que en regalen amb els diaris els dies abans, mai n’hi havia hagut tantes de banderes de Mallorca… bé, abans a gairebé cap casa tenien cap bandera. Ara molts en tenen de la barriada, que ha fet l’associació de veïnats, i sobretot de l’equip de futbol. Ara són necessàries banderes per fer saber a tothom de quins som o en què creim.
De vegades pens què hauria passat si a cals repadrins haguessin trobat una bandera dins un calaix. Tothom hauria dit: “Què és això?” o “Què fa això aquí?”. S’haurien malpensat, a veure si qualque avantpassat havia estat ficat en política i no ho sabien. Bé, la veritat és que a ca nostra sí que n’hi havia dues de banderes, una de les Joventuts Marianes o una associació similar, anterior a la Guerra Civil. L’altra era una bandera d’Espanya del temps del “Moviment”, que degueren confeccionar a la casa mateixa, cosint dues trinxes de tela vermella i una de groga, supòs que és una cosa d’aquelles que devien fer per por de sa por…
